Per a tots els Mislaters que en tot temps han voltejat les campanes de l’Església de la Mare de Déu dels Àngels de Mislata i també els que ho van fer des de 1953, quan encara es tocava a mà i corda, fins que es varen electrificar el 1970, el meu agraïment.
També agrair a Francesc Lòpez i Porcal i al meu nebot Joan Miquel Sòria i Garcia pels seus estudis i treball en la redacció d’aquesta història i obra i com no al temps empleat.
A la regidora Encarna Porta, a l’alcalde Manuel Corredera i a l'Ajuntament de Mislata per l’interès en imprimir esta història de l’església, repics i voltejos de les campanes del nostre poble.
Cordial i agraït de tot cor
Vicent Sòria i Barberà (El Moreno)
La Providència ha fet que quince anys després de la meua ordenació sacerdotal en la Seu de València, i de celebrar la meua primera missa solemne en aquesta parròquia on vaig ser batejat, l’Església va enviar-me a la Mare de Déu dels Ángels com vicari parroquial. D'açò ja fa un any, i encara no acaba la meua admiració i l’agraïment a l’Església.
Amb això, Déu va regalar-me tornar a escoltar assiduament les mateixes campanes que tantes voltes han ressonat en les meues orelles des de la meua infantesa. Eixes campanes que em cridaven a missa, a festa o a la processó.
Algunes voltes, una vegada electrificades, jo mateix les he fet sonar, en ocasions on no hi havia campaner i – he de dir – amb molta menys habilitat que ells.
Acabe esta breu nota animant a tots els lectors a promoure el servici – abans ofici - de campaner, perquè, al mateix que totes les persones importants, es nota més la seua necessitat quan ja no estan...
¡FELICITATS ALS NOSTRES CAMPANERS!
Ramon DEVESA, vicari parroquial.
Ara fa 50 anys des que Vicent Sòria “El Moreno” va començar de campaner de l’Església de la Mare de Déu dels Àngels de Mislata essent Rector En Francesc Sastre i Vallès. Amb aquest motiu, i reproduint en part l’article que va escriure Francesc López per al llibre de les Festes Patronals de 1985, aclarirem alguns punts al voltant de les campanes i del campanar d’aquesta Església.
El Xepeta i El Moreno en 1952, processó del Corpus en la Plaça de la Morería
Les campanes es varen electrificar entre el més d’octubre i novembre de 1970, i es van inaugurar per a la missa de Santa Cecília del mateix any. Era rector del poble En Timoteu Cerver i alcalde En Vicent Porcar. El campaner en aquesta època, abans de l’electrificació, era En Vicent Sòria i Barberà (El Moreno), ajudat normalment per altres joves del poble, perquè calien quatre o cinc persones per a voltejar a mà. El Moreno va iniciar l'activitat de campaner l’any 1953, als 14 anys, època on els escolanets començaven a tocar les campanes en repics i tocs de missa. Quan eren més fadrins ja pujaven al campanar a voltejar. Quasi tots els joves del poble han pujat alguna vegada a voltejar, i faríem una llista llarga amb tots els noms dels que alguna vegada han voltejat, la majoria membres de l’antiga Acció Catòlica o de l’Adoració Nocturna.
Parlar hui de campanes sembla retornar una mica a unes altres èpoques. La veu de les campanes potser dels pocs residus sonors que ens queda de la societat medieval, doncs ja han desaparegut del nostre paisatge els carros, els cavalls i els ases o els sorolls que produïen les peces i ferramentes dels treballs artesans. L'origen el podríem trobar del llatí campana, de Campania, a Itàlia, on es va utilitzar per primera vegada. Les campanes han estat un mitjà de comunicació social durant molts segles. En un temps on no hi havia periòdics ni tan sols la ràdio o la televisió, les campanes acomplien la seua funció en un àmbit de tipus local de la mateixa manera que ho feien els edictes o els bans. La informació que transmetien podia referir-se a molts fets ocorreguts: la mort d'una persona, indicant el sexe, edat o classe social, també ens pot remetre a un succés que ocorre al mateix moment com l'inici d'una processó, un incendi o l'arribada d'una personalitat, així com l'anunci d'una festa, una tronada o qualsevol fet imminent.
Francesc Llop i Bayo antropòleg social i gran estudiós d'aquest tema, opina que aquest tipus de comunicació començà la seua decadència a l'inici del segle XX encara que va ésser durant la segona meitat cap als anys seixanta quan es produeix un fet que va a accelerar encara més el procés de la seua desaparició: l'electrificació. El brutal canvi de model de societat fa desaparéixer lentament els grups de campaners i les parròquies no tenen més remei que enfrontar-se a la situació i electrificar les campanes com l'alternativa més apropiada en aquest moment.
L'Església en l'any 1957
La nostra parròquia no fou una excepció i a l'octubre de l'any 1970 començaren els treballs per a acoblar el corrent elèctric als moviments dels vells bronzes. Des d'aquell moment, les nostres campanes deixaren de tocar-se a mà. Quina causa va provocar aquesta iniciativa?. Molt fàcil. El senyor rector d'aquell període En Timoteu Cerver (1969-1973) es trobà amb l'absència de campaners per a efectuar els tocs i els voltejos generals a les festes patronals de 1970. Davant aquesta situació, En Timoteu va consultar a l'alcalde En Vicent Porcar per trobar una solució i tots dos convingueren donar pas a la nova tecnologia. Tot seguit s'encarregaren els treballs que culminaren pocs mesos després amb la pujada de les campanes al campanar amb el nou suport o contrapés de ferro i la instal·lació de les rodes que, mitjançant les politges aplicades a un motor donen a la campana el seu moviment de volteig.
Les campanes electrificades no sonen igual, doncs sempre repeteixen el mateix toc i a la mateixa velocitat, mentre que una colla de campaners, en tocar a mà poden fer tota mena de tocs i combinacions possibles. En aquest cas, Llop considera que la campana electrificada en haver suprimit el contrapés de fusta, l'eix de volteig se situa més baix que l'eix del batall, amb la qual cosa, el so que s'aconsegueix és trèmul.
Pel que fa a l'ofici de campaner, després de l'electrificació s'ha reduït a la mínima expressió, més bé capgirat a l'àmbit de l'antropologia cultural que no a una qüestió pràctica. No obstant això, caldria arribar a una reflexió sobre el valor de comunicació i el protagonisme religiós que poden aportar les campanes a la vida local, doncs no oblidem que la missió principal d'aquests bronzes ha estat durant segles la crida als fidels per a l'oració, com a l'Islam la veu del muetzí a dalt del minaret. Tornant a les nostres terres, recuperant els tocs o el volteig de les campanes hauríem restaurat tota una cultura que ha envoltat des de fa segles les tradicions cristianes més genuïnes en la història de l'Antic Regne de València.
La construcció de l'actual església es troba centrada en el segle XVIII, doncs començà a partir de l'any 1704 i es va beneir en 1755, així ho manifesta l’historiador Sanchis Sivera. La destrucció de l'arxiu de la parròquia no ens ha permés conéixer una història completa d'aquest temple.
L’Altar major en la festa de maig de 1956
La seua fàbrica adopta la forma de planta de creu llatina, amb nau única i creuer així com capelles laterals entre els contraforts. La nau és coberta amb volta de canó reforçada amb arcs faixons, on s'obren en cada tram finestres rectangulars, essent el presbiteri de capçalera recta. El creuer s'il·lumina amb dues finestres situades als testers. La cúpula amb tambor reduït es troba falcada sobre petxines. El cor es localitza al tram dels peus de la nau amb accés comú per a aquest i el campanar. En quant a l'ornamentació interior, el més important és la decoració en guix típica del barroc valencià que cobreix el mur i les cornises representant formes geomètriques i vegetals, alternant-se les tonalitats daurades, blanques i blavenques. Resulta evident la vinculació del color blau amb la idea del cel, doncs no oblidem que la parròquia està dedicada a la Mare de Déu com a reina dels àngels. Aquesta majestat es reflecteix també a la decoració de les petxines per la qual cosa trobem a cadascuna una corona amb l'escut marià. La superfície mural es modula per apilastrats d'ordre compost, és a dir, combinant en el capitell les volutes del jònic i les fulles d'acant del corinti. Destaca com element original els caps de querubins situats a la base de l'anell de la cúpula, la qual s'adorna d'una vigorosa decoració de guix culminada amb un floró.
|
|
|
|
|
|
El temple pateix arran de la guerra civil del 1936 greus desperfectes en el contingut moble, doncs és destruïda tota la imatgeria així com enderrocats tots els retaules, inclòs el major situat al presbiteri. A partir del 1939 comença la tasca de reconstrucció dels danys produïts i es varen refer els altars amb un estil barroquitzant. A les acaballes dels anys 80 i essent rector En Manuel Martín i Puerto, es va repintar l'església amb els colors abans esmentats més fidels a les tonalitats originals. En el mateix període d'obres es van instal·lar els sòcols de marbre roig, finalitzant aquesta restauració amb la construcció del retaule de l'altar major en 1994, essent rector En Vicente Serrano i Valbuena i la col·locació en 1997 del nou paviment de marbre, amb colors semblants als de l'altar major i el sòcol.
Al mateix temps s'aprofità per fer nous els bancs amb fusta de pi de Valsaín. El retaule actual, semblant a l'original qui hi havia abans del 1936 (encara que aquell era de fusta) és obra de l'arquitecte local Vicente Querol i Solaz i presenta dos cossos enriquits amb quatre estàtues. Al primer cos el grup escultòric de la patrona, la Mare de Déu dels Àngels, entre les imatges de Sant Josep a l'esquerra i Sant Vicent Ferrer a la dreta. Al segon cos, més reduït, la imatge del patró el Santíssim Crist de la Fe. En la construcció del nou retaule es varen aprofitar les columnes i els marbres del baldaquí instal·lat en el presbiteri als anys 50, ubicant-los en la part baixa del retaule, en l'ambó, en la pica baptismal i els quatre evangelistes en els remats del retaule. Actualment i després de conclosa tota la restauració, l'interior de l'església ofereix un conjunt divuitesc bastant unitari i harmoniós.
Nau central des de l’altar major
Pel que fa a l'exterior de l'església, podem dir que a l'any 1978 començaren les obres de restauració del campanar impulsades pel senyor rector En Manuel Martín. Destaquem que el campanar presenta cos prismàtic de quatre costats, essent l'aspecte més destacable el cos de les campanes, amb un arc de mig punt per costat, emmarcat per apilastrats. El cim està format per un simple terrat amb un ampit coronat per boles. La façana original estava enlluïda amb morter i només la part de dalt, on es troben les campanes era de rajoles. Doncs bé, amb aquestes obres es va fer tota la torre de rajoles de Quart des de baix i es va afegir a tota la façana de l'església un sòcol de pedra de Llíria, llevant la llinda de la porta de l'església de rajola, substituint-lo de pedra actual. Amb la restauració del cos de les campanes, el color fosc de vellesa al qual estàvem acostumats, va adquirir una tonalitat clara i groguenca desconeguda fins aquell moment.
Sense més preàmbuls, us convidem a pujar al campanar per a veure de prop el que durant segles va ésser el mitjà de comunicació local més efectiu.
L’accés a la torre s’efectua des del cor del temple, per una estreta i fosca escala de caragol, que té 46 escalons fins al recinte de les campanes. Des d’aquest punt ix una altra de les mateixes característiques amb 23 escalons que condueix fins al terrat del campanar. Abans d’arribar a la sala de les campanes, per sota d’ella, es troba l'estança on és troba instal·lada la maquinària del rellotge, de propietat municipal, instal·lat en 1905 per l'Ajuntament sota la presidència de l’alcalde N’Agustí Cerveró, segons consta en una placa rememorativa col·locada en la mateixa maquinària del rellotge. La conservació del mateix està a càrrec de l’Ajuntament. El rellotger actual i també campaner en festes és En Pedro Moreno i Saixo, que va substituir a En Tomàs Gimeno i Roca anterior encarregat (persona que va continuar aquesta tasca de son pare, primer mantenidor del rellotge). Entre els treballs del rellotger està la de mantenir la maquinària en el punt de funcionament i donar-li corda. Aquesta tasca es fa setmanalment per al mecanisme de marxa de les saetes, mentre que es feia diàriament per al mecanisme de toc de les hores (en l'actualitat parat per l’enorme responsabilitat que suposa estar pendent diàriament del mecanisme). Els altres campaners actuals són Vicent Sòria, Joan Miquel Sòria i Francesc López.
Tomàs Gimeno i Roca, rellotger des de 1950 a 1991
Quan arribem a la sala de les campanes, la sensació d'esglai és gran en comprovar les considerables proporcions dels bronzes, tan xicotets quan es contemplen des del carrer. Quan guaitem per les finestres de les campanes tenim unes vistes del paisatge urbà de Mislata, molt diferents a les de les darreries del segle XVIII quan van començar a sonar aquests metalls. Com a curiositat apuntem que segons consta en uns “Autos del Abogado Fiscal sobre la General Visita de Amortización" referits a l’Església de Mislata i conservats en l’Arxiu del Regne de València, en 5 de novembre de 1787 se cita com a rector de la Vila i Baronia de Mislata al Dr. En Mariano Abella i a Mosén José Garzés com a Presbíter, únic beneficiat de la nostra parròquia.
Plànol de Mislata en gener de 1812
Aquests bronzes poden donar testimoni de bona part dels esdeveniments de la nostra població des de les acaballes del segle XVIII fins els nostres dies. Quan començaren a sonar dalt del campanar Mislata era un poble menut molt diferent del que coneguem hui. Segons el cens de Floridablanca, la nostra vila tenia en 1787 una població de 169 veïns i Cavanilles en 1794 comptabilitza 225 habitants. El senyoriu de Mislata era propietat del comte d'Aranda, però en 1748 el vengué a En Mateu Cebrià, el qual fundà un vincle heretat per En Joaquim Jeroni Vicent i Cebrià, a qui va succeït la seua filla Lluïsa Ferrer, passant aquesta propietat ja en el segle XIX al baró de Campolivar. (Diccionario Histórico de la Comunidad Valenciana, 1992 : 531).
Els nostres avantpassats vivien dels treballs de l'horta, de cuidar els camps regats per canalitzacions i séquies. Aquesta podria ésser la vista panoràmica de tonalitats principalment verdes que es podia observar des d'aquesta talaia del campanar. En un hipotètic retorn al passat un viatger guaita per la finestra orientada al riu i comprova que els cultius son radicalment distints als actuals, doncs hi ha camps on creix el blat, l'alfals que a poqueta nit és transportat en carro fins l'estable per al ramat, el cànem i fins i tot lli. El viatger se n'adona també del costum de delimitar les parcel·les de terra amb algun tipus d'arbrat, com les oliveres, les figueres, els ametllers o les garroferes i sobretot moreres, les quals es troben també vora les séquies, contribuint així a l'esplendor de la indústria sedera que viu un gran moment. (Historia del Pueblo Valenciano, 1988 : 527-528).
 |  |
Es tracta d'una època -ens diu el viatger- en la qual Europa viu copejada per un fet històric de gran transcendència: la Revolució Francesa de 1789. Les conseqüències d'aquest terrabastall polític es noten a l'àmbit del Regne de València amb una reacció antiestrangera que sintonitza amb les mesures contrarevolucionàries de la monarquia espanyola del rei Carles IV de Borbó i que es vincula d'alguna manera amb l'antipatia popular cap al poble francés.
En l'aspecte cultural ens recorda el viatger que la Il·lustració es desenvolupa a les nostres terres destacant la figura de Gregori Maians. No cal oblidar que València és un dels llocs on el moviment il.lustrat assol gran importància no sols per la seua precocitat, sinó també per la seua originalitat i nombroses connexions amb els corrents culturals europees. (Historia del Pueblo Valenciano, 1988 : 554).
Quasi cent anys després, en 1873 les nostres campanes varen ésser testimoni de la insurrecció cantonal. Molt prop de l'església, el general Martínez Campos es va allotjar a la Casa Gran -palau fortificat del Baró de Mislata, el qual no es conserva hui- per a assetjar la ciutat de València. Amb aquests apunts podem acostar-nos breument a la realitat històrica en la qual vivien els mislaters de fa dos-cents anys.
La Casa Gran abans d'enderrocar-la
Abans de comentar les característiques del corpus que hem triat, caldria parlar de la funció i de la valoració de l'escriptura en les campanes. Referint-nos sols a la funció religiosa o litúrgica, hem de comentar que en parlar de l'Edat Mitjana o el Renaixement, es pot considerar que a més la campana tenia una missió protectora. Per això quan es volteja una campana llança el bronze el seu missatge d'emparament al Nostre Senyor, a la Mare de Déu, a Sant Miquel o a una altra invocació.
Els textos que trobem a les campanes adopten una nomenclatura, segons el tipus de lletra.. Així, les inscripcions de les campanes anomenades “Quart” i “València” tenen una nomenclatura anomenada Capital Humanística en opinió de Salvador A. Mollà, doncs la seua utilització és motivada per l'arribada del Renaixement: “De gran elegancia, tiende al cuadrado como la capital cuadrada de la que procede.” (Mollà, 2001 : 63). Aquest tipus de lletra que substitueix a l'anomenada Gòtica textual sobreviu amb xicotetes variacions fins la segona meitat del segle XIX, segons refereix el mateix autor.
L'estudi de les campanes ha de realitzar-se d'acord el model proposat per la Llei del Patrimoni Històric Espanyol. En aquesta orientació estudiem les campanes existents a l'església de la Mare de Déu dels Àngels, de les quals cinc es troben al campanar, una en la sagristia i un conjunt de campanetes que forma l'anomenat “Rotgle” darrere de l'altar major.
Les campanes s’utilitzaven molt en les festes i processons (moltes d’elles desaparegudes ara), en les misses diàries així com en els soterrars i les misses de difunts (uns dies després del soterrar) i en els aniversaris dels difunts al cap d’un any de la data de la mort. Les processons desaparegudes són la de la Puríssima de maig i de desembre, la del Cor de Jesús, la Mare de Déu d’Agost i la del Rosari. Després de la mort del Sagristà José Royo Quiles “Xepeta” (any 1967) van desaparéixer quasi tots els repics i amb l’electrificació només va quedar el toc de difunts fins a l’any 1973.
Des d’aleshores, només es fan repics i voltejos en les festes litúrgiques assenyalades (els Reis, Quaranta Hores, Setmana Santa, Primeres Comunions, Corpus Christi, Festes Patronals, Sant Miquel i Nadal). En les altres festes dedicades a qualsevol Sant o Mare de Déu, són els clavaris i clavariesses els qui busquen un campaner que faça els tocs i voltejos.
Fent una mica d'història direm que segons els estudis de Salvador A. Mollà, el toc de campanes en la Consagració és d'abans del 1194. El Cardenal Guido estableix el costum en Germania. En 1216 les constitucions sinodals de Segovia indiquen: “... y que invite a que, cuando el Cuerpo de Cristo sea alzado durante la Misa, todos se arrodillen, y para que todos lo sepan tóquese una campana pequeña desde la sacristía.”. Així, també coneguem que el Papa Joan XXII en 1316 estableix el toc de l'Àngelus al migdia. (Mollà, 2001 : 18)
Són cinc els tocs més usuals en les campanes, a banda del volteig. Per a comprendre les representacions següents s’ha considerat que:
A les vesprades, abans de celebrar-se les misses tenia lloc el rés del rosari, o els oficis corresponents a la data de cada mes de l’any. El toc de rosari era diferent al de missa. Velocitat estimada del repic 80 bpm.
Toc de missa resada o diària. Velocitat estimada del repic 80 bpm.
Comença amb dos drangs si la difunta era una dona, o tres drangs si era un home. Velocitat estimada del repic 54 bpm.
Després del tercer toc es feia un volteig de mig volt amb Quart i València si era un soterrar de segon, i amb les tres campanes grans quan era de primera. La distinció la feia la família del difunt quan encarregava el soterrar.
Quan el difunt era un xiquet o xiqueta menor de set anys es tocava el toc d’albaet, voltejant només la campana de Riu acompanyada d'uns drangs de Quart i València de tant en tant. La durada d’un toc de difunts era de quatre a cinc minuts.
El més complex dels tocs. Format per repics i drangs en combinació. Velocitat del repic 80 bpm. velocitat del drang 54 bpm.
Hi existia el toc de foc o de rampell que es feia a corre-cuita amb la campana grossa.
Es feia un toc a trenc d’Alba, al migdia l’Avemaria, i per la vesprada en pondre's el sol el toc d’Ànimes, el qual constava de tres campanades amb la grossa donant temps per a resar l'Avemaria.
Les campanes també poden donar les hores i els quarts. La seqüència normal és donar el senyal dels quarts cada quart d’hora amb la campana de Quart i la de les hores amb la Grossa. Al minut de l’hora es torna a donar el senyal horari.
Aquest sistema està ara en desús, encara que funciona.
Abans de l’electrificació els quarts es tocaven amb la campana de Quart i les hores amb la de València.
La vespra de la festa, al migdia i a poqueta nit es voltegen totes les campanes mentre dura la disparà de trons com anunci de la festa que es va a celebrar a l'endemà.
En despuntar el dia es voltegen totes les campanes al llarg de tota la disparà de trons. Si la despertà és passejada pels carrers es volteja al començament i en acabar la cercavila.
Les misses de festa major conserven els tocs de missa de festa indicats abans, així com el volteig després del repic.
Aquests actes com les misses també s’anuncien amb tres tocs de festa major i després el volteig corresponent. Quan la marxa de la processó arriba al carrer dels Pins es realitza un senyal amb el volteig de Riu i Quart. Sabem que passa per davant de l’església en escoltar el volteig de totes les campanes, les quals deixen de sonar quan la imatge se situa davant la porta del temple. Al cap de poca estona sonen Riu i València i açò ens fa saber que la desfilada abandona el carrer del Bon Pastor, de la qual cosa s'assabenta el campaner en escoltar les campanes del Convent de les Monges Servites. Quan la creu de la processó entra en l’església Quart i València ja sonen, però tot seguit el volteig es detura uns minuts mentre esclaten els focs d'artifici preparats a la plaça. Només s'esvaneixen al cel les cendres de les darreres carcasses, torna el volteig general durant uns minuts fins que es tanquen les portes de l’església.
El Moreno en el quadre de govern de les campanes
A l’eixida i l’entrada de la passejà es voltegen totes les campanes. Quan el campaner calcula que l'acte ha arribat a la seua meitat, fa un senyal amb el volteig de Quart i València.
L'art de tocar les campanes, la seua tècnica ha estat transmesa oralment de generació en generació. És per això que els grups i colles de campaners han estat ensenyats per altres que ja ho feien durant molt de temps. Aquest treball ha demanat i segueix demanant una bona dedicació, ja que els campaners dediquen moltes hores, sempre en relació amb la durada dels actes litúrgics. La simplificació en la tasca del toc i el volteig per l'ús de l'electricitat no ens ha portat tanmateix cap al·licient que ens faça creure en un nou ressorgiment d'aquest mitjà de comunicació. Ben al contrari, els campaners pràcticament han desaparegut en l'actualitat per jubilacions que no han portat la seua rellevada generacional. Podem dir que hi existeix fins i tot una mena d'indiferència general cap a tot el que es refereix a aquest ofici i a les campanes, com si aquestes estiguessin desposseïdes de tot el seu valor cultural i religiós.
Pensem que, amb el present treball de recopilació, aquest patrimoni siga conegut i apreciat pel nostre poble, i especialment pels nostres joves, doncs entre tots podrem evitar la desaparició d'aquesta cultura tan valuosa.
 Detall de la campana Riu "Reina de Los Angeles" |
 Detall de la campana Quart "Ave Maria Gratia Plena" |
 Detall de la campana València ´Ave Maria Gratia Plena Dominus Tecum´. Assenyalar la inscripció "Ave Maria" que penja quasi vertical des de la imatge de la Mare de Déu |
 Detall de la campana Plaça "Santísimo Sacramento" |
Joan Miquel Sòria i Garcia, nascut en Mislata el 1959, és Doctor en Ciències Biològiques i professor de la Universitat de València. Va començar de campaner en 1978 sota la tutela de son tio El Moreno.
Francesc López i Porcal, nascut en Mislata el 1957, és Llicenciat en Filologia Hispànica i treballa en una entitat bancària. Va començar de campaner en 1976, també sota la tutela de El Moreno.
Vicent Sòria i Barberà, nascut en Mislata el 1938, és Mestre Forner jubilat. És el mestre campaner de l’Església de la Mare de Déu dels Ángels, i va començar de campaner en 1953.
 |
||
© Sorianet.net (2005) © Campaners de la Catedral de València (2025) campaners@hotmail.com Actualització: 26-03-2025 |
||
