Enrique MARTÍN DIEGO: tocs de campanes en film blanc i negre
En 1980 vam tenir la oportunitat de promoure, amb una generosa dotació de la Caixa d'Estalvis de València, la gravació en film 16 mm blanc i negre, d'onze tocs de campanes interpretats per Enrique MARTÍN DIEGO, que en aquell moment era l'últim i l'únic campaner tradicional de la Ciutat de València.
Va ser un treball enorme, ple de dificultats: l'enregistrament en film suposava unes limitacions enormes, des d'un punt de vista tècnic i econòmic, ja que eren precises cinc o sis persones darrere les tres càmeres i del gravador Nagra per replegar els que pareixien ser els últims tocs manuals de campanes dels valencians.
Estàvem en plena eufòria de la mecanització de les campanes: en els 15 anys anteriors s'havia motoritzat la Catedral, i les principals parròquies, algunes de les quals encara eren tocades manualment per altres campaners de la ciutat. Sols Enrique tocava, encara, regularment, en Sant Valer de Russafa, per a totes les festivitats de l'any.
La utilització del film estava exigida per les limitacions tècniques del moment: si bé un dia de rodatge costava uns 600 euros actuals (que traslladats a les 100.000 pessetes de l'època eren una barbaritat) haver-ho fet en vídeo hauria costat encara més; els primers equipaments en format digital, relativament assequibles, van aparéixer en el mercat tres anys més tard.
Es tractava de fer uns films de documentació, de manera que les generacions futures pogueren reconstruir la tècnica, els gestos i els ritmes de la manera més completa possible. Per això es va gravar amb dos o tres càmeres, segons el toc, que actuaven tot el temps, tenint així tres aspectes del mateix toc. Però els films duraven sols 10 minuts, i algun toc, com el cor, supera el doble de temps, per la qual cosa calia tallar l'acció, el temps llarg de canviar les bobines, i continuar en el punt on se l'havíem deixat.
Per complicar-ho més, o millor dit, per tractar d'interferir el menys possible, no hi havia enllumenament en la sala de campanes, per la qual cosa s'havia de treballar amb el contrallum.
Era, possiblement, la primera vegada que es registraven estos tocs, amb imatge, en la seua complexitat, i l'esforç es va fer pensant que potser seria l'última oportunitat de fer-ho. Lluny estàvem d'imaginar que uns anys després les campanes tornarien a tocar, per mans de molts i molts campaners joves.
Com és d'imaginar, la sèrie d'onze films va tenir una molt escassa difusió: pel que sabem fou projectada dos vegades en València, la primera en la Caixa d'Estalvis, la segona en el local parroquial de Russafa. Després tractarem de passar-la en diversos festivals de cinema científic (Huesca, 1981) (2º Congreso de Antropologia - Madrid 1981) i també es van presentar, una vesprada, en el Museo Antropológico de Madrid, en aquells anys.
Afortunadament, l'arribada posterior del vídeo ens va permetre tornar a documentar a Enrique MARTÍN DIEGO, en altres tocs. Però torne a insistir que, en 1980, estàvem molt lluny de sospitar els canvis tecnològics que s'aproximaven.
Els onze films tenen, per tant, l'encant i la màgia del cinema vell, i són sobre tot, un document ineludible a l'hora de conéixer la complexitat dels tocs manuals de campanes de la Ciutat de València. Naturalment tota aquesta sèrie no hauria sigut possible sense l'esforç, l'aportació i la bona voluntat d'Enrique MARTÍN DIEGO, l'últim dels campaners antics de la Ciutat de València. També cal agrair la parròquia de Sant Valer de Russafa, no sols l'aportació de les campanes sinó també el permís per gravar-les durant quatre dies de l'esmentat 1980.
De l'equip tècnic cal anomenar tots els seus membres, per ordre alfabètic Mari Carmen ÁLVARO, Pablo BLANCO, Antonio BLOCH, José BLOCH, Carlos CASTEJÓN, Agustín CORRAL, Joan DOLÇ, Eduardo E. ESTEBAN i en el muntatge José MATEO. Els films foren revelats per FOTOFILM MADRID.
Posteriorment, en els anys 90, vam dipositar tant els films muntats, com les còpies descartades (i també muntades) en la Filmoteca Valenciana, per la qual cosa figuren en els crèdits finals de cada un dels films, que originalment anaven muntats en quatre blocs. Aquesta Filmoteca Valenciana va fer, també, la digitalització que ha permés el muntatge actual, tot i que falta part del toc de mort de dona (la primera part) així com el toc complet d'albat o mort d'infant, en el qual participava també Josep GIMÉNEZ i SÁNCHEZ.
El toc indicava que en la missa, generalment festiva, hi havia sermó. Cal recordar que fins i tot en les misses cantades, no solia predicar-se. El senyal indicava, per tant, que hi havia un predicador extraordinari.
El toc es va replegar no sols pel seu significat, sinó per tractar-se de la tècnica més senzilla, impulsant el batall amb la mà oberta.
Voltejar a mans
Es toca una campana mitjana, a mans, és a dir sense utilitzar cordes. La campana ha de començar amb una sola batalla, com si es tocara amb corda, i per tant es repeteix en dos casos, al principi i al final, la tècnica de girar la campana, pessigant el batall per a que no sone, tot i que amb una sola volta és suficient.
La campana es volteja "per baix", anant a buscar-la, per diversos motius: l'esforç és menor (és només deixar caure el cos cap a dintre); en cas d'accident la campana tiraria al campaner dins de la sala; en cas de trencament de batall, cauria dins de la sala i no al carrer.
A més, el sentit de voltejar la campana ve determinat per l'altura a la que aquesta es troba: si està més baixa cal empentar, és a dir tocar "per dalt", tot i que siga més perillós (després de traure la campana, el campaner es troba amb mig cos per fora i la campana ve per darrere). Si la campana estiguera encara més alta, sols es podria voltejar amb cordes.
Segons el vocabulari específic de la ciutat de València, el sentit de voltejar la campana s'indica per on "entra" (a la sala); si "entra per dalt" la campana és empentada; si "entra per baix" es tira de la campana.
Voltejar a corda una campana
Es tracta d'un vídeo descriptiu de la tècnica per tocar a corda una sola campana, segon l'estil de la ciutat de València.
Primer "s'alça la campana", i "s'enrotlla la corda per baix". És la manera més fàcil de fer-ho, si la campana, com aquesta "maria" està un poquet alta, ja que de la primera "emballestà" (quan la corda tira directament de la ballesta) s'enrotllen unes quantes voltes i desprès es pot amb una ma tirar de la campana i enrotllar la corda.
Després es fa "una desfeta" "per dalt", és a dir es tira de la corda amb força, en l'altre sentit.
I es deixa "dreta" la campana, invertida, amb "l'estaca" o pal per fixar-la en eixa posició inestable.
En la segona part es fa un altra desfeta "per baix" (la campana entra per baix al campanar) i "es fan voltes" o "es desfan voltes" "per dalt", duent la campana lentament per que no es passe de la darrera volta, deixant la corda per baix. Així es pot tornar a quedar "dreta", i sols tirant de la corda, sense pujar fins la campana, es pot "deixar caure", deixant que torne a la seua posició original. En la ciutat de València no és costum, al contrari que en l'Horta, de frenar les campanes quan cauen, segurament per que en la ciutat no té un significat de toc de mort de primera com en els pobles. Si es frena la campana, a tot cas, es fa de manera discreta i elegant.
Senyal de combregar d'impedits
El senyal de combregar d'impedits anuncia la processó del Santíssim per dur el Combregar als malalts de la parròquia. Es toca després de la primera parada i del "villancico". Es toca amb la campana gran del campanar, i és característic de la ciutat de València.
En la present versió es fa el senyal, després una "desfeta" de la gran i "voltes".
El toc és interessant per mostrar el domini de la campana per part del campaner, tocant-la en un sentit o en altre. Després fa la desfeta, desenrotllant la corda, on es mostra la tècnica molt acurada i efectiva, i finalment "es fan voltes", mostrant així també la tècnica de desenrotllar la corda, prèviament a la deixada caure, que en la ciutat és sempre posterior i separada al vol.
Voltejar a corda dos campanes
Tècnica per voltejar a corda dues campanes. Si el campaner és expert i hàbil té temps de tocar una campana, posar-la a tota velocitat, anar a l'altra i acabar d'enrotllar la corda abans que la primera es pare.
Enrique MARTÍN DIEGO podia tocar el "Crist Rei", la major de les dues que està voltejant, i el "Valer", la campana gran de la torre, ambdues a corda, com mostra evident del seu excel·lent estat físic i habilitat professional.
Villancico
El "villancico" és el senyal de festa major d'una parròquia, i també de festa del Santíssim Sagrament, a la ciutat de València. Probablement el seu nom ve de la composició poètica villancet, que es caracteritza per tindre tornada o "estribillo", `sense tindre relació amb les cançons de nadal o nadales. La tornada seria el toc dels tiples o campanes menors "apianades", és a dir portades a la mateixa velocitat. El toc s'interpreta després de la primera parada dels vols de la vespra, de l'alba i del mig dia (no de la festa o missa major) amb les dues o tres campanes menors i la major, tot i que en festes de segon titular, sovint la campana mitjana, es tocava a voltes amb aquesta. Després ve la desfeta de la campana corresponent, la mitjana si és el seu sant, la gra si és el primer titular o festa del Santíssim.
En el cas de Russafa els "pianos" no acaben d'eixir bé perquè la campana major dels tiples, el segon tiple, està massa contrapesat, i cau a un velocitat més lenta que el tiple, millor afinat. Amb tres campaners, hauria sigut normat fer pianos dels dos tiples a la campana gran.
En el moment de l'enregistrament, els pianos era una cosa del passat, dels quals es parlava, i que sols s'interpretaven en el "villancico" d'aquest campanar.
Albat (no digitalitzat)
Encara que fou enregistrat, pero motius tècnics que no coneixem, no fou digitalitzat amb la resta. En el toc, després dels dos o tres "trancs" per indicar el sexe de la criatura difunta, es voltejava a tota velocitat el tiple mentre es feien sèries de trancs amb el segon i el tercer tiple. Hi van participar Josep GIMÉNEZ i SÁNCHEZ tirant del tiple i Enrique MARTÍN DIEGO en els "trancs".
Mort dona (1ª part) (no digitalitzat)
Mort dona (2ª part)
segona part o final del toc de mort civil de la ciutat de València. En el toc el tiple o campana menor oscil·la i es peguen batallades alternades del segon tiple i de la mitjana o de la major, començant i acabant sempre amb la campana gran.
En la primera part es fa a l'invers del vídeo: dos o tres trancs, segons el sexe, i s'alça el tiple amb batallades alternades del segon tiple.
El cas de Russafa era particular, ja que el tiple no estava en mig de la sala, com en la resta dels campanars, sinó en un portal o finestra com els altres. Per tant calia pujar i baixar a parar-lo. En els campanars quadrats la campana es deixava dreta, controlant-la a distància amb la corda, sovint xafada amb el peu. Fins als anys 50 el toc només s'interpretava movent el tiple a mitges voltes, ja que tocar-lo a batallades quedava "lleig".
La classe del toc s'expressava per un senyal previ, fet amb batallades de la campana major, més segons la classe, i també pel nombre de vegades que es tocava.
Cal remarcar el final, amb les dues batallades seguides del tiple, probablement un toc d'oració pels difunts.
Aniversari
El toc d'aniversari o clamoreig s'utilitzava, per una part, per als aniversaris, és a dir la missa de funeral celebrada a l'any de la mort d'una persona, de qualsevol classe, i9ndicant amb els trancs del principi el sexe (dos per dona, tres per home).
No obstant el toc s'interpretava, sobre tot, per als morts eclesiàstics més importants, per al bisbe, el rei i el papa, així com per als tocs del "dia de partir el pa" o dia dels difunts.
El toc hauria de fer-se entre dos campaners, un amb les campanes majors i altre amb la resta. No obstant, per motius d'economia i d'adaptació, el toc era interpretat per una sola persona, generalment asseguda, de manera a utilitzar mans i peus. No obstant, en altres torres, els pedals eren polsats de peu, amb la qual cosa quedava molt limitada la velocitat de toc de les grans.
En la primera i segona parada les campanes grans alternaven lentes, començant i acabant per la major; en la tercera anaven accelerant fins fer amb la resta un clamor confús; després sonaven tres batallades de la mitjana, i tres més de la gran, amb la qual s'acabava el toc, que era seguit pel d'ànimes, amb una campana "del mig", per tots els difunts.
Afinar encollat
Abans de fer un toc de cor o el repic cal "afinar" és a dir fer coincidir totes les campanes que formen "l'encollat" de manera que els "trancs" siguen a l'uníson.
El repic
El repic és un toc antic en el qual només es mou una de les campanes menors, la segon o la tercera, a l'inici i al final, i hi ha una sèrie de passos que permeten que es puga tocar en qualsevol conjunt de cinc o més campanes, no important la nota absoluta de cadascuna sinó la relativa: la gran, la mitjana, el tiple... Acompanya les processons, les benediccions i altres actes semblants. Per tant, no anuncia, sinó que serveix de música de fons. També pot tocar-se la vespra o el migdia de les festes menors.
Cor de primera (primer part)
Habitualment es diu "primer part". En els tocs de cor de primera classe, volteja un dels tiples majors i es repica amb la campana següent (més greu). Cal recordar que totes les parròquies de la ciutat, fins als anys seixanta, celebraven al menys el res comunitari de laudes i la missa comunitària cada dia, amb toc diferent segons la "classe" litúrgica. Altres poques, com la Catedral, el Patriarca, Sant Joan del Mercat, també cantaven vespres diàriament.
Cor de primera (segon part)
En la segona part (anomenada habitualment "segon part") hi ha moments semblants al repic, però ací volteja la campana corresponent a la classe del dia, la major per a les primeres classes majors, amb variacions si es tocava en les parròquies o en la Catedral, fins i tot amb el repic final, que en les parròquies era, després d'un repic, dos cops distanciats i dos cops seguits i en el temple major un cop i dos seguits. Aquestes diferències no sols eren valorades sinó molt vigilades, per tocar segons el costum local.
LLOP i BAYO, Francesc Coordinador i director del projecte
