Campanar dels Sants de la Pedra de Carpesa (18-11-2006)

Mostra de tocs tradicionals valencians

El campanar dels Sants de la Pedra de Carpesa i les seues campanes

El campanar dels Sants de la Pedra de Carpesa conserva quatre campanes del segle XX: les dos menors de 1906, dedicades respectivament als Sants de la Pedra i a la Mare de Déu del Rosari, i d'autor desconegut i una tercera, refeta per SALVADOR MANCLÚS de València en 1979 d'una també de 1906 i dedicada al Santíssim Sacrament.

No és improbable que Carpesa, com molts pobles de L'Horta, només tinguera tres campanes, i que el quart forat estiguera ocupat per les matraques, ara desaparegudes. El cas és que hi ha una quarta campana major, dedeicda a Sant Pere Apòstol, i fosa en 1945, coincidint probablement amb el canvi d'advocació de la parròquia, abans dedicada a Sant Pere. Esta campana major és dels HERMANOS ROSES de Silla. El conjunt es completa amb una campaneta de tan sols 25 cm de diàmetre i anepígrafa, és a dir sense inscripcions, que no forma part del conjunt i que, encara que té motor, no funciona.

Els Campaners de la Catedral de València

Els CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA són una associació cultural dels que toquen les campanes de la Catedral de València durant totes les festivitats de l’any, i formen part del GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS és una associació cultural, fundada en 1989, i dedicada a recuperar la tradició de tocar les campanes manualment. Els associats, més de 220, toquen actualment en les catedrals valencianes de Segorbe i València i en altres campanars com Albaida, Alqueria de la Comtessa, Bocairent, Castelló, Caudete, Cheste, Eslida, Jérica, Massanassa, Nules, Otos, Quesa o Ontinyent.

A banda de l'activitat sonora, els associats es dediquen a l'estudi, la investigació, la conservació i el seguiment de les restauracions. Es tracta de conéixer, utilitzar, conservar i difondre les peculiars característiques d’un instrument musical destinat a usos comunitaris. No oblidem que les campanes, ben conservades, sonen igual al llarg dels segles i són, per tant, la més antiga música viva, la més alta i sonora vida comunitària.

No estem en contra de les mecanitzacions de campanes, però s’han de fer seguint tres condicions: conservar (o restaurar) les instal•lacions originals, reproduir els tocs tradicionals i no impedir els tocs manuals. Es tracta de considerar el conjunt (campanar, campanes, instal•lacions i tocs) com un únic instrument musical, que cal conservar i mantindre en ús, com un singular element patrimonial.

Toc d'oració

El toc d'oració, mol senzill, marca les tres parts de la jornada: 1'alba (quan neix el dia), el mig dia (l'únic moment exacte, en la cronometria tradicional: quan el sol està més alt) i l'ocàs. És toc de temps i d'oració, que ara toma a reproduir-se gràcies als ordinadors, que substitueixen als escolans tradicionals, morts fa molts anys.

Repic de bendició

El toc més tradicional i antic de la ciutat de València, que ha segut totalment oblidat de la memòria col•lectiva, i substituït pel vol de campanes, abans reservat a les quatre o cinc festes majors de l'any. El repic utilitza totes les campanes del campanar i és una música d'acompanyament que dura tant com l'acte assenyalat.

Dominica Morada

Al llarg de l'any hi havia distints tocs per marcar els temps litúrgics (i també temps naturals). La Dominica Morada, interpretada en Quaresma i Advent, anunciava el "cor" o pregària comunitària del diumenge.

Vol general

Les campanes voltejaran, impulsades per cordes i les mans dels campaners, en diverses combinacions. La tècnica del toc és la tradicional, motivada per l’altura a la que estan posades les campanes.

Toc de tancar les muralles i d'ànimes

Quan la nit ja es fosca, el campaner abans i l'ordinador ara interpreten un senyal que anuncia que es van a tancar les muralles de la ciutat (llevat d'una porta que serà de peatge!). El toc acaba en el record dels difunts, i anuncia l'inici de la nit, el regne de la foscor i de la mort.

CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA (2006)