La Bàrbara, a punt d’arribar al tercer pis de Sant Serni. Eren cap a les 10.35 hores. - Autor: SANTANA, Facundo / BONDIA
La Bàrbara, a punt d’arribar al tercer pis de Sant Serni. Eren cap a les 10.35 hores. - Autor: SANTANA, Facundo / BONDIA
I lliscant pels rodaments fins a encaixar a les pollegueres: una operació mil·limètrica. - Autor: SANTANA, Facundo / BONDIA
Ara sí, ja al seu loc, i el Francisco comprovant el batall. - Autor: SANTANA, Facundo / BONDIA
A punt de repicar. - Autor: SANTANA, Facundo / BONDIA
I El Robert, amb les regnes de la Maria, la Saturnina i naturalment la Bàrbara, al repic de benvinguda. - Autor: SANTANA, Facundo / BONDIA
A la segona. La Bàrbara va entrar a la segona. A la primera no hi va haver manera: la sirga amb què l’havia aixecat com si fos un pes ploma per pujar-la al tercer i últim pis de Sant Serni –el campanar més alt entre els andosins, amb els seus 33 metres– era massa llarga i no permetia fer el joc necessari per entrar-la de costat per la finestra, encaixar-la als rodaments de fusta i clavar-la a les pollegueres. Impossible. Amb diferència, el moment més delicat de l’operació, perquè cal una coordinació extrema entre el gruista i el mestre campaner, enfilat al forat de la finestra i lligat amb un arnès de seguretat mentre manipula la campana. Va de mil·límetres, i a la primera no se’n surten. Així que la Bàrbara, 118 quilets de bronze i estany, i el jou de fusta massissa, en deu fer un centenar més, tornen a baix.
Canvi de sirga i tornem-hi. Cap amunt. Aquesta vegada, sí, la campana llisca pels rodaments no direm que suaument, però sí amb decisió, com si sabés el camí. I acaba encaixant com un guant en les pollegueres originals, les que li devia fer el 1833 Anton Jacquetti, el pare de la criatura. Ara queden només els detalls: el primer i més important de tots, muntar el batall, i això s’ha de fer a consciència perquè en un moment d’entusiasme campaner com els que de seguida gastarà el meu amic Robert, no surti disparat i caigui campaner avall. I un batall en caiguda lliure de 33 metres pot fer estralls. Després, lligar-hi la corda, perquè la Bàrbara es farà sonar a mà, i no s’electrificarà com ho estan les seves companyes de pis, la Maria i la Saturnina. I per acabar, reforçar els rodaments amb un punt de morter, perquè estem a la intempèrie i parlem de materials que han vist passar els segles.
Com que caldrà esperar dos dies, dos, que el morter agafi, i el Robert no té espera, abans que l’operari s’hi posi agafa les regnes de la Maria, de la Saturnina i naturalment de la Bàrbara i es marca un repic d’exhibició. Primer, la Bàrbara sola, de benvinguda; després, totes tres, el de festa major. I us puc assegurar, perquè hi era, que sentir repicar a un pam del cap una campana de quasi mil quilos –la Saturnina, gens casualment dita la Grossa, va ser fosa el 1618 i pesa 770 quilos– produeix un efecte efervescent, vigoritzant i per què no dir-ho, euforitzant, com quan condueixes de nit per la collada de Tosses, ni una ànima a la vista, amb les finestres del cotxe obertes i la música a tot volum. És un moment emocionant, que ens connecta d’una manera misteriosa però indiscutible amb Jacquetti i els que fa dos segles el devien ajudar a hissar la Bàrbara com nosaltres hem ajudat –o més aviat, fet nosa– al meu amic Francisco. Com Jacquetti, que si va fer com els fonedors de tota la vida es va fer lligar a la campana mentre era hissada per garantir amb la seva vida que arribaria al destí, Francisco ha supervisat des de primeríssima fila tota l’operació, i sospito que no s’ha lligat a la Bàrbara no per falta de ganes, sinó per no muntar un sidral.
Per resumir: a les 10.23 hores la campana sortia de la nau de Sant Serni, on ha estat exposada des que al març va tornar restaurada del taller del Francisco a Rafelbunyol, i a les 10.55 hores el Robert ja la feia repicar. Més ràpid, no direm que impossible, però difícil. I si fa cosa pensar que la Maria vigila la sala de campanes de Sant Serni des del 1486 –abans i tot del Descobriment d’Amèrica! Abans i tot de la conquesta de Granada!– no en fa menys pensar que d’aquí a mig mil·lenni, quan vostè, lector, i jo mateix, esnif, ens hàgim perdut en el temps com llàgrimes en la pluja, la Bàrbara i les seves companyes continuaran repicant amb el so fi, fi, que diu el Robert. No diré que com si res, però tampoc asseguraria que a ella li sabrà gaire greu, el que hagi sigut de nosaltres.
En fi, quins pensaments més funestos, oi? Potser perquè per escalar fins al tercer pis de Sant Serni, una petita, intrèpida aventura vertical, has de passar per una mena de brutal memento mori, que recorda, diguin-me raret, els alpinistes morts en l’ascens a l’Everest que s’han quedat allà perquè ningú no els pot baixar i que puntuen la ruta cap al cim: en un racó del primer replà, com qui no vol la cosa, hi ha una mena de carretó recolzat verticalment contra una cantonada. La meva amiga Mercedes, sempre va bé fer-te acompanyar d’una restauradora quan entres en una església, més encara quan puges a un campanar, em treu de seguida de dubtes: una carretilla per portar els difunts –glups– fins al cementiri. No puc imaginar com la van poder pujar fins aquí, perquè amb prou feines puc pujar les escales –i només porto una llibreta a la mà– de tan estretes i repunyeteres com són. La Bàrbara, en fi. No té pèrdua: just la que està a sobre del rellotge, una altra relíquia que el Francisco –també restaura rellotges antics, quin home, i això que és valencià!– diu que és de principis del XIX. I si fossin germanes, i plantessin el rellotge del campanar al mateix temps que pujaven la campana?
 |
||
© Bondia (2024) © Campaners de la Catedral de València (2025) campaners@hotmail.com Actualització: 13-11-2025 |
||