 |
||
© Malandia (2025) © Campaners de la Catedral de València (2026) campanerscatedralvalencia@gmail.com Actualització: 25-06-2026 |
||
Una obra en què es reflecteix el sentiment esmentat i que figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del rector Cipriano Ibáñez Chisvert, qui havia nascut en aquest poble valencià (en 1895) ara inserit en la ciutat de València, és “El nostre campanar. Poema religiós-patriótic” (p. 206).
En primer lloc, abans d’escriure’l, traduirem unes paraules del llibre: “El nostre paisà en José Senent, veritable ànima d’artista, fou el cantaire del nostre Campanar. En Lluch, en referència al temperament artístic d’En Senent, escriu així:
‘Sabia captar la bellesa allí on ella es mostrava. ¡Com es delectava contemplant les meravelles de la natura en la serra i en el pla, en els munts i en la mar; l’harmoniós conjunt d’un monument arquitectònic; la subtilitat del detall en el dibuix, en el colorit o en l’expressió d’una representació pictòrica; el vol poètic o les gales literàries dels nostres grans rimadors o prosistes! Davant una obra d’art, se’l veia gaudir i entusiasmar-se, i sabia transmetre els seus afectes i sentiments als qui l’escoltaven i atenien” (p. 205).
Més avant, Cipriano Ibáñez Chisvert addueix “Era també i, com no?, un poeta de cor, però escrigué pocs versos. Sentia, com pocs, la poesia de la vida i de l’ambient, de la forma i del color, del ritme i de la melodia. El seu poema El nostre campanar, dedicat a la magnífica torre parroquial que acampa en el centre del seu lloc nadiu, seria prou per a consagrar-lo com a poeta líric d’alta volada” (p. 205).
La composició, transcrita íntegrament pel capellà, pot evocar-nos eixos versos que estan dedicats a determinats detalls del poble, en lloc de fer-ho a personalitats o, en el camp religiós, a sants de línia mística. En qualsevol cas, afegirem que, com ja indicava un llibret de falles de la ciutat de València en la segona meitat del segle XIX, al capdavall, captem la idea “Per damunt de tot, Espanya”, la qual perviu en la gran majoria de la poesia en llengua catalana, no sols de la primera meitat del segle XX valencià, sinó de la resta d’indrets.
En eixe seny, posarem que, en el segon terç del segle XVIII, polítics catalanoparlants (i la gran majoria dels habitants) del Regne de València, de Catalunya i de les Illes Balears tenien ben interioritzat que una cosa era Castella i, molt distint, les terres en què la llengua catalana era la vernacla. Àdhuc, entre els partidaris dels Borbons.
Amb lleugers retocs, diu així (pp. 206-208):
EL NOSTRE CAMPANARPoema religiós -patriòtic
Bastit en pedra tosca de les ‘Pedreres Velles’,
Dispara cap al cel el feix de ses arestes
I s’afona en la roca, d’on trauen meravelles,
Els fills de Massarrojos pedrapiquers i artistes.
Com un pilar firmíssim, brunyit de plata i or,
Campege enmig del poble, com el pare entre els fills;
I com vell sentinella, que vigila un tresor,
Acull entorn les cases guardant-les dels perills.
Per tant, ens trobem davant un símbol (el campanar) que fa un paper semblant al del sant protector d’una vila (advocat dels fills de l’indret, com si fos un guarda, i, igualment, de les cases) i que va associat a trets matriarcals: tot i l’ascens cap al cel (que, sense arrelament, resultaria una característica patriarcal), afona les arrels (simpatia per la terra) i fa que acampe en la població.
Tocant al pilar (símbol que empiula amb la fermesa i amb la rectitud), té dos colors: l’argent (femení, com la foscor) i el daurat (masculí, més pròxim al solar).
Aquests dos detalls enllacen amb poemes en què la banda obaga i, com ara, la clara, en formen part.
En acabant, el poeta indica que
La talaia del poble és armonia pura,Entre el cel i la terra, lo món humà i diví.
És columna simbòlica de la nostra cultura,
Que és romana i és grega, cristiana en son destí.
De la clàssica Roma recorda la grandesa
Ferma caixa de pedra, que forma el besament,
On les cornises marquen la proporció i bellesa
Dels finestrals, que mostren les campanes al vent.
Al cim de l’alta cúpula, mamprén olímpic vol,
Gentil templet hel·lènic de sòbria majestat.
Huit columnetes dòriques obrin pòrtics de sol,
Als coloms que allí niuen en plena immensitat.
Per consegüent, l’escriptor connecta l’antigor i les arrels culturals clàssiques (la cultura romana i la grega) amb la cristiana pervivent.
Després, afig
I al capdamunt la Creu, sagrada victoriosaQue corona la pedra i es clava en lo cel blau,
On gira la veleta de la Verge Gloriosa
Que és, entre cel i terra, vincle d’amor i pau.
Resulta interessant que, tot i que es tracta sobre el cel, no ho fa amb un personatge simbòlicament masculí, ans amb u, femení i que fa de mitjancer entre lo tel·lúric i lo celestial i, per això, toca els peus en terra: Nostra Senyora, la qual apareix com a triomfant.
Nota: En lloc del castellanisme “veleta”, es pot usar, com ara, “penell”.
Continuant amb el poema “El nostre campanar”, en passar al tema de les campanes, tornem a copsar el sentiment de pertinença a la terra i, igualment, apareix l’esperit comunitari junt amb molts trets matriarcalistes i, per descomptat, el paper comunicatiu que exercien les campanes, mitjançant els distints sons. Primerament, direm que, amb l’accent circumflex (^), plasmem la reducció de la -d- entre vocals (com ara, “Immaculâ” en lloc d’”Immaculada”), amb intenció de no forçar (ni de trencar) l’adaptació lingüística:
LES CAMPANESI
Quatre campanes el volten
una per cada costat;
són filles del patrimoni
que el poble unit ha creat.
Les ha format a sa imatge,
que és de família exemplar;
molt unida i ben entesa,
de cor ample i front ben alt.
Família que canta o plora,
del poble sempre al compàs;
família que viu serena
de cara a l’eternitat.
Per a entranyar-les al poble,
les ha volgut batejar.
Els ha posat noms de casa
noms dolços i familiars.
La més xiqueta de totes
és Maria Inmaculâ;
seguix Abdon i Senén,
que són els Sants titulars.
Després dels Sants de la Pedra,
l’Àngel Miquel té l’entrâ,
i per ser Patrona i Mare
és Assumpció la més gran.
Com podem veure, per una banda, apareix el comunalisme (la vila ha creat les campanes, les ha encomanades, un tret que enllaça amb el matriarcalisme). A mes, aquest detall religiós i, alhora, històric de l’indret, evoca la dita “El cor net i el cap dret”. També es diu que els noms són molt coneguts i de la terra. Agregarem la bona sintonia entre els veïns de Massarrojos, qui han posat els noms de les campanes.
És a dir: les decisions finals han sorgit de la gent del poble, no d’autoritats externes. Després, es reflecteix el paper, important, dels Sants de la Pedra (patrons dels llauradors i protectors de les collites) i, al capdavall, el de la dona (ací, mitjançant un matriarcalisme associat a lo maternal, com a “Patrona i Mare”, això és, àdhuc, com a defensora).
Tot seguit, passa a les campanes:
II
Quatre campanes el volten,
una per cada costat,
són tornaveus que interpreten
els grans sentiments humans.
Comencen al toc d’alba,
quan ve a morir la vesprâ,
com missatgers del nou dia
que el bon Déu torna a donar.
Planyen la dolçor de l’Angelus,
quan el jorn ha despertat,
convidant-nos al repòs
en el caliu familiar.
Repiquen a totes hores:
quan se bateja un infant,
si algú es casa, en la Doctrina
que als xics es té que ensenyar.
A vegades també doblen
a mig vol si algú ha faltat,
com uns martells que colpegen
el cor de l’home mortal.
Però quan elles voltegen
en les festes populars,
solten rolls de veus dolcíssimes
que als cors de goig fan brincar.
Per tant, la mort és vençuda per la vida (les festes patronals).
A continuació, el poema “El nostre campanar”, el qual figura en l’obra “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, exposa sobre el volteig de les campanes i que els seus missatges s’escampen amb gran velocitat (brusentes) perquè siguen rebuts pels habitants de la vila:
III
Quatre campanes el volten,
una per cada costat;
quatre artificis d’ingeni
de corda, fusta i metall.
Quan les campanes voltegen,
enrotllen la corda al braç
com si tiraren amb fona
per llençar ben lluny el clam.
Ixen les veus tan brusentes
per l’arc dels finestrals,
que escampen per tot arreu
sempre, sempre redolant!
Però com si es tractàs d’un edicte, les campanes, fins i tot, mouen els cors de bronze, en línia amb la definició del DCVB, això és, els més insensibles a la pietat, i, per consegüent, hi participa tot el poble:
Pugen les veus pels aires,
baixen al poble i als camps,
fent vibrar, per sintonia,
els cors de bronze, als de carn.
Aleshores, a tres veus,
s’escapen dels cors cristians,
que s’acorden i s’enlairen
plenes d’amor i pietat.
I juntes, les unes i altres,
formen el grandiós coral
de pregàries harmonioses
que cap al cel van pujant.
Part d’aquests versos podrien evocar aquells valencians (la gran majoria, molt religiosos i d’una religiositat més bé matriarcalista, és a dir, en connexió amb lo terrenal) que, com em digué ma mare, durant una entrevista en el 2020 sobre els seus pares i els seus avantpassats, en tornar a casa (per exemple, l’avi patern de mon avi matern, o siga, de Quico Guillem Fluixà “el paternero”, nascut en 1838). Així, mentres l’avi Quico descarregava el carro i l’animal, la muller li parlava i, a vegades, a la tercera, el besavi de ma mare responia:
-¡Però dona: espera un moment que estic resant!
En els versos següents, l’autor del poema enllaça les campanes amb la figura de la mare que acull els fills, que els abraça (ací, possiblement, amb el significat simbòlic d’actes i de festes religiosos) i que els uneix mitjançant la música (la lírica) i, no, com ara, recorrent a lo místic:
IV
Quatre campanes el volten,
una per cada costat.
Quatre cors lírics que formen
l’ànima del campanar.
Semblen figures humanes
sense peus i sense cap,
de forma màgica feta
per al sentiment cridar.
Per això tenen les quatre
els braços ben eixamplats,
posats en Creu, com la mare
que els seus fills vol abraçar.
I, més encara: tenen un cor receptiu als altres, als sentiments (l’ànima) de les persones, àdhuc, a lo més interior, i aconsegueixen que els missatges siguen joiosos com els sons dels batalls:
Per això tenen les quatre
el cos ample i modelat
per a guardar en el cor
ressons d’ànima entranyâ.
Per això són totes elles
forta vibració coral,
quatre cors forjats amb bronze
que commouen els batalls.
Això sí: oberts als diferents fills de la localitat i amb una solemnitat que podríem empiular més amb el seny de fidelitat que no amb el de formalitat davant les màximes autoritats i, per consegüent, captaríem el paper que fa junt amb la dolçor (en nexe amb la infantesa) i amb la tristor (que té molt a veure amb la tardor de la vida), en pro de la germanor (per mitjà de l’amor, amb el significat cristià):
Que canten amb veus solemnes,plenes de dolçor i plany
per agermanar als hòmens
amb el sant amor cristià.
En relació amb aquest poema, escriurem uns mots que Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià per correu electrònic el 30 de gener del 2025:
Molt interessant ‘EL NOSTRE CAMPANAR’, Lluís. M’ha recordat el del meu poble i els campaners que hi va haver durant molts anys, d’una mateixa família. Amb el darrer (i el més recordat de tots), en Leonardo, hi vaig pujar. Jo ja estava retirat. Per al repicar de la Festa Major. En vaig sortir extasiat, Lluís: era un artista.Encara sort que, havent-se de retirar, la Casa de la Vila va decidir enregistrar els diversos tocs.
Ara les campanes toquen, i ho fan força bé, però, sense el campaner, no fan el mateix so.
En connexió amb aquest escrit de Ricard Jové Hortoneda, ma mare (nascuda en 1943), el mateix dia, per telèfon, em digué
Abans, la gent deia ‘El toc és d’home’, ‘El toc és de dona’, ‘El toc és de mort de dona’ (o ‘d’albat’). O quan tocaven a mort. Després, ‘a Glòria’; ‘a sometent’ (quan hi havia algun problema). Aleshores, les campanes eren molt important. Segons el toc, sabien què passava:
‘-Tu has sabut?
-Sí: perquè el toc és d’home / de dona, un albadet…’.
Com una part més de comunicació, de cara a la gent”.
Un albat és una criatura morta, normalment, als pocs dies de nàixer i abans de ser batejada.
L’endemà, 31 de gener del 2025, Ricard Jové Hortoneda ens enviava un correu electrònic:
Tornant al poema “El nostre campanar”, podem llegir
“V
Quatre campanes el volten,
una per cada costat.
Ulls oberts als quatre vents
que guaiten per totes parts.
Oïts que estan sempre alerta
de prop i lluny escoltant;
les corves de les finestres
fan d’orelles i parpalls”.
En aquestes dues primeres estrofes, les campanes, com ho faria una mare en nexe amb els seus fills, estan obertes. A més, en línia amb el matriarcalisme, es prioritza el fet d’escoltar (i, de pas, que els fills de la vila se senten escoltats). En eixe seny, en acabant, afig que
“Ulls i oïts són les campanes
quan elles quetes estan,
que es tornen llengües i cors
si comencen a tocar.
Tot ho escolten, tot ho saben,
amb mirâ tan penetrant
que per foradar els segles
que s’estén per tot l’espai”
i, així, el seu llenguatge aplega a tot arreu i penetra en la gent. A més, com que són una part antiga en la cultura popular i en la simbologia (cal deduir el significat de cada so), el poeta indica que
“De tanta escolta i visió
s’han plenat d’eternitat,
de veus fondes, misterioses,
que corprenen als mortals.
Les campanes són la vida
mística del campanar;
l’ànima immortal del poble
que ve dels avantpassats”.
Tocant a aquests darrers quatre versos, enllacen amb lo matriarcalista (ho fan amb l’ànima, no amb l’ànim), fet que perviu generació rere generació i que es transmet de temps dels ancestres fins el moment en què l’autor els plasma. Tot seguit, passem a frases que ens evoquen una part de la cultura que és viva en Massarrojos (l’Horta de València) i, igualment, acompanyada de sons agradables:
“VI
Quatre campanes el volten,
una per cada costat.
Són banderes de victòries
¡sempre invictes, sempre en alt!
Les truges semblen senyeres
que porten el pit barrat,
i en lo més alt, unes bandes
que són trossos de cel blau.
Tenen, per a ben guardar-les,
escuts en la part de baix,
escuts de bronze i argent
que no s’esmussen jamai”.
Finalment, com en altres composicions del segle XIX i del segle XX, el sentiment de pertinença a la terra (a diferència de com ho fa la poesia matriarcalista), posa Espanya (forma moderna de dir Castella en el seu objectiu expansionista i assimilacionista, principalment, per la península) per davant de lo valencià, de lo tel·lúric.
Cal dir que, en més d’un cas, hem captat que aquest tret no vernacle està ben reflectit, sobretot, en persones que han estat molt vinculades 1) bé amb lo religiós, 2) bé amb la ciutat i 3), en ambdós casos, amb l’accés a la cultura escrita en castellà i, més encara, amb la cosmovisió castellana (la qual és mística, no naturalista).
En canvi, els qui prioritzen més lo terrenal, no es decanten per lo castellà. De fet, ens hem trobat amb persones que, per damunt de Castella (o del projecte Espanya), prioritzen lo autòcton i, per consegüent, toquen els peus en terra, en lloc de fer com els polítics que, per exemple, es proposen eixamplar la base (Esquerra Republicana de Catalunya, a primeries dels anys vint del segle XXI) o pactar amb el cosmopolitisme:
“Estes banderes i escuts
guien als bons valencians
que, al fer gran la Pàtria Xica,
fan més gran la Pàtria Gran.
València és un tros d’Espanya,
tan generosa i lleial,
que d’un tros de la Senyera
forma el Penó Nacional.
Quan les campanes voltegen
les banderes desplegant
¡nos crida la Pàtria Xica,
nos crida la Pàtria Gran!”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
|
||
© Malandia (2025) © Campaners de la Catedral de València (2026) campanerscatedralvalencia@gmail.com Actualització: 25-06-2026 |
||