La lletra ho aguanta tot i el populisme ho sap, aprofitant qualsevol excusa per amplificar interessos polítics. Qui podria estar en desacord amb la incoació d’un expedient per declarar Bé d’Interés Cultural Immaterial la Festa? És una notícia que hauria d’haver arribat fa molts anys, pel bé mateix de la Festa, perquè aquesta declaració sí que comporta una protecció jurídica directa sobre els elements identificats i reconeguts com a tals i, per tant, protegits.
La diferència entre aquesta declaració patrimonial i una mera menció festiva o turística és substancial. La incoació patrimonial obliga a conservar, estudiar i difondre la Festa com a element cultural viu; és a dir, la protegeix i la valora des d’una perspectiva patrimonial. La declaració turística, en canvi, només la promociona i la difon.
Ara bé, convé fer una precisió important: allò realment susceptible de declaració com a BIC immaterial és la Festa —amb els seus rituals, pràctiques, símbols i transmissions històriques— i no el conjunt d’actes —alguns de ben recents— de la Setmana Santa Saguntina.
A partir d’ací, però, convé abandonar el titular fàcil i entrar en la història. Perquè una de les pitjors conseqüències del debat públic contemporani és la substitució de l’estudi per l’eslògan. I la Festa de Sagunt mereix alguna cosa més que el crit que escoltem des d’èpoques immemorials: «Puríssima Sang de Jesucrist!».
La passada Setmana Santa s’ha viscut enmig d’una controvèrsia marcada per una allau d’afirmacions categòriques, moltes d’elles construïdes sobre una idea falsa de la tradició. Com si la tradició fora una fotografia fixa, immutable, congelada en un moment idealitzat del passat. Però la tradició no és això. La tradició és una construcció històrica contínua, un llegat viu que ha canviat constantment al llarg dels segles per poder sobreviure i que ha acabat configurant l’actual Setmana Santa Saguntina.
La mateixa Setmana Santa Saguntina que hui alguns presenten com una realitat inalterable és, precisament, el resultat de transformacions històriques permanents. Els ritus penitencials medievals evolucionaren després del Concili de Trento; les formes processionals canviaren als segles XVII i XVIII; la confraria modificà estructures, indumentària i pràctiques; el segle XIX redefiní la relació entre religió i espai públic; i, ja al segle XX, es restaurà i transformà bona part de l’ermita i de la mateixa Festa després de la Guerra Civil i de la crisi de secularització. Fingir ara que existeix una essència pura i intacta és, senzillament, un error historiogràfic.
La Confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist és hereva d’un univers espiritual nascut entre el drama sacre medieval, les diverses formes de pietat mendicant i l’esperit contrareformista. La seua importància patrimonial no rau només en l’antiguitat documental, sinó en haver conservat un llenguatge cultual propi: l’ermita de la Sang com a espai simbòlic; el Via Crucis com a element central del drama; els «plegaors», que originàriament representaven una forma pública i visible de penitència; els «motets», basats en textos litúrgics i que probablement naixeren com a cants en llatí a dues veus abans d’evolucionar cap a formes polifòniques populars; la teatralització penitencial de la processó, on es reviu la Passió a través de la imagineria; i, sobretot, la memòria col·lectiva d’un poble que ha conservat la tradició adaptant-la als temps sense perdre’n el sentit.
Això és el que té valor patrimonial. Això és el que cal protegir: rituals, sons, olors, vestimentes, gestos i formes d’expressió. I que quede clar: protegir no significa fossilitzar.
Per això espere que la seua declaració siga tractada amb la màxima asepsia possible. Perquè quan el patrimoni es converteix en arma política deixa de ser patrimoni i passa a ser propaganda. Uns utilitzen la tradició com a escut ideològic; altres, com a objecte de confrontació cultural. I entre uns i altres, el risc és enorme: reduir una de les manifestacions culturals més importants de Sagunt a una batalla de titulars i xarxes socials. Com diu la dita castellana: «entre todos la mataron y ella sola se murió».
La declaració BIC hauria de servir justament per al contrari: per estudiar millor la Festa, documentar-la rigorosament, conservar-ne els elements essencials i transmetre-la amb dignitat a les generacions futures, lluny d’espectacles i d’exclusions. No per convertir-la en un camp de batalla identitari.
Resulta paradoxal que, mentre ens vanagloriem de la tradició, cada vegada més publicacions de la Festa es facen en una altra llengua, malgrat que els estatuts —redactats en castellà— ja mencionaven la necessitat d’utilitzar la «lengua vernácula» en actes com la subhasta. Òbviament, aquella llengua vernacla era el valencià, la llengua del poble. I la Festa, precisament, és això: patrimoni popular.
Perquè el patrimoni no pertany ni als partits ni als governs de torn. Pertany al poble i a la seua memòria col·lectiva. I la memòria necessita història, comprensió i menys soroll.
Llicenciat en Història de l’Art. Màster en Gestió i Conservació del Patrimoni Cultural