Els problemes de la restauració de les campanes i dels carillons


Dr. André Lehr





El concepte de restauració


En els darrers quaranta anys s'han restaurat molts carillons dels segles XVII i XVIII als Països Baixos i a Bèlgica. Calia sovint prendre decisions importants relacionades amb algunes característiques dels carillons, la qual cosa despertava no poques discussions. A partir d'aquestes experiències podem treure alguna conseqüència, tot i que les circusntàncies de l'Estat Espanyol siguen ben diferentes de les nostres.

Quan parlem de restaurar campanes i carillons cal definir en primer lloc què entenem per restaurar, la qual cosa no és tan unívoca per als experts. Així, i mantenint la definició més comú, restaurar vol dir retornar a la situació original.

Però, tot seguit, vé un altra pregunta: quina era la situació original?No sembla fàcil de respondre, perquè no podem veure ni sentir com funcionava aquest carilló ara discordant o aquella campana que sols produeix sons inharmònics! A més, la gentr major dirà sempre que les campanes, abans, sonaven millor.

Tot sembla senzill. Però ajuda la investigació, que reconeix que el carilló o la campana estan mal, a saber qual cosa cal fer, i d'una manera responsable cap a la Història? Perquè hi ha coses en les quals els antics reaccionaven de manera distinta a nosaltres. El ferro forjat, posem per cas, que pensem que ha de tindre el color fosc, perquè fa antic, no era contínuament pintat, dels més diversos colors, en el seu moment?

El problema de la memòria col·lectiva


El cas del ferro forjat no és més que un exemple. Però, com està la cosa quan intervé la memòria? Ha tractat, per posar un altre exemple, de reconstruir l'arbre genealògic familiar, únicament a través de la tradició oral? Sovint en resulten errades en les dates i en les relacions familiars. La qual cosa vol dir que, quan es vol conéixer la situació original cal recórrer no sols a les obvietats més evidents o a les informacions orals, sinó, i sobre tot, al treball d'investigació en els arxius. Aquests treballs poden informar, millor que altra dada, sobre la situació original tal i com la veien els contemporanis, informacions que poden ser molt valuoses per a restaurar, per a restablir la situació original.

Imaginem que hem descobert la manera del carilló quan sonava, per primera volta, en el campanar. Evidentment hem treballat a fons, i no dubtem que els arxius tenen dades verídiques. Però, és el moment dels dubtes. Per a qué restaurar? D'una banda està la certesa que hi han problemes en el carilló, però els que viuen ara, i possiblement des de sempre, han sentit la campana o el carilló desafinat, que forma part dels seus records més íntims i que, possiblement també, és un signe d'identitat per a la comunitat.

Pot ser siga el moment de contar un acudit. A Amsterdam es troba un barri molt especial, de Jordaan, entorn al Westertoren. En un moment donat es va pensar que el carilló de la Westertoren, del segle XVII, estava desafinat, i que produia únicament sons destemplats. Una volta feta la restauració, la gent del barri reaccionà contra el carilló, que estava ara correctament afinat, dient que aquelles campanes ja no eren les seues. La restauració els semblava inadmissible: era com si el carilló original haguera desaparegut! Els habitants es recolzaven en la seua memòria, tot i oblidant que les dades del arxius demostraven, clarament, que el so actual era, novament, l'original.

Necessitat d'una intervenció


Per allò cal obviar, sovint, aquestes objeccions, basades en la memòria personal, que mai poden anar més enllà de cinquanta anys. D'altra banda és possible que el mal estat sonor de l'instrument obligue a intervindre. Aixímateix altres elements, més materials, com el desgast o el trencament d'una campana, les ances tallades, el batall despenjat, poden obligar a intervindre. Finalment no cal oblidar que la major part de les intervencions realitzades al llarg dels segles foren fetes sense pensar massa en l'estat original del conjunt. Una sola reparació errònia no és massa problema, però si hi han deu o vint l'una damunt de l'altra, entre totes poden haver canviat el caràcter original de l'instrument sens dubte. Les intervencions, segurament ben intencionades, poden haver modificat seriosament l'originalitat del campana. No és gens fàcil de saber separar la base original i els afegitons!

La principal causa de restauració, en els Països Baixos, ha estat la contaminació. Encara que el bronze de les campanes tinga una bona resposta, els gasos de l'atmòsfera han propiciat la formació d'una fina capa de pàtina, especialment per diòxid de sofre, generat per els carbons i pel petroli cremats. L'efecte d'aquesta capa és comparable a una passada de pintura damunt de la campana. I una campana coberta sonarà sorda i amb poca ressonància. Molta de la sonoritat de la campana s'ha perdut, per la qual cosa ha de ser llevada.

Sembla molt senzill: netegem la campana i ja sonarà com abans! Però la pàtina no ha estat sols una capa per damunt del bronze: també l'ha atacat, afeblint-lo, i com a conseqüència la campana està desafinada. En efecte, una campana més fina produeix un to més baix, la qual cosa presenta un problema important, al menys en el cas de campanes de carilló. Perquè si les campanes estan desafinades, el carillonista no podrà tocar com deu, interpretant de mala manera i traduïnt incompletament els seus sentiments musicals.

Restauració arqueològica o musical?


En aquest moment de la discussió apareix una doble actitut davant del problema, la dels arquelegs i la dels músics. Els primers estan molt preocupats per la Història, però tenen una actitut visual, i els preocupa, en primer lloc, la vista, l'aspecte. Els altres tenen sentit musical, és gente que sobre tot té una actitut auditiva. La manera d'acostar-se al carilló, tan diversa, com a objecte arqueològic o com a instrument musical, fa que no estiguen mai d'acord els uns amb els altres. Com a conseqüència no es pot dir que haja esquemes prefixats d'actuació davant una restauració.

Restaurar vol dir, per tant, triar una determinada solució després d'haver-la deliberat. En la discussió prèvia hi hauran preguntes de l'estil: "Cal llevar els afegits i reparar els desperfectes?" Els uns diran "Si! Perque cal trobar el carilló original, molt més pur i coherent!" "No!" Diran uns altres: "Els afegits, les imperfeccions aportades per el temps formen part del carilló, no poden deslligar-se'n!"

Aquest és un problema sense una sola solució: cal triar entre una restauració per a la història o una restauració pensant en la música, la qual cosa no afecta únicament a les mateixes campanes. En efecte, per poder tocar-les, en el cas dels carillons, hi ha tota una instal·lació de batalls, esquadres, cables, resorts i un teclat. La manera de posar tota aquesta instal·lació, no és que haja evolucionat al llarg dels segles; és que en els darrers trenta anys ha canviat de manera radical! Ara, més que mai, gràcies als nous mecanismes, el carillonista pot dominar el batall, traslladant-hi totes les seus intencions musicals, totes les matisacions dinàmiques desitjades.

La conservació dels mecanismes antics


Vol dir açò que, en el cas d'una restauració d'un carilló s'haja de conservar l'antic sistema de transmissió, que a penes permet de fer colps secs? La discussió, que fou dura i llarga a principis de segle, ha quedat resolta fa molt de temps: ni als Països Baixos ni a Holanda queda hui, a penes, cap carilló històric que mantinga la seua instal·lació. En aquest sentit els arqueòlegs han perdut la batalla, sobre tot perquè en aquest aspecte, important musicalment i tècnica, no volgueren arribar a un acord.

Mutatis mutandis, el mateix val per a les obres de campana, vistes des d'un punt de vista automàtic o manual. Clar qeu, amb l'electrònica es poden produir resultats bastant aproximats, però a la llarga els efectes són monòtons, sense les variacions que una interpretació manual sap introduir. és la mateixa pregunta de si una campana ha de set tocada manualment o no. A Utrecht, a la Domtoren, en el joc de 1505 acabat de restaurar, s'ha volgut, naturlament, tocar a mà: les diferències són perceptibles i audibles! No hi ha dubte que els motors elèctrics actuals encara no poden reconstruir la variació del toc manual.

Restaurar vol dir actualitzar


Per tant, al llarg de la discussió anterior ha sorgit, de temps en temps, la paraula autèntic. Però ens adonem que no podrem escoltar mai un carilló en la seua forma original, ni després de la restauració més perfecta? Imagienm com sonaria aquest carilló en qualsevol ciutat del segle XVIII. Però ara cal afegir, a més, tots els sorolls de la ciutat del segle CAMPANA: motors d'autos i de motos, botzines, fàbriques i màquines. Hi ha molts sorolls, d'elevada potència; és difícil de trobar-se en un ambient silenciós i tranquil. I tots aquests sorolls es barregen amb els del carilló, que de vegades no es pot ni sentir, per no dir gaudir de les seus melodies. Pensem, però, en el segle XVIII: hi ha el soroll dels carros, de les ungles dels cavalls, d'altres màquines. Per dalt de tot sonava la música del campanar, en un altre context sonor, molt més suau i dolç.

és a dir: la restauració integral no pot existir. Podem tornar-li al carilló la seua forma original de la manera més íntegra; així i tot l'entorn del carilló sonarà distint. I tampoc podrà el carilló despertar les emocions i els sentiments dels segles passats. Restaurar així sembla traslladar un objecte històric al temps actual per què torne a tindre un paper en la societat. I així, tot allò que experimentem com un fet històric, no és més que una vivència actual, en compte d'un reviscolament dels temps anteriors.

De fet, i amb açò vullc acabar, és així mateix el problema de cada museu. De xiquet jo viatjava sovint en tren, amb els meus pares i els meus avis. Aleshores era possible de veure un sacerdot al tren (i es veien molts més que ara mateix), i sempre em sorprenia la manera en la qual aquest capellà resava el breviari. Jo li veia que movia els llavis, tenint un llibre de fulls molt fins, amorosament sostingut per les seus mans. Aquell breviari era un altre del mateix que ara és dipossitat a les vitrines d'un museu. Aquest objecte de museu ja no és un breviari: gran part de l'autenticitat ha desaparegut, és a dir la interacció existent entre el breviari i el seu usuari. Per què tan sols en aquest moment l'objecte té la seua significació completa i verdadera.

Mutatis mutandis, el mateix val per a un carilló del segle XVII, del qual esperem de retrobar-lo en la seua autenticitat una volta restaurat. Podrà despertar les mateixes emocions que sabia moure en els nostres avant passats de fa tres-cent anys? Segur que, com a conseqüència de les circuntàncies tan diverses no serà així. Perquè restaurar és reparar una situació original, amb l'explícita i necessària anotació al marge de que restaurar vol dir, sobre tot, traslladar un objecte històric a un context d'extranya existència per a ell.



El Dr. André LEHR és



(Publicat en "Campaners" nº 6 - València - 1993) f. 46/49

  • CHESTE: Campanes, campaners i tocs
  • LEHR, ANDRÉ (ASTEN) : Altres activitats
  • LEHR, ANDRÉ (ASTEN) : Inventari de campanes
  • Acústica, afinació de les campanes: Bibliografia
  • Carillons: Bibliografia
  • Restauració de campanes: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © LEHR, Dr. André (1993)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 17-11-2017
    Convertir a PDF