Els Roses: introducció històrica

Si en el cas de la pedra, la tradició s'havia iniciat gràcies a l'esperit emprenedor d'un immigrant de MÚrcia, la tradició campanera arrelarà a vila gràcies a un altre nouvingut i a una altra història d'amor amb una xicona d'Atzeneta. Ella es deia Rosalia Tormo i ell, que era de Benissoda i membre d'una família d'acreditats campaners, s'anomenava Domingo Roses. Es casaren i es quedaren a viure en Atzeneta, l'any 1821. I així va començar la història de la fundició de campanes, una tradició que prompte tindria continuadors, puix al cap d'any i mig els novençans tingueren el seu primogènit, Domingo Roses i Tormo, el primer Roses fill d'Atzeneta (1823)(1). Això no obstant, cal aclarir, també, que la tradició campanera els venia als Roses de més antic (2).

Precedents de campaners a la Vall d'Albaida, n'hi ha pocs, i de campaners bons, encara menys. El més antic fou un calderer de la Pobla del Duc del 1400, mestre Pere Simó, que aconseguí convertir-se, al cap de molts anys de pràctica i d'experiments, en un dels campaners més sol·licitats de València capital. En la segona meitat del segle XVI, en Albaida, es coneix el cas de Joan Tormo "lo Campaner", que segurament aprofitaria la demanda generada per les noves parròquies de moriscos per a fer-se un lloc en tan difícil mercat (4). La mesquita d'Atzeneta, reconvertida en església el 1521, no tingué campana fins al 1585, per insistència de l'arquebisbe patriarca Ribera, que visità el comtat d'Albaida per aquells anys (5). Qui sap si li tocaria haver-la fos a Tormo.

De tota manera, allò més habitual era que les autoritats locals encomanaren la fabricació de campanes -que es feia in situ, a peu de campanar- a fonedors ambulants. Molts d'aquests eren oriünds de Cantàbria o de Biscaia, contrades riques en mineral de ferro, on la tradició metal·lúrgica del ferro i del bronze (el clàssic aliatge de 80% de coure més 20% d'estany) estava força arrelada. A partir de mitjan segle XVII, ja es documenta algun campaner a Xàtiva i algun altre que ve d'Alacant, com pot ser Antoni Just, a qui l'Ajuntament d'Albaida del 1709 retribuí amb 16 lliures per refer la campana del rellotge (6).

En Albaida mateix, sembla que hi hagué una -diguem-ne- escola barroca de campaners, des de mitjan segle XVII. El primer conegut és Miquel Sanç de Miquel, que ja feia campanes menors allà pel 1678 (7). Li devia ajudar el seu germà Baptista Sanç, que apareix també documentat com a campaner y polvoriste, en un paper del 1682 (8). Un altre albaidí que es feia dir campaner i polvorista va ser Bertomeu Albert. Adobava campanes i les canviava els batalls i les truges (anys 1695-1750), encara que no s'atreví mai a fondre peces de gran embalum (9). I és que, abans d'arribar els Roses al Marquesat d'Albaida, la foneria local de bronzes era cosa d'afeccionats que no vivien d'ella, ans de la terra que posseïren o de la pólvora que despatxaren. Ja ho hem vist, que els campaners de l'Albaida mil sis-cents eren també subministradors de pólvora per a armes de foc i festes populars.

La procedència dels Roses, tot s'ha de dir, té alguns punts obscurs, encara irresolts. La primera menció d'ells com a fabricants de campanes es troba al monestir de la Santa Faç d'Alacant. La campana més antiga de l'establiment conventual data del 1670, segons la inscripció que figura en ella: "VISENT ROSDES ME FECIT AÑO 1670" (10). El nom de Vicent és valencià, com la pròpia ciutat d'Alacant. Però el difícil cognom, Rosdes, ens fa dubtar sobre l'origen del fabricant. I més, si tenim en compte que, quan els Roses s'instal·len a la Benissoda del 1700, solen figurar als documents, primer com Rodes (1700-1750) i, en acabant, com Roses (1740...), i són els mateixos: pare i fill. D'altra banda, a la Iecla de la darreria del segle XVIII, també hi havia uns Rosas que feien campanes (11).

En qualsevol cas, els Rodes, Roses, Rosas o Rosdes fan la seua aparició en Albaida l'any 1703, en plena Guerra de Successió, quan l'Ajuntament va encomanar a un tal Rodes la fabricació d'una campana per al campanar de l'església major (12). A partir d'aquell moment, Diego Rodes, campanero del lugar de Benisoda, apareix reiteradament en la paperassa municipal de l'arxiu d'Albaida, durant les dècades de 1700-1740. Fins i tot, se li encomana que refonga, l'any 1726, la campana grossa: senyal que aleshores ja era un professional consagrat i experimentat (13). El seu fill Manel Roses i Casanova (arbitrari canvi de cognom i de marca?, estratagema comercial?) seguí treballant a Benissoda entre la dècada de 1740 i la del 1780, i omplí el calaix de diners, com els pedrapiquers d'Atzeneta, a compte de les moltíssimes esglésies parroquials que s'estaven reedificant aleshores (14). A Manel, que residia en Agullent i treballava a l'obrador de Benissoda, li ajudava en la tasca el seu germà Isidre Roses, que coordinava la recollida de metall per a fondre, operació en què intervenien dos calderers francesos establits a la vila d'Ontinyent, Antoni Fullana i un tal Durasosuel (15)).

Poc després, l'ofici seria continuat a Benissoda pels germans Manel, Vicent i Pasqual Roses, fills de Manel, i residents també en Agullent. El fill de Vicent i besnét del primer Rodes/Roses valldalbaidí, Domingo, és el que es casà en segones núpcies en Atzeneta i traslladà ací l'activitat, l'any 1821, com adés assenyalàvem. A partir d'aquest moment, els descendents de Domingo consolidaran la tradició de la família, fins al punt que acabaran fent tancar la fàbrica de Benissoda (1862) (16). I, amb el temps, segle XX, difondran la tècnica -sempre de la mà de la marca Roses- fins a Xella (1800-1840), Albaida (primeria del segle XX) i Silla (1939-1970). Els Roses d'Atzeneta arribaren a exportar pertot arreu del món, durant el segle XIX: fins a les Illes Filipines i tot. Així mateix, proveïren de centenars de campanes les parròquies de Múrcia, València i altres diòcesis de la regió.

L'activitat de la fàbrica artesanal d'Atzeneta, que tanta faena donà a gent del poble, i tants diners féu arreplegar als seus propietaris, tingué una època daurada durant la postguerra (dècades de 1940-1950), quan els rectors del nacionalcatolicisme s'afanyaren a reposar als campanars les campanes que havien sigut foses en guerra per a traure'n armes i municions (17). Així les coses, la firma Roses es perpetuà heroicament a la localitat dels esparters fins a l'any 1972. El tancament de l'obrador, aquell any, simbolitzà la fi de l'Atzeneta artesanal i tradicional de tota la vida. Però de la família Roses, de com treballaven el metall i de les causes de la crisi final, ja insistirem en el capítol etnogràfic dedicat a la producció de campanes.

Abel SOLER
Atzeneta d'Albaida. Desembre 2002

Llibre "El mirador de la vall. Patrimoni historicoartístic i tradició artesanal d'Atzeneta d'Albaida"
EditaAjuntament d'Atzeneta d'Albaida. Desembre 2002.
AutorsRamon Yago, Abel Soler, Rafa Jordà
Autor introducció històricaAbel Soler

Notes

[1] APAtz, Quinque Libri de 1812-1835, fs. 91 i 288.

[2] Hi haurà que corregir, doncs, les enciclopèdies que diuen que en Atzeneta es fan campanes des del segle XVIII. Al Marquesat d'Albaida, sí, però en Atzeneta encara no se'n fonien.

[3] Vid. SOLER, Abel, De Vilanova de Rugat a la Pobla del Duc. Persones i fets d'un poble de llauradors de la Vall d'Albaida, Ajuntament de la Pobla del Duc, la Pobla, 1999, ps. 216-217 i 535-536; PUIG, Juan, Campaneros en Catí. Notas de documentos y de artistas, dins Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló de la Plana, 1945; també en Internet, campaners.com/gcv/premsa/altres010.htm, 8 ps.

[4] AMA, llig. 1590 s/c (2), Procés contra Joan Valls i altres, f. 1v.

[5] APAtz, Quinque Libri de 1583-1610, Comptabilitat, s/f.

[6] AMA, llig. 1709, Pòlisses.

[7] AMA, llig. 1678-C, àpoques de la Claveria Comuna, 22.12.1678.

[8] AMA, llig. 1682-C, Processos del justícia, nÚm. 13.

[9] La primera menció d'Albert com a campaner és del 1695 (AMA, Hisenda Municipal, Claveria Comuna, Llibres de comptes de 1695-1700; ÍDEM, llig. 1695-B, Pòlisses, nÚm. 64. Se li paga per una campana per al rellotge). El 1687 apareix com a polvoriste (AMA, llig. 1687-B, Pòlisses, nÚm. 18).

[10] LLOP, Francesc - MARTÍN, Xavier, Catàleg de campanes i campanars del País Valencià, apud Internet, www.cult.gva.es/scripts/gcv/campanar.idc?Ccampanar=1144

[11] Las Rosas és un caserío de poc més de vint cases, del municipi de Fuente-Álamo, junt a Cartagena. Es tracta d'una zona minera on, des de fa segles, milers de persones han treballat en les foneries de bronze, coure, ferro i argent. Podien haver sigut oriünds els Rosas/Roses d'aquesta localitat cartagenera de Las Rosas? És una de les hipòtesis més plausibles, però tampoc no caldria descartar-ne d'altres.

[12] AMA, llig. 1703, Pòlisses de la Claveria de les Carns.

[13] AMA, llig. 1726, àpoques, s/n.

[14] AMA, llig. 1742(2), Autos de Teresa Hernàndez contra Francesc Joan, de Benissoda, f. 7. Primera menció de Roses, i no Rodes.

[15] Sobre aquests socis calderers, vid. AMA, llig. 1763, Autos executoris de Francesc Puig, en nom d'Antoni Fullana, d'Ontinyent, contra Baptista Pastor, tintorer d'Albaida; Ibídem, Autos executoris d'Antoni Fullana, calderer d'Ontinyent, contra Isidre Roses i Josepa Casanova, de Benissoda.

[16] Entre la fi del segle XVIII i la primeria del XIX, apareixen Pasqual (1801) i Ramon Roses (1816), com a campaners de Benissoda que fonen campanes per al nou campanar del Palomar. Cfr. SOLER, Abel, Patrimoni historicoartístic del poble del Palomar, dins SOLER, A. - TEROL, V., El Palomar…, ps. 87-132 (ps. 108-109). L'any 1860, Últim del funcionament de la foneria benissodana, duien el negoci el major i el menut d'una família de set germans: Ramon Porta Roses, de 45 anys, i Manel Porta Roses, de 10. Per a més detalls, cfr. SOLER, Abel, Benissoda. On s'abracen la serra i el pla, Ajuntament de Benissoda, Benissoda, 2002 (en premsa).

[17] Sobre aquest i altres aspectes que hem tractat, vid. BUENO, Baltasar, Atzeneta: Dos-cents anys fent dos mil campanes, dins Las Provincias, València, 04.10.1988, p. 5.


Inventari de campanes foses per algun dels membres de la família ROSES

  • ROSAS (TORREDONJIMENO)
  • ROSAS Y SOLER, VICENTE (TORREDONJIMENO)
  • ROSAS, CAYETANO Y JOSÉ
  • ROSAS, HIJO DE MANUEL (TORREDONJIMENO)
  • ROSAS, JAIME
  • ROSAS, JAIME; MORENO, VICENTE
  • ROSAS, MANUEL (ALMERÍA)
  • ROSAS, MANUEL (TORREDONJIMENO)
  • ROSAS, MANUEL E HIJO (TORREDONJIMENO)
  • ROSAS, RAMON Y ROSAS, DOMINGO
  • ROSAS, VICENTE
  • ROSAS, VICENTE DOMINGO
  • ROSAS, VICENTE E HIJOS (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSDAS, VISENT
  • ROSES (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES (CASTELLÓ DE LA PLANA)
  • ROSES (CHELLA)
  • ROSES (SILLA)
  • ROSES (VALÈNCIA)
  • ROSES E HIJO, VICENTE (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES E HIJOS, VICENTE (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES SANTOS, MANUEL (VALÈNCIA)
  • ROSES SANTOS; MANUEL (ALBAIDA)
  • ROSES SOLER, JUAN BTA. (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES VIDAL, MANUEL (VALÈNCIA)
  • ROSES Y FERRI, VICENTE
  • ROSES, ANTONIO VICENTE
  • ROSES, DOMINGO
  • ROSES, FRANCISCO
  • ROSES, GERMÁN (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES, HIJOS DE L. (ALBAIDA)
  • ROSES, HIJOS DE VICENTE (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES, HNOS. (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES, HNOS. (SILLA)
  • ROSES, HNOS. (VALÈNCIA)
  • ROSES, JAIME (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES, JAIME; GUILLEM, PASCUAL
  • ROSES, JOSÉ
  • ROSES, JOSÉ; ROSES, RAMÓN;TORMO
  • ROSES, JUAN BTA. (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES, PASCUAL
  • ROSES, RAMÓN
  • ROSES, RAMÓN; TORMO, DOMINGO
  • ROSES, VICENTE
  • ROSES, VICENTE (ALBAIDA)
  • ROSES, VICENTE DOMINGO (VALÈNCIA)
  • ALBAIDA: Campanes, campaners i tocs
  • ATZENETA D'ALBAIDA: Campanes, campaners i tocs
  • BENISSODA: Campanes, campaners i tocs
  • CHELLA: Campanes, campaners i tocs
  • SILLA: Campanes, campaners i tocs
  • Fonedors de campanes: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © SOLER, Abel (2002)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 24-10-2017
    Convertir a PDF