El primer àngel durà quatre segles, amb dues restauracions.
El segon dos segles, sense cap restauració.
El tercer ja ha necessitat restauració als 35 anys

Quan ja s'estava culminant l'obra de la façana i s'anaven col·locant les imatges que havien d'omplir les set fornícules que restaven buides des de la seva construcció, es plantejà el tema de la restauració de l'àngel que corona el campanar. Des de temps immemorial els gironins havíem contemplat aquella figura decapitada. La veu popular deia que havia perdut el cap per l'impacte d'un projectil de l'artilleria napoleònica, durant el setge del 1809. Una altra versió, menys compartida, atribuïa la mutilació a un llamp.

Totes dues opinions són versemblants. Mentre la ciutat va estar assetjada, al campanar de la Catedral s'hi apostaven uns vigies que observaven els moviments de l'exèrcit invasor, i alertaven el veïnatge, amb tocs convinguts de campana, dels perills de bombardeig. El Capítol no posà cap obstacle per facilitar aquest servei que comportava una certa seguretat a la població. També el temple estava obert per servir de refugi a la població civil durant els atacs de l'artilleria. I les capelles laterals del temple i el claustre serviren per acollir-hi malalts i ferits de guerra. Però el que de cap manera varen admetre els capitulars va ser l'emplaçament de canons sobre la teulada de la seu, com pretenien els comandaments d'artilleria de la plaça assetjada. Davant la insistència dels artillers els canonges acudiren al General Àlvarez, i aquest comprengué i acceptà el seu raonament. Tanmateix la presència dels esmentats vigies en el campanar el podia convertir en objectiu dels atacants i la figura de l'àngel era la més vistent i la més vulnerable.

El cas és que després de quedar enllestida l'obra de la façana era de tota lògica preocupar-se de la restauració de l'àngel. El primer projecte era baixar-lo del campanar i construir un cap per substituir l'original que s'havia perdut. Baixar l'estàtua no es considerava feina fàcil. Algú proposà utilitzar un helicòpter, adduint que ho havien fet en un cas semblant en una població de l'entorn de Barcelona. El que formulava aquesta proposta comptava també amb l'espectacularitat de l'operació, que considerava molt interessant. Finalment l'estàtua es baixà amb els mitjans tradicionals de la corriola i les politges. Operació que anà a càrrec del constructor Fina, que era el qui realitzava les obres de la façana. L'estàtua va ser portada al taller dels germans Rueda, a la baixada de Sant Feliu. Allí poguérem contemplar i tocar l'àngel que sempre havíem vist tan enlairat. S'havia encarregat el projecte del cap a l'escultor Ramon M. Carrera, el qual ja hi estava treballant, quan es comprovà que el mal estat de l'escultura feia més operatiu ?substituir-la per una de nova. El Bisbe Cartañà manifestà que calia posar la qualitat de l'obra per sobre de la seva urgència. I així es feu. Però també influí en la demora la qüestió econòmica. El Capítol per si sol no podia afrontar el cost total. Es demanà l'aportació de la Diputació i de l'Ajuntament. Una i altre subvencionaren l'obra d'acord amb les seves possibilitats que en aquell temps eren bastant limitades. S'obrí una subscripció en les escoles de la ciutat, més que per la gran quantitat que es pogués recollir, per la implicació de les futures generacions en el projecte. El titular de la foneria Alberch posà a disposició de l'empresa el taller, els operaris i alguns materials. Ramon M. Carrera rebé l'encàrrec, amb la condició que la nova estàtua havia de ser barroca i no d'acord amb les noves tendències. I així es va fer. Hi treballà amb il·lusió, eficàcia i amb molt d'ofici. El Dr. Jaume Marquès hi aportà l'assessorament històric i el Doctor arquitecte Joan M. de Ribot l'assessorament tècnic. En la gestió intervingueren el degà del Capítol Dr. Taberner, i els canonges Calzada i Baranera quan ocuparen sucessivament el càrrec de Canonge-?obrer.

Els treballs tècnics anaren seguint el seu curs. Motlles i contramotlles. Primer de ferro colat. Després l'acoblament de les vint-i-tres peces d'aram que havien de constituir el conjunt de l'estàtua. El reblat i la soldadura anaren a càrrec de l'industrial metal·lúrgic Pere Mollera, el qual tenia el seu taller prop de la foneria Alberch. Es procurà que l'escultura tingués un pes moderat a fi que pogués realitzar bé la seva funció de penell. L'escultura té una altura de dos metres i pesa 120 quilos. Gira sense dificultat sobre un eix que pesa molt més que la imatge. Uns coixinets col·locats en la zona pectoral i uns altres prop de la base faciliten que l'estàtua es mogui a l'impuls del vent, assenyalant la seva direcció. Es desistí de daurar la imatge, i en canvi es preferí dotar-la d'enllumenat nocturn. El Dr. enginyer Alfons Thió realitzà el projecte, que no s'executà per falta de disponibilitats econòmiques.

El procés de construcció durà fins l'any 1968. El dia 6 de juny d'aquell any, a les cinc de la tarda, l'estàtua del nou àngel, col·locada al peu del campanar, va ser beneïda pel Bisbe Jubany. Se li imposà el nom de Miquel en memòria del titular de la Capella que hi havia hagut a la Casa de la Ciutat. Immediatament després de la benedicció l'estàtua va ser enlairada fins al seu pedestal definitiu mitjançant corrioles i una bastida situada en la part superior del campanar. Els operaris de l'empresa constructora de Ricard Fina portaren a terme aquesta operació. Un joiós tritlleig de les campanes de la Catedral omplí l'ambient d'aquella lluminosa tarda de juny de l'any 1968. L'acte despertà una gran expectació. Molts gironins ho contemplàrem des de l'escalinata i la plaça de la Catedral. Alguns des del campanar o des dels finestrals del remat de la façana. També des dels ponts sobre l'Onyar i des de finestres i balcons de les cases des de les quals es fa visible la Catedral.

L'any 2003, en ocasió de realitzar obres de restauració del campanar, es considerà convenient repassar l'estàtua de l'àngel. Tenia 35 anys d'antiguitat. L'actuació anà a càrrec del tècnic en cromats Joan Ensesa, i es realitzà in situ. Cobrí esquerdes existents en la planxa de coure. La creu i el tub de suport estaven afectats per la corrosió i es tractaren amb pasta sintètica molt dura. S'engrassaren l'eix i els coixinets per facilitar el gir. Es netejà de pols i excrements de coloms. Es practicà un brunyit a mà. Es donaren tres capes d'un vernís alemany. El treball durà tres setmanes i l'àngel quedà com nou.

Actualment hi ha testimoni del primer àngel, a part de la documentació, en una pintura de Pere Matas, existent en el monestir de Banyoles. El segon, molt atrotinat, es conserva en el Museu d'Història de la Ciutat. I el tercer presideix la ciutat des del cupulí del campanar. I se'n pot veure una reproducció, en el jardí de la casa Alberch, des del carrer de la Font del Rei.

El primer àngel durà quatre segles, amb dues restauracions. El segon dos segles, sense cap restauració. El tercer ja ha necessitat restauració als 35 anys. Els dos primers suportaren guerres i setges, el tercer no. És evident que ara hi ha més pol·lució. Que l'ambient està més contaminat. O que hi ha més coloms que s'hi esplaien.

MIRAMBELL i BELLOC, Enric
Diari de Girona (23-09-2012)

  • GIRONA: Campanes, campaners i tocs
  • Autòmates: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Diari de Girona (2012)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 13-12-2017
    Convertir a PDF