Els Roses: una dinastia de fabricants

La fabricació de campanes

Un dia qualsevol de l'any 1821, els que passejaven per la cercavila de la Séquia Mare, rodant per les captarreres de la plaça de l'Església, sentiren campanes i no sabien d'on venien... Del corral d'una de les cases, la casa de Domingo Roses, procedien els tocs de prova d'un bronze acabat de coure. No és que fóra la primera campana Roses, que ja feia més de cent anys que tenien foneria oberta a Benissoda. És que era la primera campana Roses fabricada a l'obrador d'Atzeneta. Anys a venir, el nom d'Atzeneta sonaria per centenars de campanars de València i d'altres diòcesis de l'orbe catòlic.

Els Roses: una dinastia de fabricants

Com hem explicat al capítol d'introducció històrica, amb una relació d'amor començà la trajectòria dels Roses a Atzeneta. Quan Domingo Roses campaner de Benissoda, es casà amb l'atzenetina Rosalia Tormo, planteja als seus germans la possibilitat d'establir una foneria de campanes, a Atzeneta. El fet de que el seu germà Jaume Roses també contraguera nÚpcies poc després amb una altra atzenetina Conxa Ballester (1), afavorí la iniciativa. Juntament amb Domingo i amb Jaume, es traslladaren a Atzeneta uns altres germans, Vicent i Maria. Aquesta Última es casaria amb un atzenetí, Antoni Ases.

Els quatre germans, amb molts anys d'experiència en l'art de fer campanes a Benissoda i Agullent, continuaren amb l'ofici de les diverses generacions que els havien precedit. Aleshores, les campanes solien realitzar-se a peu dels campanars, cosa que feia que els germans estigueren contínuament desplaçant-se amb carruatges allà on els sol·licitaren. A la fundició, també es realitzaven algunes campanes, tot i que de menor grandària, per tal d'evitar el problema del transport. La coneguda llegenda que les campanes antigament es feien de plata, ve d'aquesta mateixa època. Vegem perquè: Quan fonien les campanes a peu de campanar, en primer lloc s'instal·lava un forn d'obra per a fondre el material. Al mateix temps, preparaven el motle i feien el forat per a colgar-lo. Quan arribava el moment de fondre el metall, la gent del poble solia acostar-se per a contemplar el procés, moment que aprofitaven algunes persones per a llançar alguna ferralla o alguna moneda trencada a l'interior. Doncs bé, si la moneda era de plata, l'alta volatilitat d'aquest material, atorgava un color un tant platejat al bronze, i explica l'origen de la llegenda popular.

Quan es realitzaven nous edificis religiosos, o bé quan calia refondre alguna campana, arribava la comanda a la foneria dels Roses. A poc a poc, la fam de qualitat a l'hora de fabricar les campanes anà transmetent-se de poble en poble. Entre d'altres, feren una campana a Planes i un altra a Sedaví, l'any 1821; el 1826, a Alacant; el 1828, en fabricaren una altra a Ibi; el 1833, a Navarrés; l'any 1841, a Caudete; el 1847, a Gandia. Totes aquestes campanes encara sonen en l'actualitat, com a testimoni de les moltes que se'n feren i de l'amplitud de l'àrea geogràfica per on treballaven els campaners atzenetins.

Seguint la tradició familiar, el negoci passa a ser dirigit pel primogènit de Domingo, Vicent Roses Tormo, que continuà realitzant campanes per tots els pobles de València. Vicent tingué quatre fills varons, que foren, en la darreria del segle XIX, els que donaren un cert impuls a la fundició i augmentaren considerablement la producció. Per aquests anys, les mans del propi Vicent, i les dels seus fills, Vicent-Domingo, Germà, Edelmir i Baptista Roses Soler, fabricaren incomptables campanes. Fins i tot, els arribaren els encàrrecs a parells. L'any 1884, per exemple, en feren dues per a Gorga; en 1889 feren també un parell per a Oriola; el 1892, per a Beneixama, etc. Per aquesta època, en les inscripcions de les campanes apareixia la marca Vicente Rosas e Hijos.

Aquest auge de la producció seguí mantenint-se en augment quan Vicent-Domingo es posà al front de la foneria. Els encàrrecs li arribaven de tot arreu. Però, sobretot, hem de destacar la primera fabricació de campanes per a la ciutat de València. S'obria així un nou i gran camp de venda, com era la capital. Durant els anys 1913 al 1915 els Roses, fabricaren campanes a esglésies capitalines com la de sant Vicent Ferrer o la del Crist de la Agonia. El motiu principal d'aquest increment de la producció foren les medalles d'or obtingudes per la foneria, l'any 1913, a les exposicions regional i nacional de València. D'aquesta manera, quedaren certificades oficialment la qualitat i la mestria artesana de la casa a l'hora de fer campanes. Vist l'augment de la demanda per la zona de l'Horta, Germà Roses Soler decidí instal·lar una fundició a València capital, al camí de Trànsits, prop de la carretera de Madrid. L'èxit no es féu esperar, i la producció de campanes s'extengué a tota l'Horta, i també per tot la Ribera del XÚquer.

Amb l'aparició del ferrocarril, les campanes anaren progressivament deixant de realitzar-se a peu de campanar. A la foneria d'Atzeneta, no paraven de treballar per a fer noves campanes, cada vegada més grans que eren carregades en vagons a l'estació de tren d'Albaida, quan les campanes eren menys pesades, es transportaven amb carros, que després serien substituïts per camionets llogats. Finalment, les duien amb una furgoneta pròpia, que viatjà per nombroses poblacions. Pel que fa als treballadors, a la foneria hi havia ocupades contínuament tres persones. Però, quan arribava el moment de fondre el metall i abocar-lo al motle, se'n necessitaven uns set o huit.

Tanmateix la trajectòria ascendent dels Roses es veié truncada l'any 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil. La relació dels Roses amb l'església els obligà a ocultar-se per tal de no ser assassinats. La foneria fou expropiada i s'utilitzà per a fabricar material bèl·lic. El pas per Atzeneta de camions carregats de material per a fondre fou continu. Una vegada havien descarregat, el tornaven a carregar amb peces per a fabricar armes i bombes. Quan finalitzà la guerra, Germà Roses Martí es féu càrrec de la fundició, alhora que el seu cosí Pep se'n anava cap a Silla, on instal·laria una altra foneria, que als pocs anys tindria un gran èxit.

Sens dubte, l'època de major producció de la fàbrica de campanes d'Atzeneta fou la de postguerra. Els campanars de les esglésies estaven sense campanes, puix, durant la guerra, havien estat foses la majoria per a fabricar armament. D'aquesta manera, Germà, amb l'ajuda de Juanito Nàcher i de Tonet de Gabriel, començà a fabricar centenars de campanes. Fins i tot, l'àrea d'exportació s'amplià, amb comandes realitzades per països d'Amèrica del Sud, com ara El Salvador, Cuba, Colòmbia, Equador, Veneçuela, etc. Per a fer front a totes aquestes comandes, la compra de material primerenc era contínua. S'aprofitaren les deixalles de la guerra, també així les coses, era freqüent l'arribada de camions des d'Alacant, amb material bèl·lic destrossat. De vegades, en fondre el metall, es produïa l'explosió de l'espoleta d'alguna antiga bomba i causava un ensurt als treballadors.

Les dècades dels anys 1950 i 1960 foren vertaderament prolífiques quant a la producció de campanes. En cada procés de fabricació, es realitzaven unes cinc o sis campanes al mateix temps, per tal d'abastar a tots els pobles que contínuament sol·licitaven campanes amb el marxamo de qualitat de la foneria dels Roses d'Atzeneta. Durant aquestos anys, molts pobles feren comandes de dues, tres i fins a quatre campanes. Però l'altíssima producció començaria a minvar a partir de la dècada del 1970. Tots els campanars estaven proveïts de campanes noves, i el que més es demandada eren reparacions, o electrificacions de campanars. Tot això, unit al deteriorament de la salut de Germà, i a la falta de continuïtat familiar del negoci, provocà que l'any 1972 tancara la foneria. Acabava així la història de vora tres segles de fabricació de campanes al Marquesat d'Albaida i dels més de cent cinquanta anys en què quatre generacions Roses atzenetins havien expandit el nom d'Atzeneta per tota la terra de València i més enllà de les seues fronteres.

L'elaboració de campanes a la foneria

Tal com ens ho ha explicat Juanito Nàcher el Campaner, la producció de campanes era prou laboriosa, puix calia una mitjana de vint dies per a fabricar-ne una. El procés d'elaboració d'una campana era al cent per cent artesanal. En tots els processos, des de la realització del motle fins a la fundició del bronze, intervenia l'artesà, que amb les seues mans i amb l'ajut d'algunes ferramentes, aconseguia realitzar autèntiques obres d'art, com ho eren les campanes de la firma Roses.

La primera passa era la realització, mitjançant una plantilla (2), d'un motle de rajoles i fang. Aquest fang era una barreja o compost de terra argilosa de la serra i fem de vaca o de mul (3)). Una vegada donada la forma desitjada al nucli o motle, se l'envoltava amb fil d'aram d'un mil·límetre de gruix. Aproximadament, per cada filera de rajoles, se'n feia una passada. Després, es recobria tot amb una fina capa de cànem i, a continuació, es realitzava una altra passada de fil d'aram. Una vegada estava fet el motle, es posava llenya per baix i s'encenia allà a mitjan vesprada, perquè d'aquesta manera estiguera ardent tota la nit, a fi d'asserir bé i endurir el fang.

Al matí següent, es realitzaven successives passades de fang, fins que el motle no admetia més quantitat. Quan el fang estava sec, es procedia a pintar aquest nucli amb una capa de plumbagina (4) barrejada amb aigua. La funció d'aquest material era la d'aïllar el primer motle del segon. A continuació, tenia lloc la preparació del segon motle, que s'anomenava negatiu o falsa campana, perquè el buit d'aquest segon motle quedaria reomplit pel metall fos. Després d'amassar més fang, s'aplicava aquest sobre el nucli i se li donava forma amb una altra plantilla. De la quantitat de fang que s'afegira en aquesta fase, dependria la grossària de la campana resultant. La part més grossa era la de baix, el batedor, i el fang anava minvant cap amunt.

A continuació s'hi aplicava una segona passada de cànem, i després més passades de fang i de sèu (5) calent, mentre el motle ho admetera. La fase següent consistia a col·locar els ornaments que apareixerien en la campana. Amb plantilles i sanefes, es realitzaven les inscripcions i els motius decoratius, modelats i aplicats amb cera verge (6). Després de fer i retallar els ornaments, es posaven damunt del motle, subjectats amb agulles. Conclosa aquesta operació, es tornava a pintar tot el motle, però en aquesta ocasió, amb un fang líquid especial (7). Només s'eixugava la primera pàtina, es tornaven realitzar diferents passades durant tot un dia sencer, fins que les inscripcions quedaven ocultes del tot. En acabant, emprant un fang més espés, es motlurava tot el motle i s'hi afegia una darrera capa de cànem.

Al matí següent, es realitzava l'Última cobrició. La cobertura per a una campana de 100 kg solia ser d'uns 2,5 cm de gruix. En primer lloc, s'amassava fang i s'aplicaven unes primeres capes més fluïdes i, a continuació, unes altres capes més grosses. Novament, calia afegir un revestiment de cànem i de fil d'aram. Per la vesprada, una vegada realitzats tots aquests procediments, s'encenia de nou el motle per tal de eixugar-lo i, alhora, per a fondre els ornaments de cera. Finalment, al matí següent es tornava a afegir una altra capa de fang.

La passa següent era la col·locació d'anses (8), que prèviament havien estat tretes de motles d'escaiola. Les peces de les anses estaven soltes, però després se soldaven per efecte de la calor. Una vegada fetes i muntades, es cobrien amb fang. Les anses constaven d'un bevedor al mig i de respiradors en els laterals, per on s'expulsava els gasos produïts durant el procés de fosa.

Amb el motle ja conclòs, es realitzava un clot davant del forn. La fosa havia de ser major que el propi motle, que havia de cabre dins, ben anivellat i amb seients de base. La col·locació del motle es realitzava per parts. Primerament, s'hi posava el nucli. Després, la falsa campana es destruïa, puix ja no servia; el seu lloc l'ocuparà el bronze. En tercer lloc, damunt del nucli se situava la cobertura, amb les anses i les batalleres o anses internes. Una vegada instal·lat el motle sencer, es procedia a tapar-lo amb terra ben maçonada, per tal que suportara la pressió que hauria de fer el metall líquid. La passa posterior consistia a realitzar una canaleta o séquia, amb rajoles i fang (9), que canalitzara el metall fos, des de la boca del forn fins al bevedor del motle.

Per a fondre les campanes, cal disposar de coure i estany. Amb la correcta fusió i mescla d'aquests materials s'aconseguirà obtenir un bon bronze. Com ens comenta Juanito el Campaner, l'aliatge exacte havia de ser del 78% de coure i el 22% d'estany. El forn s'encenia a les quatre de la nit, perquè estiguera un total de huit hores en marxa. Cada deu minuts, s'avivava el foc afegint més llenya. A les quatre hores d'estar encés, el material començava a fondre's, i se'l podia anar removent amb llargs pals. Per a la realització de campanes de fins a 200 kg, els metalls eren fosos en un cresol que transportarien per tres persones fins al motle per a abocar-lo a l'interior.

Després de que el bronze líquid haguera ocupat el buit del motle, se'l deixava reposar un dia perquè es compactara. Al dia següent, la campana era desenterrada poc a poc, traient la terra a cabassos. Una vegada descoberta, mitjançant una grua o quinal, s'extreia del clot, tant la campana com la cobrició del motle, mentre que el nucli es quedava dins del clot. Amb un escarpre i un martell s'anava cascant a poc a poc la cobrició, fins que apareixia el bronze, que calia netejar-se amb aigua, arena i un raspall de ferro.

Una vegada neta penjant de la grua, es treia la nota musical de la campana. L'encarregat d'aquesta faena solia ser un mÚsic del poble. Baptista Soler Quilis fou l'Última persona que s'encarregà d'aquesta especialitzada missió. Per a saber la nota, colpejava amb un martell la campana i, utilitzant alhora un xiulet, sabia de quina nota es tractava. La part de la campana que influïa majorment en la definició de la nota musical era el batedor, raó per la qual, si la nota no era la desitjada, aquest es podia polir fins trobar-li el to musical desitjat. Si, finalment, no s'aconseguia traure un so convincent, la campana es tornava a refondre.

Per acabar tot el procés, calia procedir al muntatge de la campana. Primerament, se li col·locava un batall a l'interior, que anava unit a l'ansa interna o batallera. El diàmetre de la bola final del batall havia de ser idèntic a la grossària del batedor. En segon lloc, s'instal·lava la truja de ferro o de fusta, a la part superior de la campana.

Campanes per a donar i vendre

Durant els anys en què estigué funcionant la foneria es fabricaren centenars de campanes, que, després de ser instal·lades, revoltejaren i revoltegen per campanars de València, Espanya, àfrica i Amèrica del Sud.

Quan un poble encarregava una campana, aquesta podia fabricar-se per a substituir a un altra que s'havia trencat, o per a ampliar el nombre de campanes d'un temple, o també per a algun campanar nou. En el cas que fóra per a substituir reemplaçar campana deteriorada, s'aprofitava el material de l'antiga (10). Altrament, als pobles solien fer-se col·lectes per arreplegar la major quantitat de metall i així fer una campana més gran. Hi havia dos moments especials durant tot el procés de treball. El moment de la fosa i el de la pujada de les campanes al campanar. En el moment de la fosa del metall, moltes vegades acudia a la fàbrica gent del poble, el rector, el padrins de la campana, etc. Com per exemple l'any 1953, quan des de Rotglà (la Costera) encomanaren dues campanes, de 350 i 650 kg, per a l'església parroquial dels Sants Joans. Com ens comenta Rosa Ases, viuda de Germà Roses, l'estrena de noves campanes representava el mateix que unes festes majors per al poble. La gent hi contribuí generosament, aportant nombrosos objectes de metall, i el dia de la fosa, a primera hora del matí, acudiren a Atzeneta unes vint persones per a assistir al procés de fosa. Així mateix, quan dugueren les campanes fins a Rotglà, el poble sencer estava esperant-los, i celebraren la pujada de les campanes com una jornada festiva.

Tanmateix, hi havia vegades que la pujada de les campanes es complicava per diverses circumstàncies. Per exemple, conta una tradició oral, que passà de campaners a campaners, que una vegada estaven pujant al Micalet de València una campana de més de 1.000 kg i, per tal de sustentar el pes, utilitzaren diverses cordes grosses, amb un contrapés de terra o de pedra, de major pes que la campana. Anaven pujant-la, però quan el contrapès arribà a terra, a la campana encara li quedaven dos metres per a arribar dalt del campanar és a dir, que no van calcular bé la distància de la corda. Així doncs, els tècnics de l'època començaren a pensar en alguna solució, però totes les propostes resultaven perilloses per a la integritat de la campana. En eixe moment, un llaurador de l'horta de València que passava per allí s'interessà pel problema. Sense quasi pensar-ho, proposà que feren un clot de dos metres davall del contrapès, i així les campanes pujarien la mateixa distància...

La pujada de les campanes a l'alt dels campanars sempre resultava perillosa. L'any 1966 s'instal·là una campana d'uns 770 kg, anomenada Verge Maria de la Salut. Juanito Nàcher era qui preparava la pujada de la campana, en una replaça que hi havia davant de l'església d'Onil. Quan la campana estava a una alçada de 5 o 6 metres, un home d'aquell poble passà caminant per davall del quinal que estava pujant-la. Davant aquesta situació, Juanito li cridà l'atenció, per la imprudència que acabava de realitzar, puix, si quan havia passat per baix s'haguera trencat la cadena, podria haver succeït una catàstrofe. L'home li contestà que també haguera segut casualitat, que en el moment just que ell passava caiguera la campana. Als pocs segons, de dir aquestes paraules, el quinal es trencà i la campana es precipità a terra, quedant-se els dos bocabadats.

Un altre cas que demostra la dificultat de treballar als campanars, ocorregué a Tàrbena (la Marina), durant la reparació d'una campana de 300 kg. Un ansa de les que subjectaven el batall s'havia trencat i calia reparar-la. Amb un quinal, alçaren la campana, però subjectada només per una corda. Quan el campaner s'adonà del fet, demanà als obrers que estaven ajudant-lo que dugueren una cadena de ferro. Amb certes dificultats, aconseguí enganxar, primer la cadena en el quinal, i després en la mateixa campana. Però, immediatament després d'haver-la subjectat, la corda es trencà i baixà de colp uns centímetres. Quedant aguantada per la cadena, però els provocà un gran ensurt al campaner i als dos obrers que l'ajudaven.

El succés anterior fa referència a una reparació, que també eren freqüents, i que demostraria el renom de la foneria Roses, no sols com a fàbrica de campanes, sinó també com a taller de reparació que les deixava com noves. A Requena, en la dècada de 1960, acudí Juanito Nàcher a reparar una campana. El problema raïa en la part del batedor on colpeja el batall, que estava molt desgastat i provocava una sonoritat incorrecta. El problema s'esmenà girant un poc la campana, fins que el batall colpejara en lloc sa. A continuació, per tal d'escoltar el resultat, revoltejaren de la campana. Quan la gent del poble oí el repics, exclamà: Xe! Han canviat les campanes. Però realment no era això el que havia succeït.

La sonoritat de les campanes era el poc que coneixia la gent de les campanes del seu poble, puix només la gent que pujava dalt del campanar, podia saber com eren realment quant a la forma i la grandària. Per aquest motiu, quan s'instal·lava un nou seny, el que s'havia d'intentar era que la sonoritat fóra semblant a l'anterior. I el mateix quan es realitzava una reparació.

Una vegada, a la població riberenca de Favara, l'alcalde contractà els tècnics de la foneria d'Atzeneta perquè reemplaçaren les truges de fusta per unes altres de ferro. Abans de procedir al canvi, l'alcalde -que era també el director de la banda de mÚsica del poble-, amb l'ajuda d'un xiulet, tragué la nota que tenia cada campana, per tal de comprovar si amb les truges noves es conservaria la mateixa acÚstica. Una vegada realitzada la feina, i col·locades les truges de ferro, es procedí al revolteig general de les campanes. Després de sentir-les, el poble murmurà que la sonoritat havia canviat. El tècnic els respongué que era la mateixa, puix la truja no influïa en les notes. L'alcalde, amb l'ajut un altra vegada del xiulet, tornà a traure les notes i comprovà que seguien sent les mateixes. És a dir, la preocupació que tingué el poble davant la substitució de la tradicional truja per una de més moderna, fou el motiu pel qual els paregué que havia canviat el so de cada campana.

Una mostra de l'ambient festiu que envoltava l'estrena o reparació de campanes la trobem en la primeria dels anys 1960, quan, des de Santa Pola, s'encomanaren set campanes. Una vegada realitzades artesanament a la foneria, aplegà l'hora de transportar-les lloc de destinació. Com que tots els dies anaven de València cap a Santa Pola nombrosos camions per a carregar peix, se'ls acudí als Roses que podien aprofitar un d'aquells viatges per a dur-les. Als d'aquell poble del Baix Segura, els paregué bé la idea, però proposaren que cada dia de la setmana n'enviaren una, de campanes, per tal d'aprofitar i tenir més dies de festa. Així les coses, cada matí es reunia tot el poble, amb la banda municipal de mÚsica en la Plaça Major, per a rebre -un tant perfumada de peix, que tot s'ha de dir- la campana del dia.

A vegades, el viatge que havia de realitzar-se per a dur i muntar les campanes era prou llarg, de diversos dies, o fins i tot d'algunes setmanes, com eren els viatges que feien cap a l'Amèrica del Sud. Tanmateix, en aquests viatges a terres desconegudes, les sorpreses estaven a l'ordre del dia. Per exemple, una vegada a Puerto Rico, quan ja havien realitzat la faena i es disposaven a tornar, unes persones els proposaren un tracte: Si passaven dues escopetes amb l'equipatge, els pagaven el viatge de tornada. La contestació per part dels treballadors atzenetins fou negativa.

Instal·lar una campana en un campanar, requeria del treball de més d'una persona. Tot depenia de la grandària de la campana. Era freqüent que persones del poble s'oferiren voluntàries per a ajudar a pujar les campanes, o bé eren algun funcionari de l'ajuntament o algÚ relacionat amb la parròquia. Una vegada, a Gaibiel, poble de l'Alt Palància, es presentà voluntari un obrer, disposat a ajudar en el procés d'instal·lació d'una campana de 300 kg. Però, sorprenentment, demanà que l'asseguraren per si patia algun accident durant el treball. L'encarregat de la foneria li respongué que mai havien assegurat ningÚ i que era la primera vegada que li ho demanaven. El rector del poble convencé l'obrer perquè treballara sense estar assegurat. Quan arribà el moment de pujar la campana amb una gran cadena, hi acudiren totes les dones del poble i agafaren també la cadena per tal d'iniciar la pujada. En aquest moment, el campaner comprengué la raó per la qual l'obrer volia que l'asseguraren, puix el seu masclisme, no el permetia refiar-se de les seues veïnes. Finalment, realitzant varis relleus, les dones aconseguiren pujar les campanes, per a humiliació de l'obrer.

Com hem pogut comprovar, les campanes fabricades a la foneria dels Roses, naixien davall la terra d'Atzeneta i viatjaven pertot arreu, per a acabar sonant al capdamunt de campanars d'ençà i enllà la mar.

Ramon YAGO
Atzeneta d'Albaida. Desembre 2002

Llibre "El mirador de la vall. Patrimoni historicoartístic i tradició artesanal d'Atzeneta d'Albaida"
EditaAjuntament d'Atzeneta d'Albaida. Desembre 2002.
AutorsRamon Yago, Abel Soler, Rafa Jordà
Autor capítol de les campanesRamon Yago

Notes

[1] APAtz, Quinque Libri, anys 1812-1835

[2] Aquesta plantilla del motle constituïa el vertader secret de la fundició. Als inicis de la fàbrica, aquestes plantilles es trencaven durant el procés de la fundició. Però, després s'aconseguí conservar-les. Disposaren d'una per a cada tipus de campana, segons el pes desitjat, la sonoritat, etc.

[3] Aquest fem s'utilitzava per la seua porositat, que permetia la transpiració del bronze fos.

[4] Es tracta d'un mineral de color negre que cristal·litza en el sistema hexagonal, constituït per carboni cristal·litzat, i que també és utilitzat per a la fabricació dels llapis. En canvi, antigament s'utilitzava la cendra del forn ben garbellada.

[5] Aquest sèu estava constituït bàsicament per greix de corder. La proporció de sèu per a una campana de 100 kg és de 500 grs.

[6] Els motius i els dibuixos ornamentals solen situar-se al campanar cap a fora, mentre que les inscripcions es mostren a la part de dins.

[7] Aquest fang es confeccionava en estiu. Una vegada estava sec, es picava amb un morter i es treballava amb un sedàs, per tal d'aconseguir la major finor. Quan s'utilitzava, durant la resta d'any, calia remullar-lo amb aigua.

[8] Hi havia dos tipus d'anses: les senzilles, per a motles fins a 100 kg, i les de set peces, per a les de més de 100 kg.

[9] Abans de procedir a la fona, aquesta canaleta se secava amb un poc de llenya per a llevar-ne la humitat.

[10] Abans de la fosa portaven la campana vella o badada i l'acabaven de trencar amb una maça de 12 kg.


Inventari de campanes foses per algun dels membres de la família ROSES

  • ROSAS (TORREDONJIMENO)
  • ROSAS Y SOLER, VICENTE (TORREDONJIMENO)
  • ROSAS, CAYETANO Y JOSÉ
  • ROSAS, HIJO DE MANUEL (TORREDONJIMENO)
  • ROSAS, JAIME
  • ROSAS, JAIME; MORENO, VICENTE
  • ROSAS, MANUEL (ALMERÍA)
  • ROSAS, MANUEL (TORREDONJIMENO)
  • ROSAS, MANUEL E HIJO (TORREDONJIMENO)
  • ROSAS, RAMON Y ROSAS, DOMINGO
  • ROSAS, VICENTE
  • ROSAS, VICENTE DOMINGO
  • ROSAS, VICENTE E HIJOS (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSDAS, VISENT
  • ROSES (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES (CASTELLÓ DE LA PLANA)
  • ROSES (CHELLA)
  • ROSES (SILLA)
  • ROSES (VALÈNCIA)
  • ROSES E HIJO, VICENTE (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES E HIJOS, VICENTE (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES SANTOS, MANUEL (VALÈNCIA)
  • ROSES SANTOS; MANUEL (ALBAIDA)
  • ROSES SOLER, JUAN BTA. (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES VIDAL, MANUEL (VALÈNCIA)
  • ROSES Y FERRI, VICENTE
  • ROSES, ANTONIO VICENTE
  • ROSES, DOMINGO
  • ROSES, FRANCISCO
  • ROSES, GERMÁN (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES, HIJOS DE L. (ALBAIDA)
  • ROSES, HIJOS DE VICENTE (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES, HNOS. (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES, HNOS. (SILLA)
  • ROSES, HNOS. (VALÈNCIA)
  • ROSES, JAIME (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES, JAIME; GUILLEM, PASCUAL
  • ROSES, JOSÉ
  • ROSES, JOSÉ; ROSES, RAMÓN;TORMO
  • ROSES, JUAN BTA. (ATZENETA D´ALBAIDA)
  • ROSES, PASCUAL
  • ROSES, RAMÓN
  • ROSES, RAMÓN; TORMO, DOMINGO
  • ROSES, VICENTE
  • ROSES, VICENTE (ALBAIDA)
  • ROSES, VICENTE DOMINGO (VALÈNCIA)
  • ATZENETA D'ALBAIDA: Campanes, campaners i tocs
  • Fabricació, fosa de campanes: Bibliografia
  • Fonedors de campanes: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Ramon YAGO (2002)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 16-12-2017
    Convertir a PDF