Tocs de campanes d'Alfafar

No sabem massa dels tocs tradicionals d'Alfafar, ja que comptem amb molt poca bibliografia i escassa memòria oral. De la campana de la Mare de Déu sabem alguna cosa més, encara que tampoc massa. Tractarem de recuperar eixa memòria sonora.

Les campanes d'Alfafar

Alfafar és un poble afortunat, entre els pobles de l'Horta, ja que conserva quatre campanes històriques en el seu campanar. Les diverses guerres del segle XIX, la guerra civil del 1936, acabaren entre les unes i les altres, amb la major part del patrimoni no sols del temple sinó de la mateixa població. Però per motius desconeguts, les campanes varen romandre en el campanar, segurament perquè eren el mitjà de comunicació més eficaç i ràpid, fins i tot en els moments més durs de la guerra.

Hi ha dos grups de campanes històriques: la Campana de la Mare de Déu i les tres campanes litúrgiques.

La campana de la Mare de Déu

L'actual campana, d'autor desconegut, fou fosa en 1819. La campana duu una expressió en llatí i español en la part superior, estesa en dues línies: "CHRISTUS REX VENIT IN PACE ✱ FILIUS HOMO FACTUS EST - AÑO I8I9" "A FULGURE ET TEMPESTATE # CRISTUS NOS DEFENDAT". La primera part també s'utilitza en la campana grossa, i es tracta d'una expressió molt poc utilitzada en les nostres campanes, tot i que es repeteix dos vegades en el present campanar. No obstant presenta una variació, molt evangèlica, però inèdita fins al moment: en compte de DEUS HOMO... posa FILIUS HOMO, és a dir EL FILL DE L'HOME. Per altra part l'expressió CRISTUS de la segona línia s'hauria d'haver escrit CHRISTUS.
La inscripció es pot traduir com CRIST REI VA VINDRE EN PAU. EL FILL DE L'HOME ES VA ENCARNAR - L'ANY 1819. QUE CRIST ENS DEFENGA DELS LLAMPS I LES TEMPESTES.
És sabut que aquesta campana, refosa en 1819, reprèn una inscripció de la campana anterior, segons la qual la llegenda diu que va aparèixer la Mare de Déu. Si la primera part proposa la pau, aportada pel Crist, en la tercera part demana la protecció concreta en cas de llamps i tempestes.
En el mig extern hi ha una creu, i en la part interior la dedicació de la campana, inusualment en valencià: MARIA DEL DO, que ací figura accentuat, "DÓ". La campana té un diàmetre de 89 cm i pesa uns 408 quilos. És d'autor anònim però té moltes característiques, com les anses decorades amb carasses, la cinta que rodeja la cartel·la amb la dedicació de la campana i altres, que fan pensar que Pasqual ROSES la va fer.

Sabem que la campana anterior, la qual segons tradició havia amagat la Mare de Déu, duia una inscripció, en epigrafia majúscula gòtica, on posava "CHRISTUS REX VENIT IN PACE, ET DEUS HOMO FACTUS ESR ET RESUREHIT, QUI PER NOBIS PASUS EST AD FULGOROS X+ CHRISTUS NOS A TEMPESTATE", segons un manuscrit de Fra Anselm DEMPERE i PUIG on transcriu una visita que va fer a la parròquia entre 1766 i 1769. La inscripció és encara més estranya que l'actual i per suposat hem de confiar en el testimoni de l'autor, ja que la campana fou refosa un poc més tard. No obstant és un text encara més confús que l'actual ja que barreja les dos parts principals que assenyalàvem en la campana actual. Segon Fra Anselm, comentat per Antoni CORELL i VICENT (1990) la campana anava acompanyada d'una menor, possiblement campana dels quarts, on posava "AVE MARIA. GRASSIA". Sense tindre la campana davant, per la forma d'escriure GRATIA PLENA tot sembla indicar que ens trobaríem amb una campana semblant a aquella senyalera del Real Col·legi del Corpus Christi del Patriarca que datem cap a 1450 i que diu " + IESUS # MARIA # GRASIA PLENA" La frase completa sol ser "AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECUM". És una variant de la salutació angèlica a Maria en Lc 1:28 on escriuen "AVE, GRATIA PLENA, DOMINUS TECUM" que pot traduir-se com ET SALUDE, MARIA, LA PLENA DE GRÀCIA, EL SENYOR ÉS AMB TU". La inclusió del nom de Maria, que en el relat evangèlic figura en el versicle anterior, és habitual en aquests textos. També és relativament normal la confusió de GRACIA per GRATIA, en un moment en el qual les llengües vulgars comencen a tenir més ús que el llatí.

La Mare de Déu d'Alfafar és una de les set Mare de Déu trobades a la Comunitat Valenciana baix d'una campana, cosa la qual s'ha interpretat sempre com un signe d'antiguitat. És curiós que la història de la troballa, que en la major part dels casos s'associa al mateix Rei Conqueridor, no figura, en cap cas, en les cròniques de la Conquesta, i no més comença a aparèixer per escrit en el segle XVII, després de l'expulsió dels morets o moriscs, com si hi haguera la necessitat de justificar i recordar que som “cristians vells” i no “cristians nous”.

El cas és que aquesta campana servia fins fa temps recents, de campana del rellotge, i campana protectora de la població. De certa manera la inscripció ja marca els dos papers assignats a la campana, ja que parla del temps i de la protecció. Per una part, la citació de l'Encarnació de Jesús, i la seua vinguda en pau, es refereix a una referència i a un desig: de la mateixa manera que el Crist es va fer home, en un moment donat, que arribe el temps que ens toca ara. I per altra part, de la mateixa manera que Jesús va vindre acompanyat de la Pau, que la arribada del temps que ens toca ara vaja també acompanyada de la pau que necessitem per a viure.

Això en quant al temps. Respecte a la protecció, el símbol és semblant: de la mateixa manera que la campana va protegir a la Mare de Déu durant els temps durs, que la campana ens protegisca ara en els moments difícils per a la població, com són les tronades i les tempestes.

La campana estava ubicada en una biga, encara existent en la part superior, i estava fixa.
Tocava les hores del rellotge amb un martell exterior per gravetat, i també tenia un batall interior, amb una llarga corda que queia per fora del campanar fins al terra, des d'on es tocava la campana en cas de tempesta o tronada. Segons la tradició hi ha algunes campanetes en el poble, fetes amb el metall sobrant, i que tenen la mateixa virtut de desfer les tronades, per la qual cosa encara es toquen, manualment, en el moment que hi ha una tempesta.

En 1993, en una intervenció errònia i mal aconsellada, es va baixar la campana junt a les tres altres, i va ser dotada d'una truja de fusta de mala qualitat i de motor d'impulsos. La intervenció fou doblement desencertada, des d'un punt de vista simbòlic i acústic. Simbòlicament, per què aquesta campana, fixa, només tocava el rellotge i protegia la comunitat en cas de perill (tronada, tempesta); fins i tot és probable que no es tocara en casos d'alarma com els incendis. I acústicament la baixada de la campana és un doble error: per què, com és campana de rellotge, té una sonoritat diferent, que no casa amb les altres. I per altra part, per què les altres tres conformen un conjunt típic de l'Horta, de sols tres campanes, les suficients per a transmetre els missatges diaris, setmanals, festius, de festa o de dol i d'alarma de la comunitat.

Per tant, la campana hauria de tornar a la part superior, fixant-la a la seua truja original, i dotant-la de batall, amb corda o el mecanisme precís per tocar, exclusivament, per a la protecció de la comunitat, i per suposat, per marcar el temps, sense repetició, de dia i de nit. L'altra campaneta existent ara en la part superior es podria dedicar, exclusivament, al toc dels quarts, millor de dia, per no molestar als veïns entre les 12 de la nit i les 8 del matí.

Les tres campanes litúrgiques

És una pena que el frare que va descriure la campana de la Mare de Déu no ens donara informació sobre les tres campanes del campanar, possiblement perquè eren massa “noves” en el moment de redactar el seu manuscrit.

El tiple

La campana menor duu una inscripció llatina relacionada amb les lletanies a la Mare de Déu: "MATER IИMACVLATA ORA PRO ИOBIS AИO I79S ✱ ", és a dir MARE IMMACULADA PREGUEU PER NOSALTRES. ANY 1795. La campana és del mateix autor anònim que va fer la mitjana. Té un diàmetre de 62 centímetres i pesa uns 138 quilos.

La mitjana

La campana duu una inscripció llatina habitualment associada a Sant Vicent Ferrer: "TEMETE DEVM ET DATE ILLI HOИOREM QVIA VEИIT AИO I79S ✱ " que haurien d'haver escrit com "TIMETE DEUM ET DATE ILLI HONOREM QUIA VENIT HORA IUDICI EIUS" (Ap. 14:7). La Nova Vulgata diu, però, "Timete Deum et date illi gloriam, quia venit hora iudicii eius;". La traducció habitual dels versicles 6 i 7 és "6 Després vaig veure un àngel que volava altíssim dalt al cel. Portava una bona nova eterna que havia d'anunciar als habitants de la terra: a totes les nacions, tribus, llengües i pobles. 7 I deia amb veu forta: “Reverencieu Déu i doneu-li glòria, perquè ha arribat l'hora del seu judici. Adoreu el creador del cel i de la terra, del mar i de les fonts d'aigua.””
L'expressió s'associa a Sant Vicent Ferrer, el qual va dedicar tota la seua vida a anunciar la conversió per preparar-se al judici de Déu, que ell considerava imminent.
La campana té les N invertides, i el signe damunt A
ИO pot considerar-se tant com una dobla N (ANNO) i per tant la sentència seguiria en llatí o bé un castellanisme (AÑO) reforçat també per l'error inicial (TEMETE en compte de TIMETE, però pròxim a TEMED).
L'autor és anònim, i encara que utilitza la mateixa N invertida que la campana Grossa, tant la disposició dels cordons, com la forma de les lletres i la diferència de decoracions (a més de 26 anys de diferència) fan pensar en un altra mà.

La grossa

La campana té una inscripció única en la part superior, amb diversos elements diferenciats: "SAИSEBASTIAИ ✱ CHRISTVSREXVEИIT ✱ IИPACE ✱ VICEИTEPEREZMEFECITAИOI769 ✱ " escrita amb les N invertides i les paraules ajuntades. En llatí haurien d'haver escrit "SANCTE SEBASTIANE (ORA PRO NOBIS) # CHRISTUS REX VENIT IN PACE (ET DEUS HOMO FACTUS EST) # VICENTE PEREZ ME FECIT ANNO 1769" que es pot traduir com SANT SEBASTIÀ (PREGUEU PER NOSALTRES) # CRIST REI VA VINDRE EN PAU (I DÉU ES VA FER HOME) # VICENT PÉREZ EM VA FER L'ANY 1769. La primera expressió és fàcil de comprendre, ja que ve de la lletania dels sants, demanant la protecció de Sant Sebastià, patró de la vila. La tercera indica l'autor i l'any de fabricació, però la segona i central és de més difícil interpretació. "XPISTOΣ REX VENIT IN PACE DEUS HOMO FACTUS EST", el que significa CRIST REI VA VINDRE AMB PAU. DÉU ES VA FER HOME. Aquesta inscripció, usual en altres llocs com Hongria, és poc habitual en les campanes nostres. Podria anar associat a temps de pau o de guerra, però l'any 1769 no fou un moment especialment bèl·lic, per la qual cosa continua sent de difícil interpretació.

Els tocs de les campanes

A banda del toc de la campana de la Mare de Déu, poc sabem dels tocs, a banda d'una entrevista, molt superficial, que Susana BORT va fer, en 1992 a Francisco BLANCH, “El Minano”, que fou l'últim campaner manual del poble. Una nota interessant és que diu que el toc de mort, que era l'únic que feia sa mare, filla de campaner per cert, es feia “a pie cojo”. És una pista molt interessant sobre la qual tornarem. També assenyala que cada poble tenia algun tret diferent, que identificava no sols al campaner sinó a la població. La major part dels tocs que indica són els voltejos, amb una tècnica de canvi de ma per tocar la campana, de manera a no cansar-se durant els llargs tocs, que de vegades duraven tot els temps de les processons. Parla del cicle diari, segurament de manera mal transcrita per la periodista: diu que el rosari a les 6:30 del matí i a les ànimes a les 8 de la nit, mentre que per a les festes tocava la vespra, pel matí, a la festa i a la processó. Poc més afegeix, a banda de senyalar que era net i besnét de campaner, curiosament per part de mare.

Poca cosa per fer una cistella, però tractarem de comprendre els tocs. Per referències de diversos pobles de l'Horta, com ara Paiporta, Massamagrell, Mislata o Alaquàs podem deduir alguna cosa.

Primer, que tenien alguna cosa diferent dels demés pobles veïns. És sabut, i això passa en tots els camps relacionats en la cultura tradicional, que “nosaltres toquem bé les campanes, els altres no saben tocar-les, però els pobles veïns són els que pitjor les toquen”, una forma de diferenciar-se com un altra. No sabem quines eren eixes diferències, i segurament la gent major encara les recordarà. Per posar un cas, sabem que a Paiporta, per diferenciar-se de la resta, comencen el volteig de festes amb la campana grossa, quan normalment es comença per la menor, es segueix per la mitjana i s'acaba per la gran.

En qualsevol cas, els tocs es farien diàriament amb una o dues campanes, els diumenges amb dos o tres, els tocs de mort amb dos o tres, i els tocs de festa amb les tres. Segurament la campana de la Mare de Déu no entrava en els tocs amb les altres.

Els tocs diaris

No sabem quantes cordes baixaven al peu del campanar. És de presumir que foren dos només, ja que la campana menor pesa poc, i el seu batall no serviria per contrarestar el pes de la corda fins al peu del campanar.

És molt probable que hi haguera un altra campaneta, un Cimbolet, ubicada damunt de la sagristia o prop de l'altar major, i que es tocaria a corda a mig vol per a certes senyals.

El toc de les 6 del matí, probablement les set en hivern, seria el toc d'alba, amb la campana grossa, sovint tres tocs només, amb l'espai d'uns vint segons per resar les tres parts de l'Àngelus.

El toc es repetiria a les dotze de migdia, el centre de la jornada quan els rellotges marcaven l'hora del sol, i es repetiria cap a les set i mitja de la nit en hivern i una hora més tard en estiu. Eixe toc coincidia amb el moment de la poqueta nit, quan comença a fer-se fosc. Un hora més tard, de nit plena, es tocaria, de nou amb la campana grossa, tres cops més i un doble, per indicar l'oració de les ànimes, l'inici de la nit.

Per a les misses diàries tocarien sovint un sol toc amb el Cimbolet, durant un minut o minut i mig. Eixa forma senzilla marcava que era un dia feiner, i tocaria l'escolà i no el campaner. També solia fer el mateix escolà els tocs diaris d'oració, encara que sembla que a Alfafar era el campaner el qui tocava aquelles senyals. En tot cas, amb cordes, des de baix, sense pujar al campanar.

Els tres tocs d'oració (alba, mig dia, poqueta nit) servien de marc a la jornada, que era el temps compartit per la comunitat, pel poble. Ara costa de comprendre com aquests tres tocs podien servir de referència però és que oblidem que fins a fa no res, no hi havia llum pels carrers, i tampoc les cases estaven tan il·luminades com es veu a les pel·lícules. L'absència de llum elèctrica obligava a tornar a casa al fer-se de nit, i difícilment es podria anar a treballar al camp, per posar un cas, en la foscor de la nit. Els cots d'oració, a banda de santificar els moments de transició (entre la nit i el dia, entre el matí i la vesprada, entre el dia i la nit), també marcaven la referència entre el moment de viure en el carrer i d'estar en casa, fins i tot en l'estiu.

Els tocs de diumenge

Tampoc solien pujar al campanar per tocar les misses del diumenge, especialment la missa major, de la comunitat. El toc de l'Horta de missa major és relativament senzill, si el comparem en els complicadíssims repics castellans o aragonesos de festa menor. Tot i que cada poble tenia una variació que els identificava, els tocs de la menor de les festes es feia amb dos o tres campanes, depenent del lloc, i tocades amb cordes també des de baix. Solia fer-se amb les dos campanes majors o inclús amb les tres. Quatre o cinc cops de la campana menor de les utilitzades i un tranc o dram o drenc, és a dir l'onomatopeia del cop quan es toquen dos o més campanes al mateix temps, el que dirien els músics un “acord”. En alguns pobles com Mislata, el cicle es repetia de tres a deu vegades i després es feia una dotzena de trancs seguits. Un cop, dos o tres de la campana grossa indicaven que es tractava del primer (mitja hora abans), del segon (un quart) o del tercer toc (en el moment de començar l'activitat litúrgica anunciada. Després del tercer toc uns quants cops ràpids de la menor de les campanes encordades. No solia voltejar cap campana, i per tant els tocs es feien des de baix. A la missa major es solia tocar l'Alçar a Déu, el moment més solemne de l'Eucaristia, marcat amb uns cops o batallades de la grossa, sovint anunciats amb un breu moviment del Cimbolet, que servia de comunicació mòbil entre l'altar i el campanar, o si voleu entre allò que es volia comunicar i el comunicador. La gent major conta com durant aquest toc, que era diari en les esglésies més importants, es feia silenci en el mercat de la plaça, les dones s'agenollaven i els homes es descobrien marcant un temps de pau, immediatament trencada després del toc.

El senyal implica una de les missions essencials dels tocs de campanes tradicionals: no sols anunciar o cridar sinó comunicar coses que estaven passant en aquell moment o protegint com veurem més tard.

De vegades, la vespra al mig dia ja s'anunciava que l'endemà era festa, i per tant no era un dia feiner, a voltes amb un toc de festa després de l'oració del mig dia, a voltes després de l'oració de la nit. Hui tots tenim mòbil amb calendari, rellotge i mil coses (inútils?) més però fa seixanta o setanta anys la gent que vivia en l'Horta no tenia altra referència per saber el dia en que estaven que els tocs de les campanes del poble.

Els tocs de festa

De manera general, els tocs de festa tenien dos parts diferenciades: el toc de missa major que ja hem avançat i el volteig d'una o més campanes, en certs moments, per indicar el nivell, la categoria o com deien en aquell moment la classe de la festa. Si els dies de diari s'emmarcaven pels tocs d'oració, en els dies festius, després de l'oració es voltejaven les campanes.

Suposem que a Alfafar per a la majoria de les festes de l'any – la segona i primera classe antiga, que ara diríem Festa i Solemnitat, voltejaven les dos menors. La grossa estaria reservada per a quatre o cinc dies a l'any: Corpus (sobre tot), Pasqua (no sempre), Nadal (tampoc sempre) i les festes: Sant Sebastià i la Mare de Déu. En dies com l'Ascensió no era improbable que voltejara la grossa, sola, per a la festa o la processó de rogatives, però no amb les altres, i tampoc per a festes que ara considerem importants com la Puríssima o Tots Sants.

I si voltejava una o dues campanes per a la vespra, també tocaven, després dels tres tocs amb corda, per anunciar el principi i la fi de la missa major, i per l'eixida i l'entrada de la processó.

Els tocs de processó actuals, amb totes les campanes, i de vegades durant tot el moviment sagrat, eren impensables, sobre tot per una qüestió física: els campaners es cansen. Deia l'últim campaner d'Alfafar que, com a cosa extraordinària, com a fi de festa, va tocar durant tota la processó, però sabent que era la última vegada que ho feia. El normal era tocar a l'eixida, a l'entrada i marcar certs moments del recorregut, sovint visibles des del campanar, per anar transmetent per on anava passant la processó. Probablement el Cimbolet avisaria al campaner el moment d'estar preparats per a l'eixida de la processó, o quan ja havien entrat del toc, coses que ell no podia saber ni veure des de dalt. Tampoc és improbable que el toc de campanes durant l'entrada i eixida implique una protecció del Sant o de la Imatge que es duu pel territori del poble, per beneir-lo i protegir-lo i de certa manera per santificar-lo, però això implica creences més antigues.

Els tocs de mort

La pista què tenim de l'entrevista és de moltíssim interès: vol dir que les dues campanes menors es tocaven amb les mans i la major amb el peu, quedant una cama en l'aire, com si el campaner “estiguera coix”. Cal recordar la múltiple varietat dels tocs de mort, abans d'entrar en la seua descripció física. Una primera observació: en terres valencianes no es tocava ni al naixement, ni al bateig (ja que abans és “un moret” i després és un cristià més), ni als casaments. Eixes són costums de castellans, normalment, i també d'altres indrets. Nosaltres només tocàvem a mort, amb una explicació que em donava un campaner aragonès però que valdria per a nosaltres: El naixement, el casament, afecten a la família, més o menys pròxima; la mort afecta a tota la comunitat.

I per expressar eixa mort hi havia dos parts diferenciades: el senyal i el toc d'enterrament, per dir-ho en paraules comuns. El “senyal” indicava l'edat, la categoria social i el sexe, i només es tocava de dia, és a dir durant la jornada. Es tocaven al menys tres “classes” d'enterrament: primera amb totes les campanes; segona, no entrava la grossa,; tercera només era repicat, i per tant sense pujar al campanar. El senyal indica, amb dos o tres trancs si el mort és dona (dos) o home (tres): sempre s'ha tocat més als homes que a les dones, als rics que als pobres, als adults que als nens. De vegades eixe nombre de trancs augmentava si el mort era persona important: així a Paiporta feien 9 trancs si era un mort general (tant el dia dels difunts com en un cas d'accident múltiple posem per cas), 12 trancs per al bisbe i 52 per al papa (i els mateixos per al rei). En cas d'infants, que els valencians anomenem “albats” o “albaets” es voltejava la campana menor, sovint tocada també per un xiquet o xiqueta, segons corresponia al mort, i sense senyals de sexe (però si de categoria social: per als rics, volteig, per als pobres només repic d'eixa campaneta).

El senyal es toca durant la jornada, només ha ocorregut la mort, indicant per tant el sexe, la categoria social, i en llocs grans (suposem que no a Alfafar) el barri on vivia o la confraria de la qual formava part. Després de cadascú dels tocs d'oració es tornava a fer el senyal.

Per a l'enterrament (antigament no es feia missa de corpore insepulto) es feia el senyal i després el toc corresponent de missa (primer, segon o tercer) i segons els llocs es movien les campanes a mig vol bé en els tres tocs, o bé només a l'entrada i l'eixida del difunt a l'església.

Això explica per què als pobles de l'Horta el mig vol, que és el toc més antic, de les campanes oscil·lant, és considerat com a toc de mort, i si és molt solemne entra també la grossa a mig vol. Curiosament, a la ciutat de València, i sobre tot a la catedral, les campanes oscil·lades formen part important dels tocs de festa, però com deien abans, cada lloc buscava, per oposició als veïns, expressar-se a través de tocs de campanes diferents.

Com dèiem adés, el toc de mort, semblant al toc de processó, es tocava especialment en el moment què tant el mort com el sant s'acosten o se'n van de l'església. Hi ha antigues creences, que en certa manera encara perviuen ja que els tocs continuen, que el mort o el sant poden ser atacats per dimonis en el moment en què estan fora del seu lloc, i tant la casa (com la fosa) o el temple són llocs protegits, però el carrer és un lloc perillós, i molt més en les proximitats del temple on els dimonis peguen voltes però no poden entrar; el toc de campanes continuat a l'entrada i a l'eixida protegiria al mort o al sant d'eixos sers malignes que volen fer-li mal.

Per tant estos tocs de processó o d'enterrament (en realitat també una processó, sols que el protagonista és un altre) tenen variades interpretacions: indiquen el moment en què passa la cosa, indiquen l'espai per on passa la cosa (ja que es toca quan arriben a la plaça, per exemple), indiquen la categoria de l'acte (si es voltegen unes o altres campanes és una festa menor o major; si es toquen a mig vol unes o altres és un mort més ric o més pobre) i a més són una assegurança, una protecció en els moments més sensibles, de l'arribada i l'eixida del temple, i també l'arribada al cementeri (ja que antigament tocaven fins al moment que el mort estava soterrat).

Però hem de tornar al toc “a la pota coixa”. Un dels majors oblits dels tocs tradicionals de campanes és que els tocs de mort no eren tot temps lents, com ara fan els ordinadors, sinó que anaven accelerant, i de vegades el toc era tot pràcticament accelerat, com el que figura en la bibliografia, gravat en Massamagrell. Una de les tècniques possibles per tocar tres campanes al mateix temps consistia justament en tindre les dues campanes menors una en cada mà i la major amb el peu: amb un poc de pràctica es podien tocar les tres molt més ràpidament que si una ma hauria de soltar una corda i agarrar un altra per fer l'acceleració final.

Clar que després es soltaven les cordes i es movien les campanes, sovint amb una cordeta lligada a una palanca o ballesta, que tenia en el braç, de vegades sols per alçar la campana i de vegades per voltejar-la també.

Potser que les tres cordes s'utilitzaren per als tocs de festa més solemnes incloent la campana major amb el peu, i amb una complexa polirítmia, però no tenim cap referència. Si que és de veres que algun campaner tradicional d'Aragó, com el d'Alcorisa, feia servir el peu com ritme de base, utilitzant les mans per a tocar a contratemps, però eixa és una possibilitat que no podem confirmar.

Els tocs de protecció

Si d'alguna manera els tocs de processó o els tocs d'enterrament busquen protegir al sant o al mort, hi havia altres tocs que servien per protegir la comunitat, de manera especialíssima amb la campana de la Mare de Déu, la qual feien servir, com hem dit, quan s'acostava tronada o tempesta, amb una corda que arribava a baix.

Es tracta d'una protecció global: nosaltres, que som bons, estem en mans de Déu, el qual amb l'ajut de la campana, que és doblement sagrada ens va a protegir. Dic doblement sagrada, en el cas d'Alfafar. Normalment les campanes com estan beneïdes valen per a protegir a la seua comunitat. Ho vinc a dir, ja que sobre tot entre els segles XVIII i XIX es va escriure molt si les campanes servien o no per a protegir de les tronades, tant dels llamps com de la pedra. Hi havia dues versions: la més religiosa, que estem proposant, que diu que pel fet d'estar beneïda la campana protegeix a la comunitat, i la més profana que deia que el so de la campana desfeia els núvols. Evidentment, per gran que siga una campana – i la campana de la Mare de Déu a penes fa 90 cm de diàmetre i 400 quilos de pes – difícilment va a afectar a una nuvolada que mesura uns quants quilòmetres d'amplària i d'alçada. No, els antics creien – i estem tractant de comprendre'ls, no de jutjar si tenien o no raó – que la protecció venia donada per la benedicció de la campana. I en el cas d'Alfafar la protecció era doble: a més d'estar beneïda, com la campana ja havia protegit a la Mare de Déu, igualment protegiria als fills de la Mare de Déu, al poble d'Alfafar. Eixe toc, preferentment manual, és una característica patrimonial de la població que no hauria de perdre's.

Una proposta de restauració

La restauració de les campanes no implica sols, com molts creuen, la reposició d'elements tradicionals, com ara les truges de fusta, sinó també la recuperació dels tocs i dels conceptes espacials, temporals i comunitaris implicats en els tocs antics.

Per això la restauració no sols ha de consistir en tornar la campana de la Mare de Déu al seu lloc, sinó a reordenar els tocs de campanes, recuperant els tocs de missa major per als diumenges, sense voltejar cap campana, el toc de tronades amb la campana de la Mare de Déu, els tocs de difunt accelerats per al senyal i a mig vol per a l'enterrament, els tres tocs d'oració... i sobre tot la possibilitat de tocar manualment aquelles històriques campanes, com ja ho hem fet, amb moltes dificultats tècniques per l'estat actual de conservació, els Campaners de la Catedral de València.

Bibliografia

Alcorisa

Alaquàs

Alfafar

Massamagrell

Mislata

Paiporta



LLOP i BAYO, Francesc (28-06-2012)



  • ALFAFAR: Campanes, campaners i tocs
  • BLANCH, FRANCISCO (ALFAFAR) : Tocs i altres activitats
  • Tocs manuals de campanes: Bibliografia
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 23-09-2017
    Convertir a PDF