Les campanes de l'Expo: la normalització d'un fet musical tradicional

Les campanes tradicionals

Els tocs de campanes foren, al llarg dels segles, el medi de comunicació més important de la societat tradicional.

Tenien moltes característiques, que els feien, fins i tot, més útils que els actuals medis de comunicació: la seua immediatesa, el abast local, la falta d'instruments per rebre'ls: sense comprar res, sense tindre cap mecanisme connectat, el toc de les campanes arribava, d'immediat, a tota la Comunitat.

Naturalment, comportaven un codi, sempre local, que permetia de "comprendre" el missatge. Fins i tot hui en dia el toc de mort dels pobles de L'Horta (les campanes oscil·lant, sense arribar a pegar la volta), significa toc de festa en tota l'Europa, i una part estrictament tècnica ("deixar caure" o "alçar" les campanes) a la Ciutat de València.

Aquesta variació local, mantinguda i desenvolupada al llarg dels segles, tenia un altra conseqüència: la identificació amb els tocs i les campanes propis: "nosaltres" toquem distint, perquè "toquem bé"; els "altres" "toquen mal", no "saben tocar". El so de les campanes no marcava el límit de la comunitat: sempre es tractava de fer campanes més grans de les necessàries, per què el seu so arribara a la comunitat veïna. Era -i és- una manera de mostrar "la magnificència d'una Ciutat tan gran com aquesta", com diuen al fer "el Micalet", la campana gran de les hores de la Catedral de València.

Aquesta identificació amb les campanes, com un instrument propi, com un medi especial per expressar la pròpia identitat i els sentiments més íntims, justifica les passions despertades en el moment de proposar l'exhibició de campanes en el Pavelló de la Comunitat Valenciana de l'Expo 92.

Però, curiosament, aquestes campanes estaven patint un procés de degradació que pareixia, fins a fa poc de temps, imparable.

La motorització

La motorització és un fenomen bastant antic, ja que, de sempre, ha suposat molt d'esforç el toc de les campanes. Així, en 1868 ja hi havia campanes mogudes per motors elèctrics a Roma.

A la Comunitat Valenciana el fenomen arrelà en dates relativament avançades per a la resta de la Península Ibèrica: Xàtiva motoritzà les campanes de la Seu cap a 1920, tot i mantenint un campaner per als repics, i Borriana les va electrificar en 1932, com una mostra clara de progrés i de comoditat.

Però serà a partir de 1958 quan la immensa majoria de les campanes valencianes seran motoritzades: a hores d'ara prop del 98 % de les campanes voltegen o repiquen mogudes per electricitat, i hi han prop de 6.000 en tot el territori valencià!

La motorització, però, suposa un empobriment real de les campanes: degut als sistemes de l'època, cal substituir les "truges" o contrapesos de fusta per unes bigues de ferro que permeten el toc mecanitzat però que modifiquen el so de les campanes, fent-les més "metàl·liques", més "sordes", i produint més danys a les fàbriques o murs dels campanars. A més, tot i que aquest siga l'aspecte menys important, les campanes destaquen menys en la finestra de la torre.

En aquest sentit, el culte al motor significava, cap a 1970, el reconeixement de la fi d'una època. La regularitat monòtona dels tocs, la repetició dels ritmes d'un poble al veí era el preu, deien, que calia pagar per la comoditat i el progrés.

Els darrers campaners tradicionals

Poc a poc els antics campaners tradicionals eren substituïts per motors. Aquests professionals de la comunicació eren pagats per cada toc que feien, però la seua professió era, cada volta més anacrònica: les esglésies per a les quals treballaven tenien, cada volta, menys vida ritual per regular mitjançant els tocs de campanes. D'altra banda els tocs tradicionals que marquen les parts del dia (oracions del mati, mig dia i vesprada, tancà de les muralles...) perdien ràpidament el seu sentit, en una societat en la qual els ritmes de vida ja no eren únics i compartits, sinó múltiples i contradictoris.

Evidentment els campaners tradicionals eren mal pagats, però així i tot suposaven unes despeses corrents massa elevades per a unes comunitats cada volta més empobrides i secularitzades.

Els nous grups de campaners

No obstant, cap a 1971, comencen a aparèixer grups de "campaners", que en aquell moment anaven contra corrent, i que proposaven el manteniment dels tocs manuals de les campanes, com un altre fenomen cultural.

Així, en València, actuen a partir de 1971, i fins l'actualitat, els "Campaners del Patriarca", tocant les campanes del Col·legi del Corpus Christi una vegada a l'any, per a l'emocionant festa de la Vuitava del Corpus.

També hi ha fenòmens semblants, tot i que més tardans, a les Catedrals de Segorbe i de València, parcialment electrificades per les necessitats dels cultes catedralicis. Els campaners de Segorbe, "los Amigos de las Campanas de Segorbe", constituïts en 1984, començaren una tasca de recuperació dels tocs i de les campanes que no ha acabat encara.

En 1988, per a la festa del Corpus Christi, tornaren a tocar manualment les campanes de la Catedral de València, després de més de vint-i-cinc anys d'una mala electrificació que havia acabat amb els més de dos-cent tocs tradicionals. Fou just ament en gener de 1989, en el Campanar Nou de la Catedral (o "Torre del Micalet") de València, on es constituïa el "GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS", una associació formada per els campaners de les Catedrals de Segorbe, València, Siete Aguas, Chelva, Callosa de Segura i Cheste. També en formen part, entre els seus 150 membres, aficionats a les campanes de la Comunitat Valenciana, d'altres Comunitats de l'Estat Espanyol, com ara Madrid, Andalucía, Catalunya, Aragón i Euskadi, així com altres de França, Suïssa, els Països Baixos, Alemanya, Itàlia o la Gran Bretanya. El GREMI, que participa regularment en congressos i encontres internacionals, va organitzar, mitjançant els membres de Segorbe, el "I Congrés Europeu de Campaners de Catedrals", en el qual participaren campaners o aficionats de sis Estats Europeus.

La filosofia d'aquest Gremi és semblant a la dels altres homònims europeus: la participació voluntària en el plaer de tocar campanes, la investigació, a diversos nivells de tots els aspectes de les campanes (epigrafia, acústica, història, ús...), la publicació dels coneixements i de les activitats (revistes, discos, gravacions, pel·lícules, concerts...) i, sobre tot la realització continuada de tocs en les diverses torres, arribant en alguns llocs com el Campanar de la Catedral de València a substituir plenament els motors per l'esforç dels campaners, que arriben a pujar més de 150 voltes a l'any per als diversos tocs.

Campanes per a l'Expo

La Direcció General del Patrimoni Artístic proposà, per al Pavelló de la Comunitat Valenciana, l'aportació de sis campanes gòtiques, muntades en una estructura suficientment estable per permetre la instal·lació i el toc.

Per què campanes gòtiques? Les campanes són, entre tots els instruments musicals, aquell que no canvia de so al llarg dels segles. Els instruments de corda depenen de la tensió per variar la nota produïda; els instruments de vent modifiquen el seu so segons la força de l'aire bufat. Les campanes, no: les campanes sonen sempre igual, al llarg dels anys, sempre que les seus condicions d'instal·lació, especialment els elements auxiliars, siguen les mateixes.

Per tant, el transport de campanes gòtiques a l'Expo, estava motivat per un motiu clar: l'espectador podia sentir la mateixa música, les mateixes vibracions, que els contemporanis de les campanes.

D'altra banda es tractava, en tots casos, de campanes anteriors a 1492. L'aportació valenciana era, per tant, clara: es tractava de campanes que ja sonaven, que ja estaven "vives" en el moment de l'Encontre amb Amèrica.

Campanes elegides

Les campanes elegides per representar la més antiga música viva de la Comunitat Valenciana havien de tindre dues característiques: certa coherència musical, una representació territorial.

Així, l'estructura musical bàsica estava basada en tres de les campanes de la Catedral de València: Mi2, Si bemoll 2 i Mi 3, i per tres altres campanes menors, de so prou més indefinit.

Les tres campanes menors representaven les tres províncies de la Comunitat: una procedent d'Elx, un altra de La Llàcova, despoblat prop de Morella, i una tercera ubicada a hores d'ara a l'Institut Lluís Vives de València.

Dues de les campanes són del segle XIV: "la Caterina", de la Catedral de València, de 1305, possiblement la campana més antiga en ús de tota la Corona d'Aragó, i "la Vella", de 1319, de l'Institut Lluís Vives. El seu so, ancestral, recordava unes altres maneres de mesurar l'estètica musical, especialment en "la Vella".

Les altres campanes, més noves, sonaven més prop de nosaltres i de la nostra música: "el Jaume", de 1429, procedent de la Catedral de València, i "el Pau", la més moderna de les campanes exposades, també de la Seu valentina, i de 1489.

Les campanetes menors, "Sant Jeroni", d'Elx, i "la Campaneta de les Ànimes", de La Llàcova, no tenen l'any de la seua fabricació, però poden datar-se entre 1420 i 1450, per les seues característiques epigràfiques.

Totes les campanes tenen lletra gòtica, i sols la de les Ànimes i el Pau tenen l'epigrafia minúscula, signe d'una major modernor.

"El Pau" és la campana més singular per la seua inscripció: "Em diuen Pau, i aquell qui no fa cas a la meua veu, siga anatema". Era la campana que gastaven per a l'excomunió de persones, de barris i fins i tot de la ciutat sencera, si s'havien comés faltes, per a l'època, imperdonables.

Campanes restaurades

El procés de restauració en totes les campanes fou el mateix: neteja del bronze (sovint no s'havien llavat des de la seua fabricació) i protecció amb un oli especial que manté la pàtina i guarda la campana. Se va netejar i reconstituir,

si calia, la fusta i els ferratges de les velles "truges" o contrapesos de fusta tradicionals.

En el cas de les sis campanes electrificades de la Catedral, que havien patit la desaparició de tots els elements antics de fusta, se varen refer, utilitzant noves tecnologies i materials, però guardant les proporcions, aspectes i resultats tradicionals. S'ha gastat fusta laminada i encolada, d'origen exòtic però de densitat semblant a la carrasca tradicional. També s'han modificat lleugerament el sistema de ferratges de fixació així com els coixinets per al gir (ara rodaments a boles i abans uns simples daus de bronze, alimentats contínuament amb oli).

Una de les sis campanes de la Catedral, "la Bàrbera", ha rebut un motor especial, dirigit per ordenador, per als tocs diaris. El mecanisme no impedeix el toc manual i el reprodueix amb gran fidelitat.

Col·laboració amb l'Església Catòlica

Cinc de les sis campanes mostrades a l'Expo procedeixen d'edificis de l'Església Catòlica, i participen activament per anunciar i acompanyar els actes del culte diví. Les gestions realitzades a través de la Comissió Mixta Església-Generalitat, facilitaren el préstec de tan valuosos elements històrics i litúrgics, quedant patent no sols durant les primeres gestions prèvies a la Mostra, sinó al llarg de l'Expo i en finalitzar aquesta. Cal agrair, de manera especial, la intercessió del M. I. Degà de la Catedral de València, D. Ramon Arnau, qui des del principi participà activament de la idea de mostrar les campanes a Sevilla. Els rectors de La Llàcova de Morella i de Sant Josep d'Elx, així com els respectius Vicaris Generals, també facilitaren aquesta exhibició de les campanes respectives.

La sisena campana, "La Vella", de l'Institut Lluís Vives, depèn administrativament de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.

Empresa de Restauració

GERVIT S. L., de València, una jove empresa dedicada a la restauració de campanes, s'ha dedicat a la dura tasca de la neteja i rehabilitació de campanes i truges antigues, així com de la instal·lació de les sis noves truges (fabricades a Toulouse per l'empresa especialitzada FRANCE CARILLONS). Les tasques de restauració de les campanes de l'Expo duraren quatre setmanes, mentre que les de rehabilitació de les campanes de la Catedral es realitzaran en dos etapes: de gener a abril i d'octubre a desembre de 1992.

La mateixa empresa ha realitzat totes les tasques de desmuntatge de les diverses campanes, baixada dels campanars, transport per carretera, instal·lació a Sevilla, manteniment durant l'Expo, desmuntatge i transport cap a València, pujada a les torres i final instal·lació i posta en funcionament.

Campaners per a l'Expo

El "Gremi de Campaners Valencians" ha realitzat els tocs al llarg de tota l'Exposició Universal. Cada dia havia al menys una persona per tocar, home o dona, i sovint hi havien dos, mentre que per als tocs extraordinaris hi havia de quatre a huit campaners.

L'estadística de participants ha estat de 32 persones, entre les quals tres dones. 20 venien de València, 4 de Cheste, 5 de Segorbe, 2 de Siete Aguas i 1 de Chelva.

Els campaners realitzaren, a banda de la seua activitat quotidiana, un interessantíssim document: un informe diari d'activitats que reflecteix les anècdotes diàries, la repercussió dels tocs o les entrevistes realitzades a diversos medis de comunicació.

Alguns dels tocs foren realitzats amb l'altre campaner present a l'Expo, Alexander Martinov, del Pavelló de Rússia, el qual solia vindre totes les vesprades al Pavelló de la Comunitat Valenciana, i participava voltejant alguna campana (la qual cosa era molt atractiva per a ell, ja que en la seua terra les campanes estan fixes i només mouen els batalls, repicant).

Tocs per a l'Expo

Tocs ordinaris

Cada dia hi havia quatre tocs a les 12, 17, 19 i 21 hores. Cada campaner interpretava tocs de la seua població, sovint adaptats a unes campanes distintes a les seues i sobre tot a un context diferent: tocava en forma de concert, i no per comunicar actes d'interès comunitari. Així hi havia "repic" de València, "batallás y toque de difuntos de vuelo entero" de Cheste, "repique propio de Dominica de Adviento con sermón" de Segorbe, "toque de tormenta" de Siete Aguas o "funeral a hombre" de Tuéjar, entre moltíssims altres.

Tocs extraordinaris

Els tocs de campanes extraordinaris foren, en tots casos, amb el vol de campanes, excepte de la major, que només oscil·lava. El vol complet del "Jaume" quedà reservat per al primer i el darrer dia de l'Exposició Universal.

Calendari de l'Expo

Les campanes de la Catedral de València, les més complexes de moure pel seu volum i l'altura a la que se troben, foren baixades el 26 de febrer, quedant dipositades en un magatzem de la Generalitat Valenciana.

Les campanes foren dutes al Pavelló de la Comunitat Valenciana de l'Expo de Sevilla el 30 de març, quedant acabades d'instal·lar el 8 d'abril

El retorn de les campanes fou el 16 d'octubre. arribant a València el 17 de matí.

La pujada de les campanes a la Catedral de València fou realitzada en 21 d'octubre de 1992. i les altres campanes seran transportades als seus llocs d'origen els primers dies de novembre.

Pressupost econòmic de l'exhibició

La restauració de les campanes exhibides en l'Expo i de les sis campanes de la Catedral, realitzada per l'empresa GERVIT S. L., fou finançada per la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura, costant 4.945.000 pta.

L'import del transport i adequació de les campanes a Sevilla i retorn al seu lloc d'origen, realitzat per la mateixa empresa especialitzada GERVIT S. L., ha costat 2.300.000 pta, i fou finançat per Presidència de la Generalitat.

El fullet de les campanes de l'Expo, realitzat per el Pavelló de la Comunitat Valenciana, fou editat a 50.000 exemplars, figurant com a patrocinador l'esmentada empresa GERVIT S. L.

Les campanes foren assegurades d'acord amb el barem següent (tot i tenint en compte que, desgraciadament, els preus del mercat de les campanes, gòtiques o modernes, és de 600 pta el quilo):

El segur fou realitzat per l'empresa Allianz-Ercos, i finançat per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.

El "GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS" signà un conveni, acordat amb Presidència, de 1.000.000 pta, per pagar les despeses de viatge i dietes dels distints campaners.

Les despeses d'allotjament i de manutenció tant dels campaners com dels instal·ladors i del tècnic de supervisió de tot el procés, foren assumits per el Pavelló de la Comunitat Valenciana. L'estructura de ferro fou finançada per Presidència de la Generalitat.

La normalització de les campanes

L'aspecte més interessant de tot aquest moviment de campanes, campaners i tocs, ha estat la normalització del fenomen, és a dir: campanes, campaners i tocs, que al principi de l'Exposició Universal apareixien com un fenomen exòtic, fora de tota lògica, acabaren integrant-se no sols a la vida quotidiana del Pavelló, sinó que esdevenien un dels aspectes identificadors, paradigmàtics de la nostra representació en la Mostra. D'alguna manera, l'acostament doble de les campanes i dels campaners, sempre tan allunyats i exòtics, al públic, ha servit per a apropar un dels més antics fenòmens de comunicació i d'expressió al servei d'una comunitat, que ara pot parèixer més "normal", més "pròxim", més factible. Ara, ens sembla, ja no cal estar "tocat" per ser un campaner: és una manera, pot ser la més alta i sonora, de produir música comunitària, d'expressar-se i de realitzar els sentiments de tot un poble.

Processos de restauració impulsats per la Direcció General de Patrimoni Artístic

La restauració de les campanes exposades i de les altres campanes de la Catedral de València s'integren dintre una dinàmica duta en avant per la Direcció General del Patrimoni Cultural des de 1988.

Casos coneguts com Cheste o Vilafamés, o altres en els quals la participació ha estat menor econòmicament però igualment intensa com ara Capitania, Montanejos, Xirivella o Sant Mateu mostren uns camins cap als quals ha de tendir la restauració de les campanes.

Per que es tracta de considerar les campanes, la seua acústica, la utilització, la recuperació dels tocs tradicionals, el retrobament de l'aspecte visual com un conjunt cultural on tots els aspectes estan interrelacionats.

Així serà prioritària la rehabilitació de les "truges" o contrapesos de fusta, que donen un so més dolç, musical i potent a les campanes. D'altra banda, si cal posar motors, aquests hauran de permetre el toc manual, sense cap obstacle ni fre, i reproduiran els tocs tradicionals, que hauran de ser respectats en cada lloc. De la mateixa manera, les campanes històriques trencades no seran refoses, sinó soldades, com ja s'ha experimentat en quatre exemplars valencians.

El control de les empreses que realitzen activitats en aquest camp, la col·laboració directa amb l'Església Catòlica, a través de la Comissió Mixta, per restaurar, protegir i revaloritzar les campanes i el seu

ús digne, permetran, en poc de temps, recuperar i normalitzar un altre aspecte musical, tradicional i emotiu de nostra cultura.

GENERALITAT VALENCIANA (1992)

  • ELX: Campanes, campaners i tocs
  • MORELLA: Campanes, campaners i tocs
  • SEVILLA: Campanes, campaners i tocs
  • VALÈNCIA: Campanes, campaners i tocs
  • VALÈNCIA: Campanes, campaners i tocs
  • GERVIT (VALÈNCIA): Intervencions
  • GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS (VALÈNCIA) : Tocs i altres activitats
  • Restauració de campanes: Bibliografia
  • Tocs manuals de campanes: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 16-12-2017
    Convertir a PDF