 |
MICALET, la campana, TORRE DEL MICALET, el campanarUn dels primers fets que cal aclarar al parlar del MICALET es que aquest no és un campanar, sinó una campana. El Micalet és la campana que marca les hores. Li diuen Micalet per ser beneïda el dia de Sant Miquel, un sant protector. Així doncs, hem de situar-nos.Pugem a la TORRE DEL MICALET o el CAMPANAR NOU DE LA CATEDRAL. Diguem Campanar Nou de la Catedral, per ser el segon campanar del que disposa el temple. L’anterior més menut es situava en altra part de la Catedral, junt al carrer Barxilla. Comprovem doncs, que per metonímia, la denominació popular del campanar com MICALET. La Torre del Micalet es una torre d’estil gòtic de planta octogonal amb 4 cossos diferenciats. Primer trobem un cos macis, al segon trobem la “Presó”, després ens topem amb la casa on vivia el campaner “Casa del campaner” i per últim al quart cos accedim a la sala de campanes on en set finestres es situen les campanes. Si continuem l’escala, arribem a la terrassa on, en una espadanya construïda als segles XVII i XVIII penja la gran campana de les hores, el “Micalet” i dalt de ella la campana que toca els quarts. Un dels aspectes que més crida l’atenció de molts visitants és que les finestres de les campanes estan cobertes per unes portes de fusta. ‘Quan toqueu les obriu, no?’ Pregunta que es repeteix a sovint. No, els ventanals de fusta són essencials per qüestió d’acústica. L’efecte que creen és el de caixa de ressonància on totes les veus de les campanes s’ajunten i ixen repartides per igual, totes alhora. És a dir, la campana que mira a la Plaça de la Reina s’escolta a la Plaça de la Mare de Déu igual que cap on mira. Per tot el campanar trobem nombrosos “graffiti” que demostren i deixen constància de totes aquelles persones vinculades amb la torre. Principalment trobem marques fetes per els diferents campaners que han passat per el campanar. Inclús per el perímetre exterior del campanar trobem alguns. |
 |
Els onze germans i germanesHavent-nos situat a la sala de campanes, trobem als membres d’una família. Tota una família de veus que parlen des d’aquestes altures. Diguem germans i germanes, per que a la ciutat de València tenim campanes xics i campanes xiques. Tenim EL Manuel i tenim LA Maria.Les campanes de la torre del Micalet tenen una gran importància històrica i patrimonial. La campana més nova, es de l’any 1735, i la més antiga de 1305. Açò vol dir que podem escoltar el mateix so, la mateixa música que escoltaven els nostres avantpassats. Tenim campanes molt antigues, que continuen sonant com el primer dia. Elles són de menudes a grans L’Úrsula, La Violant, La Caterina, L’Arcís, El Pau, La Bàrbera, El Vicent, L’Andreu, El Jaume, El Manuel i La Maria. Caterina és la campana més vella, fosa l’any 1305 i que assoles volteja per a la festivitat del Corpus i per grans esdeveniments o celebracions. Totes elles formen un dels conjunts més nombrosos de campanes amb epigrafia gòtica de tot el estat espanyol. Les epigrafies són, en aquest cas, oracions i parts de escriptures religioses. I les epigrafies gòtiques estan en campanes dels segles XIV, XV, i XVI generalment. Existeixen a més, dos conjunts de campanes més a la Catedral. El conjunt horari, abans esmentat, que està format per San Vicent, la campana dels quarts i Miquel, Sant Miquel o Micalet, la campana de les hores. Costum ha sigut de la Catedral marcar les hores tant de dia com de nit. Hui en dia assoles podem gaudir del so del Micalet de dia, la seua veu greu i suau, que amb el passar d’un cotxe es veu amagada, pareix ser una molèstia per als temps actuals. I ens falta esmentar la campana que avisava als campaners, el Cimboriet, situat dalt del Cimbori de la Catedral i ara mateix en desús. |
 |
Què ens diuen les campanes?Les campanes han sigut, i són, un mitja de comunicació. No són un aparell per a fer soroll ni simplement per convocar la població. Els conjunts de campanes són un important element que marcava la vida de la ciutat amb els seus diferents i múltiples tocs. Les campanes poden transmetre quantitat de missatges mitjançant els tocs. Hi han tocs per a multitud de situacions. Per exemple, tocs de dolors a part, tocs de alarma (de foc), tocs de tronada, tocs de diari, tocs de festa, tocs de mort...etc.Diàriament les campanes fan diversos senyals. Al bon matí, el toc de alba, al mig dia el Àngelus, a la poqueta nit el Ave Maria, (a la ciutat de València el toc de tancar les muralles) i a la nit, el toc d’Ànimes. Parlem doncs d’organització de la vida comunitària. Regulació de les parts del dia. Els tocs marcaven i organitzaven la vida, anunciaven i acompanyaven. El seu ús ha sigut essencial en la regulació de la societat. És important dir que les campanes diuen coses i transmeten informació si hi ha algú que les fa parlar, es a dir, les campanes necessiten d’eixa societat per tal de regular-la. Si no hi ha algú que agafe les cordes, les campanes no organitzen la vida. El que unes campanes no marquen la societat vol dir que eixa societat no està viva. |
 |
Com parlen les campanes?Les campanes parlen diferent d’un lloc a un altre, al igual que existeixen diferents llengües i dialectes. Dins d’una mateixa regió, o d’un poble a un altre, podem trobar diferencies notables en els seus tocs. Les variacions es donen, a sovint, per la manera de tocar les campanes.Hi tenim campanes fixes, hi tenim campanes en moviment. Podem tocar repicant, podem moure-les a mig vol o voltejant i podem tocar campanes repicades juntament amb campanes en moviment. Les tècniques són diverses i es diferencien també per la situació geogràfica. Els tipus d’instal•lacions corresponen a les necessitats de cada població, regió o país. A la ciutat de València, i en general, a la Comunitat Valenciana, la forma tradicional de fer sonar les campanes es repicant-les o voltejant-les, sent aquesta darrera forma la més coneguda. Es requereix un bon coneixement del comportament de les campanes per tal de fer-les rodar sobre els seus eixos, però més que per a voltejar, per a repicar, on la destresa de cada campaner i el seu ritme personal, seguint l’estructura del toc, li afegeixen al repic eixa variació única e irrepetible; tant és així que és fàcil, quan es coneix la forma de tocar, reconèixer qui dels campaners està tocant. |
 |
Per què no entenem les campanes?Avui tots portem rellotge, o mirem l’hora al telèfon mòbil. Podem veure com innecessari que uns colps de campana ens marquen l’hora o que ens diferencien les parts del dia. Els temps moderns han fet innecessari que un campaner ens avise de la mort d’un veí.Però l’espai sonor que creen les campanes també es patrimoni de tots nosaltres. Anar per el carrer i sentir les hores. Passejar per el centre de la ciutat la nit de Nadal i anar escoltant tots els campanars que toquen a vespra de festa, de festa gran, fa sentir a les persones que formen part de la festa, per que estan sent informades, acompanyades en eixos moments. La solemnitat del toc d’Alçar a Déu (el moment de la consagració en l’eucaristia) a la Missa d’Infants de la Mare de Déu dels Desemparats quan tota la plaça està en silenci, i de cop, sona la primera batallada de la Maria (la campana gran de la Torre del Micalet) i després dos batallades, i dos més...i altres dos, fins que para; la campana acompanya el recolliment del moment i el transmet allà on aplegue el seu so. Eixes situacions són les que marquen que una comunitat es viva, té coses que dir, que transmetre, que acompanyar. Doncs una de les raons per les que no entenem el llenguatge de les campanes ha sigut la pèrdua del seu ús com instrument comunicatiu. Als anys 60, malauradament, les campanes deixaren de ser sonades per campaners, l’electricitat i la idea de modernitat ompliren els campanars. Les campanes passaren de ser instruments que sonaven amb els ritmes vius dels tocs festius o dels lents compassos dels tocs de mort a ser objectes que feien soroll amb una monotonia i la impossibilitat de variar. La costum d’escoltar sempre les campanes de la mateixa forma ha fet que avui no entenguem els missatges que sempre han transmet. Quan antics tocs es recuperen, pareix que no diuen res, per que han sigut un llenguatge i uns missatges perduts. Tornar a conèixer la veu de cada campana, el que vol dir, e interpretar els tocs que s’escolten no es fàcil. Però si possible. Hi ha a qui l’interessa poder comprendre, hi ha qui ho veu com una tasca sense utilitat. Però si abans es feia, per que no continuar? |
 |
Qui fa sonar les campanes hui? Per què ho fan?La necessitat de sentir les campanes per saber l’hora, per saber si és festa de segon o festa major, de saber si ha mort algú al veïnat és molt lleu. Tenim altres mitjans que ens proporcionen eixa informació. Però, per que no seguir tocant les campanes i escoltant-les per continuar amb eixe espai sonor que envolta la ciutat?Prou gent acostuma a dir que un dia de festa sense campanes no és un dia de festa. Som unes de les regions més campaneres de tot el país. Consumim bona part de les campanes noves que son foses. I estem tornant a tocar les campanes com abans de que les callaren o les feren parlar malament. Toquem les campanes, però d’una nova forma. Recuperem els tocs antics, els tradicionals, els “de sempre”. Però qui els toca no ho fa com ho feien els vells campaners. Els campaners de hui no toquen per dedicació, sinó per AFICIÓ. És molt important aquest detall. Fa més de vint anys, uns quants joves decidiren tornar a moure les campanes manualment, tornant-li a les campanes el seu orgull. D’ací sorgí una associació sense ànim de lucre que s’anomenà GREMI DE CAMPANERS VALENCIANS. Un punt d’inflexió al món campaner. La visió sobre les campanes i aquells que dedicaven el seu temps a fer-les sonar va canviar. Un apropament cultural i patrimonial a les campanes es generà, i es convertí en tot un moviment campaner al llarg de tota la comunitat amb el sorgiment de diverses colles locals. Ara mateix cada colla treballa a la seua localitat i voltants i ho fa en nom propi. A la Torre del Micalet toquen els CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA. I el nom de l’antic Gremi s’ha mantingut per la pròxima Federació de colles de campaners. L’element a ressaltar és el nombre de colles que existeixen en tot el nostre territori. Prova es açò del interès que desperta la recuperació, estudi i difusió d’un patrimoni que torna a estar present a la societat. ‘I vos paguen per tocar les campanes?’. Aquesta és una pregunta que es sent prou en les nombroses visites que es reben a la sala de campanes de la Torre del Micalet. NO, NO ENS PAGUEN, AÇÒ ÉS LA NOSTRA AFICIÓ, TOQUEM LES CAMPANES PER QUE ENS AGRADA. No és el nostre treball, és la nostra PASSIÓ. Matinem, ens cansem, suem a l’estiu, ens gelem al hivern, pugem tots els graons que cal pujar, ens fem les mans pols, parlem i parlem de campanars, campanes... i toquem les campanes. I ho fem en totes les ganes que tenim. Per que no podem expressar en paraules el que amb les campanes si podem. No hi ha paraules per descriure que significa per als campaners d’avui tocar les campanes. És el nostre mitja de comunicació. És el nostre llenguatge. Però si el nostre llenguatge no té la finalitat de comunicar, de ser expressiu, tot queda per a nosaltres. I eixe no és el nostre objectiu. A més de fer sonar els bronzes, estudiem com s’han de fer les coses, per que ho volem fer com cal, com s’ha de fer. Tot el nostre coneixement sobre aquest aspecte cultural no té cap finalitat si no el difonem, si no el donem a conèixer, pel bé del món campaner i la societat. En poques paraules, som uns apassionats de les campanes que ens agrada fer-les sonar i fer entendre als demés per què les fem sonar, com les toquem i quan les toquem. |
 |
I demà què?Demà més, i en tot el possible, millor.El moviment campaner està ahí, i continuarà estant mentre que tots junts continuem, uns tocant i altres escoltant. Uns sense els altres no pot ser. Tot el interès generat no ha sigut en va, contents han d’estar aquells que un dia decidiren pujar al campanar i tocar, i tornar a pujar i formar un grup de campaners. Contents han d’estar, i orgullosos per tot lo que han aconseguit promoure. Com orgullosos han de sentir-se aquells que dediquen el seu temps lliure a una tasca tan peculiar com especial. Gent que dedica hores a l’estudi, la conservació i el manteniment d’aquesta faena. Gent que es passa hores i hores davant d’un ordinador, oferint al món tot el coneixement del que disposa. Gent que controla tota l’activitat que es realitza. Gent que, gràcies a la seua llarga experiència, ens ensenya. Gent que dedica temps, diners, ganes i salut per a que el campanar estiga en condicions i les campanes a punt. Gent que difon l’activitat campanera a través de les seues imatges, paraules o fets. Gent de tot tipus, uns més seriosos, altres no tant, uns més majors, altres que els costa alçar les seues cametes per pujar els graons, de joves, de no tant joves, de homes i de dones. Mentre la il•lusió estiga present, demà hi haurà campanes, mentre hi treballem junts i en harmonia, demà hi haurà campanes. Mentre desitgem que arrive un dia per a tocar amb ganes de vore als companys, demà seguirem tenint el so de les campanes. Mentre continuem rient amb un grapat d’acudits entre toc i toc, demà continuarem tocant. Mentre hi haja qui escolte, demà tornarem a pujar a tocar. Mentre que hi haja interès per conèixer, demà continuarem parlant de campanes. Demà més, i en tot lo possible, millor. |
