El mort dins l’església

Hi ha una dada del meu passat que potser explica la temàtica dels meus dos darrers articles. De jovenet, vaig fer d’escolà. Entre les activitats millor pagades d’aquest ofici, cosa que és un dir en aquest cas, hi eren els funerals. Hi havia dues modalitats laborals, la de servir missa o la d’anar a tocar les campanes. La primera tenia l’inconvenient d’haver de contemplar el mort o el taüt de molt a prop i haver de ser compungit per les llàgrimes sempre espantoses dels familiars i allegats. La segona tenia alguns riscos. Havies de pujar a dalt del campanar, l’escala no oferia gaire perill, però entre que tocaves el primer i després tocaves a la sortida, s’hi escolava més d’una hora ben llarga. I les nits d’hivern, entre el fred i les contarelles dels escolans, sempre amarades de truculències, de morts que sortien del taüt i t’acorralaven dalt del campanar, històries d’òlibes assassines i altres fideïcomissos que no vénen al cas, podies, si eres popona com jo, arribar a passar una bona mala estona.

Però la meva parella de toc solia ser el meu germà major, i entre que ens duim poca diferència d’edat i que és persona assenyada i em respectava, m’estalviava el mal tràngol de les contarelles. Prou en tenia fent-me por a mi mateix pensant què passaria si una campana es desengafetava i m’aglapia a sota. De totes maneres, hi havia un punt de la nostra missió que era molt delicada. Era el tercer toc o dit d’una altra manera: tocar el tercer o el darrer. El primer ho fèiem quan faltava mitja hora per al funeral, el segon ens feien un senyal tot apagant i encenent el llum, i el tercer, ai las, el tercer! era responsabilitat estricta nostra. Quan vèiem que el cotxe funerari s’acostava, a pas lent, ens havíem de posar a tocar.

Quan nosaltres ho fèiem, els capellans i el seguici d’escolans, creu i ciris enlaire, anaven a esperar el mort al portal de l’església. Des del campanar de Son Ferriol controlàvem fàcilment els carrers per on podia arribar el mort, per tant, normalment, no hi havia problema, aquest s’esdevenia quan no teníem avesat el cotxe fúnebre i aquest fet es combinava, letalment, amb la poca il·luminació, per no dir nul·la, que tenia la barriada per aquelles saons. El resultat del nostre error era la fatalitat. El mort era entrat dins l’església, sense que l’esperassin, com era la norma, ni creus, ni ciris, ni encenser, ni les notes de don Jaume que, aferrat a l’orgue, cantava allò de: "Acuerdaté de Jesucristo, Resucitado de entre los muertos".

I a vegades, el mort, conduït fins davant mateix de l’altar, que era el lloc on reposava mentre durava el funeral. Llavors, ho torn a repetir, ja no hi havia remei; el nostre error o la nostra poca perícia havia consumat l’inevitable: teníem el mort dins l’església. Em fa l’efecte que anant com van les coses arribarà l’hora en què s’apagaran les emissions analògiques, que si no ho duc mal entès és enguany, i no tendrem un canal tedetitzat per poder veure TV3 i la resta d’oferta televisiva en català. Com quan jo i el meu germà no albiràvem el mort i, quan el rector se’n temia, ja el tenia dins l’església. Hi havia dues diferències substancials, però. En el nostre cas, l’autoritat competent, és a dir el capellà, no ens estalviava una bona repolsa per la nostra manifesta inoperància. Cosa que no passarà amb els responsables de fer possible veure la TV3 pel sistema digital, ja que mai per mai l’autoritat competent no s’amonesta a ella mateixa.

La segona diferència és que el meu germà i jo no obràrem mai de mala fe, mai no volguérem fer una "putada" al capellà, ni cometérem voluntàriament cap negligència, ja ho he dit, si el mort ens passava per malla era culpa de les circumstàncies, mentre que no estic segur que les persones responsables d’evitar l’inevitable (Ministeri d’Indústria et alii) obrin de tan bona fe com ho fèiem nosaltres. Com diuen en mallorquí: és davant el mort que fa bon plorar, nosaltres, quan el tendrem dins l’església, quan s’haurà consumat l’invevitable, sols ens restarà això: plorar. Però ja sabem com són d’inútils les nostres llàgrimes!


CRESPÍ, Rafel

Diari de Balears (10-01-2009)
  • PALMA: Campanes, campaners i tocs
  • Tocs manuals de campanes: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Diari de Balears (2009)
    © Campaners de la Catedral de València (2018)
    campaners@hotmail.com
    : 16-01-2018
    Convertir a PDF