L'afinament de les campanes

• El timbre d'una campana
  
• L'afinament de la campana
  

Aquest tema va ser motiu d'un comunicat a la darrera Jornada d'Estudis sobre Campanes que, per tercer any consecutiu, es va celebrar al Monestir de Santa Maria de les Avellanes, a Os de Balaguer. També va ser tractat, en un escrit publicat per "Catalunya Cristiana" el 14 d'abril de l'any passat.

En el comunicat d'Os, presentat pel sotasignat, es justificava el sistema i se'n demostrava la seva bondat i innocuïtat. Tractarem de fer-ne un resum. Els fonedors, pocs, que han perseverat en la recerca i millora de la qualitat, estan aplicant l'operació d'afinament. La resta, molts poden ser uns magnífics fonedors que estan emprant els principis establerts pel monjo Teòfil, ja al segle XI.

Recordem que una campana és un instrument musical de percussió i nota determinada. El so de la campana l'origina la vibració de la seva massa, produïda per l'energia de l'impacte del batall o martell. Acceptant que la campana és, a més d'una peça de bronze, un instrument musical, cal que el seu so sigui el desitjat i el produït pel resultat de diverses notes harmòniques entre si. Aquest és un dels factors bàsics per la seva qualitat. La dosificació i intensitat d'aquestes notes conformen el timbre d'un instrument, d'una veu... d'una campana.

El timbre d'una campana

• Hum: la més greu (freqüència més baixa)
  
• Fonamental: la més important, és la nominal.
  
• Terça major: només és present a les campanes
  
• Quinta: present a tots els instruments
  
• Octava: la més aguda (freqüència més alta).
  

Sent la massa de la campana la base del seu so, és molt important el seu perfil o sigui la distribució en l'espai d'aquesta massa de bronze. En aquest tema estem tots d'acord, des de el germà Teòfil fins al més petit fonedor. Els fonedors que no afinen la campana considera que la seva nota és la que dóna tal com surt de la fosa. Una, fins ara, minoria (4 o 5) l'afinen per considerar-la un veritable instrument musical i això només es pot fer una vegada en la vida de la campana: en sortir de la fosa, degudament neta i polida. Per això cal que el seu perfil estigui dissenyat per aquesta operació.

L'afinament de la campana

A Os de Balaguer es van presentar com a exemple de nombrosos casos, quatre conjunts amb campanes (50 en total) des de 20 kgs. a 19 Tm, totes elles amb nota musical clarament definida.

L'aferrissar-se en la vella tradició i no admetre les millores avui al nostre abast, ja sigui per comoditat, per raons econòmiques o per obcecació, com és el cas dels fonedors alemanys, ha fet que no es compti amb ells quan es tracta de nous carillons. El carilló més gran d'Europa, el de Berlín, les campanes no es van fondre a Alemanya.

Per justificar aquesta posició es recorre a conceptes tan heterogenis com «desfeta de la cohesió molecular perifèrica», «destrucció de nitideses primigèniques», «pèrdues de timbres virginals»!

A Os es va exposar professionalment i documentalment, la innocuïtat del procés d'afinar des de el punt de vista metal·logràfic. És impossible, en aquest curt espai, fer-ne l'exposició completa. Resumirem a continuació l'argumentació aportada:

• Els metalls són compostos químics formats per molècules que s'ordenen conforme a estructures cristal·lines (n'hi ha 14 possibles).
  
• En estat sòlid formen grans microscòpics.
  
• Aquests grans, en peces foses, no estan orientats, ni deformats, ni fibrats. Això només succeeix en els metalls sotmesos a un procés de forjat o laminat, que no és el cas de la campana.
  
• La formació i estabilitat depenen del tractament i temperatura què s'ha sotmès durant tot el procés de la fosa.
  
• Tota la seva estructura és idèntica. És homogènia des del nucli a la superfície. La capa perifèrica no és quelcom diferent de la del nucli.
  
• L'arrencament de grans del material en el procés d'afinament, àdhuc en el de polit, provoca una nova superfície idèntica a l'anterior i a la del nucli.
  

Cal que no enterbolim les idees de l'usuari o campaner amb conceptes confosos i en el cas de decidir-nos a emprar-los, explicar-los de manera clara i professional. Si no ho fem així, podríem pensar com La Fontaine, que «quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes».

Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA

---

© BONCOMPTE i TORRENTE, Josep (1996) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 19-04-2024

Convertir a PDF

Connectats: 105 Visitants: 105 Usuaris: 0