Quan escric, amb l'anticipació de costum, no conec com estarà el campanar després del greu incendi de la part baixa. I tampoc sé si ja hauran tocat les campanes, o estarem prop de tornar a sentir els seus tocs. Però, com sigui, no puc ni vull defugir el comentari, per ésser cosa, com a targarí, tan estimada. I recordada en moltes altres ocasions en aquestes mateixes planes. I torno.
Tàrrega, ja en els temps que només era vila i més tard ja ciutat, ha vist emmudit el campanar, o millor dit els tocs de les seves campanes, en altres ocasions. No hem tingut sort amb el campanar. Cosa que no es pot amagar i s'ha de dir.
La primera vegada que emmudí, com han explicat diferents historiadors i comentaristes i que jo concreto en el que es troba al llibre Recull d'episodis d'història targarina, de Josep M. Segarra i Malla, recentment recordat en aquestes planes, fou quan caigué el campanar, que també va enderrocar tota l'església, el 15 de febrer de l'any 1672. I pel que he deduït de les dades que en aquell treball es faciliten, el campanar va tardar uns trenta-cinc anys a acabar-se. Són llargs i interessants tots els episodis per la construcció de l'església, el cimbori, el campanar i les capelles, però el qui els vulgui conèixer aconsello que els busqui en el llibre citat o en altres fonts, que ara no tinc a la mà, igualment molt enriquidores.
Dissortadament, i a conseqüència de la sempre maleïda guerra civil, el 1936, excepte la Bou, que va provocar una aferrissada discussió entre els components d'aquells consistoris, totes les altres campanes foren destruïdes, i segons digueren, foses. No sé si la dels quarts també, o no. El cert és que de poc en poc, i a vegades en llargs espais de temps, anaren tornant al campanar. Nova Tàrrega ha anat publicant totes les seves vicissituds. I últimament en gran mesura, degut a les campanyes de l'agrupació o associació dels metal.lúrgics i els qui hi contribuiren. Que ara tampoc és moment de donar noms i les meritòries gestions al respecte, que hem conegut i estimat com calia els qui més o menys directament ho hem sabut. Més aviat és moment de tristesa que no haguem pogut sentir cap mena de toc, ni les hores, les festes, els enterraments, ni cap altre.
Tot vingué en aquells dies de la nevada, fotografia de la qual amb el retall del campanar i Sant Eloi al fons publico. I encara vaig tenir temps, per telèfon, d'afegir unes línies al final de l'article del dia 21 de desembre passat, on ja lamentava la trista notícia. Precisament en unes ratlles i fotografies que tenien com a motiu vicissituds i anècdotes referides al nostre temple i els seus altars, entre altres coses.
Quant als tocs, sempre em torna a la memòria, com en distintes ocasions he escrit, la preocupació, començant pel mestre Güell, que els va musicar i transcriure. I dels Novell, Pujol, Roca, que en alguns moments demanaren als Arbiell –els germans campaners– que no en deixessin ni una sola nota. I que aquests replicaren queixant-se de la mancança dels "ajudants", que en determinats moments eren imprescindibles quan es tractava de moure tota la campaneria i utilitzar totes les cordes. I que desapareguts els Arbiell, els Salvadó feren mans i mànegues per la restitució dels tocs més coneguts i clàssics. Dels de festa gran, als d'enterrament general, o de la Mare de Déu, els de gran temporal i sortida de les Santes Espines en el moment culminant de la tempesta. O en entrar l'estiu, "girar la batuda" a les eres. Res era fàcil, a mesura que anàvem guanyant de més campanes. I no em poso amb els nous sistemes electrònics, ni com se'n digui, que evidentment avui són indispensables.
Torno també, al fet que recordem els articles –que vaig enumerar– que Ramon Robinat va escriure, que foren una antologia de tots els tan repetits tocs i la seva petita o gran història. En això tampoc va quedar curt, sinó que també són una altra font de consulta indispensable, el que Joan Tous va explicar en aquest setmanari. Cosa d'agrair, que demostrava la seva estreta vinculació als sentiments i als seus escrits, de la nostra Tàrrega. I no parlem d'història.
Abans d'acabar, seria una gran injustícia que a l'escriure del campanar, unes setmanes emmudit no es tornessin a repetir els esforços que feren alguns targarins, dels queals Magí Mateu ens en podria dir alguna cosa, per tal com amb la manca de campaners, i encara sense aparells elèctrics, anaven a tocar les campanes determinats dies. Entre la llista, i segur que me'n deixo, hi trobaríem Josep M. Vidal, Josep Baqué, Anton Burgués, com altres. Però sí que també cal repetir i insistir en el que han fet els Fauste i continua la seva esposa Rosa. A vegades, com en aquest cas, la insistència és més que obligada.
No he fet altra cosa que un sintètic resum de les contingències del campanar i les campanes de la parroquia de Tàrrega. I el meu fervent desig seria, si és que no ho han fet abans, que poguessin tocar el proper Dissabte de Glòria. Escric absolutament orfe de qualsevulla informació al respecte. La nevada m'ha tingut molts dies retingut a casa. Però és igual. Així, el meu desig és com el toc més pur de les nostres campanes. Sigui en el bateig, com en els dies de gran festa o de glòria.
CASTELLÀ FORMIGUERA, Josep Nova Tàrrega - Nº 2.935 (22-03-2002)
