Preparant les cordes per a repicar
Dues campanes són del XIX SANTA BÀRBERA (1873) i MARIA DEL CARME (1887) "A EXPENSAS DE LOS NIÑOS DE / LA PRIMERA COMUNION DE ALDAYA". Un altra campana és de 1945, SANTS DE LA PEDRA, refosa per MANUEL ROSES VIDAL de València. La darrera campana, L'ENCARNACIÓ fou fosa en 2002 pels HERMANOS PORTILLA de Gajano. Excepte aquesta última, les altres campanes estan mal electrificades, i en perill de trencament; necessiten recuperar, com la més nova, la instal•lació tradicional que millora el so i conserva les campanes per molts segles.
A banda de l'activitat sonora, els associats es dediquen a l'estudi, la investigació, la conservació i el seguiment de les restauracions. Es tracta de conéixer, utilitzar, conservar i difondre les peculiars característiques d’un instrument musical destinat a usos comunitaris. No oblidem que les campanes, ben conservades, sonen igual al llarg dels segles i són, per tant, la més antiga música viva, la més alta i sonora vida comunitària.
No estem en contra de les mecanitzacions de campanes, però s’han de fer seguint tres condicions: conservar (o restaurar) les instal•lacions originals, reproduir els tocs tradicionals i no impedir els tocs manuals. Es tracta de considerar el conjunt (campanar, campanes, instal•lacions i tocs) com un únic instrument musical, que cal conservar i mantindre en ús, com un singular element patrimonial.
Concert de campanes - Eliseo tocant el repic de Benedicció
Concert de campanes - Francesc repicant a Dominica Morada durant el concert
Concert de campanes - Paco repicant en el concert
CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA (2006)