Els últims campaners

Enric Olivares documenta en el seu llibret monogràfic A l’ombra d’un campanar que les campanes de la torre de l’església parroquial d’Algemesí es voltejaren per primera vegada el 7 de juny del 1703, dia del Corpus, i que el primer campaner va ser Vicent Domingues, escolà de l’església parroquial, al qual el Consell General de la Vila li va adjudicar un sou anual de 31 lliures valencianes.

Aleshores la torre encara no s’havia acabat de construir. La varen enllestir dies després, el 2 de setembre, i la seua inauguració tingué lloc una setmana després. També fa referència a dos escrits de Benet Ballester. En el primer, l’erudit comenta que algunes campanes es varen fondre pels anys 1740-47, sense explicar el que va passar amb aquelles altres col·locades el 1703.

En el segon escrit diu que el 16 d’agost de l’any 1848, dia de sant Roc, cayó sobre esta población un terrible pedrisco, seguido de una lluvia torrencial, durante la cual cayó un rayo en la torre de la yglesia y rompió la campana mayor. I més avant Enric diu: les campanes a les que fa referència Ballester Broseta sabem que foren destruïdes durant les revoltes de 1936.



Vicent Botella
Vicent Monzó

Les campanes actuals són de 1940

Vicent Monçò Garcia, el Minyó, i el seu amic Vicent Botella Barberà, tots dos campaners, recorden la pujada de les noves campanes l’any 1940, quan era rector Ferran Blasco, d’Alzira. “Les varen fondre -explica Monzó- en el taller dels germans Roses, de Silla”. La més menudeta, Sant Onofre, de 72 quilos, la pujaren per l’escala dins d’un cabàs. La col·locaren al mig de la sala, ben alta, sobre 2 travesses. Botella recorda que la primera campana que es va pujar per fora va ser Sant Vicent, de 254 quilos de pes. “La vàrem pujar, amb una corriola, una filera de xiquets caminant cap al carrer Figueres, mentre tiràvem tots de la corda, fins que la campana arribà dalt”. La varen col·locar mirant cap al carrer Verdeguer.

Les altres tres anaren pujant en ordre invers al seu pes: el Cristo, anomenada també la Morlana, de 480 quilos, a la banda de la porta de l’Aire; la Mare de Déu de la Salut, de 632 quilos, orientada cap al carrer Muntanya, i la campana major, la Grossa, anomenada Sant Jaume, amb un pes de 1.130 quilos, la posaren mirant a la plaça Major. “La Grossa la pujaren -diu Monzó- entre Vicent Castell Mahiques i el meu germà Tomàs. Les 3 grans les pujaren amb una cadena i un quinal”.

Vicent Monzó Garcia va ser acoliquet i després entrà d’escolà a ajudar son tio Vicent Ortiz Llacer, que també ho era. Per a cobrir faltes, Vicent sovint feia de campaner. Dels campaners de després de la guerra s’enrecorda d’Alfred Garcia Barberà, son tio; Vicent Llácer, Flor; Batiste, Ventura; Salvador Barberà Martinez, el Ganso i el seu germà Tomàs. Després vingué el canvi generacional: Josep Roses, Joan Ventura, Vicent Botella Barberà, Vicent i Joaquim Borràs Ferrís, Portalaes, Vicent Llopis, Tomàs Pla Romaguera...

Vicent Botella, Vicent Borràs, Josep Roses i Vicente Llopis. 1954


Els campaners eren els encarregats de voltejar les campanes en les misses majors de les festes més assenyalades: Sant Onofre, Sant Jaume, Sant Vicent, El Crist, la Mare de Déu d’Agost, Sant Roc, Sant Antoni, els Sants de la Pedra, Sant Joan, la Mare de Déu dels Àngels... i, especialment, la missa de Guitarretes i el dia de la Patrona, la Mare de Déu de la Salut. Ho feien per afició. Però, com que no podien treballar els dies de volteig, en compensació cobraven el jornal del camp, generalment a càrrec dels festers dels barris.

La campana més menuda, la del mig, es tocava tirant d’una corda; les altres quatre, voltejant-les. La Grossa, pel seu pes, requeria de la intervenció d’un parell de persones; encara que algun valent, en més d’una ocasió, es va atrevir a voltejar-la ell sol. Per a realitzar un volteig general es necessitaven, doncs, 4 o 5 campaners.

Josep Carpi Oliver perdé una cama en un accident a inicis dels 40

El treball, més que pesat, era perillós. “Mentre voltejaves -comenta Monzó- havies d’estar en la faena. En una distracció podries tindre un accident. Una volta un caragol (“tornillo”) de la tramuja -on va subjecta la campana- em va fer una ferida superficial al cap que em va curar el metge don Ismael Ramirez”. I Botella recorda que alguns campaners, a posta, s’acostaven perillosament al caragol per a que els tocara els cabells. “Això -comentava- es deia fer-se la ratlla”.

I recorda aquell dia que estigué a punt d’acabar en tragèdia quan, voltejant, es va trencar el badall de la campana grossa i anà -més de 20 quilos de ferro impulsat per la força de la gravetat- a parar a la plaça Major, on, per sort, tot i que hi havia gent per ser vespra de festa, no hi hagué que lamentar cap desgràcia. Però l’accident més greu que recorden el va patir Josep Carpi Oliver, a principis dels 40. El dia del seu sant pujà al campanar a tocar la menuda, la del mig, amb tan mala sort que la campana se’n va eixir de l’eix al primer tiró de corda i li caigué damunt de la cama, destrossant-li-la i ferint de rebot lleument Joan Ventura en la cara i Tomàs Monzó en un braç. A conseqüència de l’accident al pobre Josep hagueren de tallar-li la cama. Morí el 1994, als 81 anys.

El repic de la Xerevia


Presenciar allà dalt un volteig de campanes impressiona a la gent que no està acostumada. Volant totes a una, en un esclat general, allí dins de la sala, sentint les trepidacions del sòl i de les parets d’aquell tram del campanar, sentint el soroll ensordidor del bronze, et fa bategar el cor a un ritme increïble.

A partir dels anys 60, amb l’arribada dels nous temps i amb el que la gent anomena modernitat i progrés, les tradicions anaren afleblint-se. I aquell costum de voltejar les campanes a força de sentiment i de braços, transmés de generació en generació des de 1703, arribà a un moment de crisi en què no s’hi trobà recanvi i es perdé la continuïtat. Per això s’automatitzaren les campanes, al mateix temps que es va substituir la tramuja de fusta de carrasca, mediterrània, dura i centenària, per una de ferro. El resultat, lamentable: un so “deshumanitzat”, mecànic i avorrit.

El repic de la Xerevia n’és l’única excepció. Diego Ramon -ja en la reserva-, Josep Martínez, Joan Carles Morales i Vicent Pellicer mantenen viva la tradició heretada d’aquells mestres: Tomàs Tomàs Ibor (1888-1963), Vicent Llácer, Flor, Tomàs Garcia, el Minyó (1917-2002), Josep Roses i Vicent Monzó Garcia.

Des de fa 6 o 7 anys la carrasca es troba de vell nou al nostre campanar. Tornaran també els campaners a recuperar el protagonisme els dies de festa?

ESCARTÍ, Lluís
Berca - BIM Algemesí nº 142 (Octubre de 2006)
  • ALGEMESÍ: Campanes, campaners i tocs
  • Campaners: Bibliografia
  • Campanes (epigrafia, descripció): Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Berca - BIM Algemesí (2006)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 21-10-2017
    Convertir a PDF