A principis del segle XV governava en el regne d’Aragó el rei Martí l’Humà. Durant les llargues temporades que passava a Sicília, era la seua dona, Na Maria de Lluna, qui s’encarregava del govern a València com a Virreina, tenint com a confessors i assessors els franciscans fra Joan Eiximenis i fra Bartolomé Borràs.
Posat d’acord, els dos confessors li demanaren ajuda per impulsar un monestir de la seua orde al terme general de Morvedre. A ella li va agradar molt la idea, i per a situar-lo, pensà en una masia mig derruïda que tenien els senyors de Gilet a la vall del Toliu. Aquesta vall està formada per un cercle tancat per set muntanyes que deixen enmig l’espai just per alçar un monestir. Les vessants de les muntanyes estan entapissades de verd i la vegetació s’estén frondosa per tot arreu.
El senyor de Gilet havia mort i fou la seua dona, Na Jaumeta de Poblet, la que va donar la masia el 31 de gener de 1402 per a construir-hi el convent. La reina va demanar al papa Benet XIII llicència per construir-lo, cosa que fou concedida el 16 d’agost d’aquest mateix any. El tres de març de 1404, el rei, d’acord amb la idea de la seua dona, li va fer donació de les terres de la vall del Toliu perquè ella les donara als frares. El 21 d’octubre de l’any 1406 quedaven recompensats els esforços de fra Joan Eiximenis amb l’establiment de la nova comunitat franciscana, que va rebre el nom de Sant Esperit, i de la qual va quedar com guardià fra Bartolomé Borràs.
Anys després de la fundació ja començaven a donar fruits els primers arbres plantats pels frares a l’hort del convent i la planta inicial de l’edifici, que en primer moment fou molt pobra, havia estat ampliada per afegir-hi les dependències necessàries per a la vida monacal. Així, es construí una torre, des d’on una alegre campana cridava al treball i a l’oració.
Conten que el frare encarregat de tocar la campana estava a la porta xerrant amb el pastor del convent que els portava llet i formatge:
—Últimament no se sent repicar la campana com és costum, pare. Què no millora del dolor de ronyons?
—No millora, no, Quico. Ben al contrari, sembla que cada dia que passa estic pitjor i els dolors són més forts.
––I l’apotecari no li prepara res que l’alleuge?
––Ja ho crec que me'n prepara! Ha llegit tots els llibres de la biblioteca per fabricar-me xarops, i m’ha donat píndoles de tots els colors, però no hi ha cap remei que em guaresca.
––I no ha anat a cap altre lloc perquè el visite un metge?
––He anat diverses vegades a Morvedre, on m’han fet una recepta perquè el germà apotecari em prepare les píndoles, però sembla que Nostre Senyor vol que continue patint pels meus pecats.
––Doncs bé, pare, que l’Esperit Sant l’ajude i tornem a sentir eixa campana amb força ben aviat!
––Déu ho vulga, Quico! Fins un altre dia.
Després de deixar la llet i els formatges al rebost, el bon frare, com tants altres dies, agafà la vara que li feia de bastó, amb una carabassa plena d’aigua, i enfilà el camí que puja al Xocainet per fer un passeig i respirar l’aire fresc de la vesprada, al mateix temps que buscava herbes, de les moltes que per allí creixen, per abastir la farmàcia del convent. La senda que havia agafat serpentejava al llarg d’un barranc i estava flanquejada per flors silvestres de tots els colors, que començaven a créixer després del parèntesi de l’hivern. Eren tan variades i abundants que, de mata en mata i sense adonar-se’n, s’allunyà molt del convent dins que arribà a un indret verd molt acollidor, ple de murta i arítjol, un racó ombriu que convidava al descans, i allí va seure abans de començar el camí de tornada.
El paisatge que s’obria als seus ulls havia valgut la caminada. Davant d’ell s’oferia majestuós el puntal de l’Abella, a l’esquerra, s’alçava la imponent massa de la Mola de Segart. Però aquella pau es va veure alterada pel dolor que començava de nou. Pensava: si almenys poguera beure un poc, per alleujar la calor!... La carabasseta, però, ja estava buida i allí no hi havia aigua. Sense adonar-se’n, quan més ho desitjava, més força feia amb la vara contra una pedra que havia als seus peus. De sobte, de sota de la pedra, va brollar aigua.
No s’ho pensà dues vegades el frare campaner, i agenollant-se, va beure del cristal•lí líquid. Després de beure omplí la carabasseta i prengué el camí de tornada cap al convent. A l’endemà tornà al lloc on havia eixit l’aigua, per veure si continuava brollant. La seua sorpresa va ser que la basseta, que ell havia deixat, s’havia transformat en una font d’aigua clara que, cantarina, rescolava barranc avall. Tornà a beure per saciar la set abans de tornar al convent. Amb el transcurs dels dies, els passejos a beure aigua de la font es van convertir en costum, ja que des d’un bell principi, el frare va notar una milloria que , a poc a poc, es va transformar en una total recuperació del dolor de ronyons.
Mesos després tornem a veure al frare en la porta del convent.
––Avui si que ha repicat joiosa la campana, pare campaner! Com es nota que ja no li fan mal els ronyons!
––Ni jo mateix m’ho crec, Quiquet. Des que bec de l’aigua de la font, tots els meus dolors de ronyons han desaparegut. No em canse de donar gràcies a Déu per aqueix líquid!
I ací deixem el pare campaner xerrant i fruint dels aromes i els colors de la primavera, de les flors i el so de l’aigua de la font de la muntanya. Cal dir, però, que Quico va fer córrer la veu per les rodalies i, des d’aleshores, l’aigua de la font del Campaner, situada al terme de Segart, té fama de ser bona per al dolor de ronyons.
 |
||
© Llegendes del camp de Morvedre (1996) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 19-04-2024 |
||