El campaner (el Ton de la Bepa)

Els veïns del barri de la Sagrada Família, de Barcelona, van decidir -suposo jo- que tenien prou mèrits propis per destacar entre els més distingits. "I el Temple? Què més volen?" direu vosaltres, segurament. El temple no és seu en exclusiva: és de tot Barcelona, és de Catalunya, és internacional.

I van decidir que la nota distintiva seria tenir gegants. Ara ja en tenen. Uns gegants ben seus, ben de casa. Una parella reial no en seria. Un gran guerrer i la seva dama, tampoc.

Si un dia teniu davant el gegant d'aquell barri veureu un home vulgar, un home ben vestit amb roba pobra i amb un colom a l'espatlla. És "L'home dels coloms". Va exisitir realment; els més vells encara se'n recorden. Segons m'han contat, voltava pels carrers amb un carret, sempre acompanyat de coloms, i vivia principalment de la generositat de la gent. Ella, la geganta, és la "Maria peixatera". Només veure-la, ja sabeu la seva professió. Anava pels carrers venent peix. També se'n recorden encara.

Jo trobo encertadíssim, dolçament emocionant, que un barri hagi volgut perpetuar la memòria de dues figures populars, senzilles i bones: que els vells parlin als infants, amorosament, de "L'home dels coloms" i de "La Maria peixatera".

Per això avui, contemplant el campanar de Baldomar, amb l'ull del refetó força desmanegat i buit, una campana de debò en un costat i un bocí d'obús en l'altre, se m'ha ocorregut que hauria de demanar als veïns de baldomar que encarrguin al bon amic i bon escultor Antoni Borrell una figura en record i elogi del Ton de la Bepa, antic campaner d'aquest poble.
Hi ha virtuosos del violí, virtuosos del piano, de qualsevol altre instrument, el Ton de la Bepa era un virtuós de les campanes. Les feia parlar, les feia cantar, les feia plorar. Quan tocava a morts fins al qui no hagués sentit mai campanes se li hauria encongit el cor; quan tocava a foc o a somatén, els nervis se us posaven de punta, les cames es disposaven a córrer i els ulls cercaven on calia portar auxili; quan es congriava una nuvolada de tempesta damunt les collites madures amenaçant d'emportar-se les suors i les esperances dels pagesos, del poble sencer, les campanes aixecaven un clam de protesta i bramaven i lluitaven contra els trons, els llamps i la pedregada seca... I en les festes grosses i llurs vigílies, les dues campanes, amb el contracant del refetó, cantaven i reien, reien i cantaven; us feien sentir ganes de brincar de contents.

Anys després, quan hem batejat algun nét meu, adés a Barcelona adés a Lleida, m'he recordat sempre d'aquelles campanes i del campaner. Cada vegada he pensat: Ah, si tingués aquí aquelles campanes i el Ton de la Bepa fent-les voltejar, fent-les repicar, fent-les cantar i riure i riure i cantar cançons de vida i alegria!

PORTA i GOU, Baldomer (2003)
  • ARTESA DE SEGRE: Campanes, campaners i tocs
  • Campaners: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © PORTA i GOU, Baldomer (2003)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 23-10-2017
    Convertir a PDF