Restauració de les campanes de l’Arxiprestal de Santa Maria de Morella

Informe

El passat 15 de març visitàrem les instal•lacions de la Basílica de Santa Maria de Morella, en companyia del senyor rector i d’uns fonedors i instal•ladors de campanes. El conjunt està format per quatre campanes grans, posades en una espadanya en el tester del mur, i una campaneta menor per damunt, així com per una magnífica campana Grossa, ubicada en una estructura de ferro damunt de la mateixa terrassa de l’església.
Com és sabut, en una restauració anterior tingueren la desafortunada idea de llevar el campanar, del qual l’espadanya era un dels murs de tancament, privant a la ciutat no sols d’un element paradigmàtic del seu paisatge, sinó d’un magnífic instrument musical, ja que l’edifici, tancat, servia de lloc de ressonància i d’expansió de la veu de les campanes.
No acabaren les desgràcies amb la destrucció del campanar: entre 1986 i 1988 es van electrificar les campanes, destruint els magnífics jous o truges de fusta i substituint-les per unes altres de ferro, amb una mecanització, tot posat per l’empresa de Salvador Manclús, de València. El problema és que estos mecanismes, de rotació contínua i de tracció permanent (el que tècnicament és diu de parell motor constant) pugen la campana de cop, i després la frenen quan cau, de manera que els motors han de ser potents per a la primera part de l’esforç, i per la seua potència retenen la caiguda lliure de la campana, de manera que el batall cau com un autèntic mall, sense rebotar, ofegant el so de la campana i colpejant-la perillosament. En conseqüència els esforços sobre la fàbrica de l’edifici i les mateixes campanes és important, i en aquest cas ja s’han destruït dues de les campanes, justament de les més grans.
Una d’elles, de l’espadanya, de nom Sant Pere, pareix que té 1,13 de diàmetre, i en conseqüència pesa uns 835 quilos. L’altra és la campana major, de la qual reproduïm les seues característiques com annex d’aquest informe. Així com la Campana Grossa és un dels més importants elements patrimonials de la Basílica, per la seua riquesa d’inscripcions, per les seus decoracions i per la seua sonoritat (perduda), la campana de Sant Pere badada no té el menor interés des del punt de vista patrimonial, musical ni documental. És una campana ben recent, i amb poc interés.
Es plantegen per tant tres problemes, diferents, però relacionats amb un projecte de restauració més ample:
1. És la instal•lació actual la culpable del trencament de les campanes. Si es soldaren o refongueren les campanes i no es canviara el mecanisme de toc, el problema continuaria, i es trencarien aquestes o unes altres, una darrere l’altra. La mateixa forma de la instal•lació, i lo contrapesades que van les campanes, és també la causa del trencament dels batalls.
2. La Campana Grossa té tant d’interés que cal conservar-la. Com es tracta d’una campana, i per tant d’un objecte prioritàriament sonor, cal soldar-la, utilitzant les tècniques ja contrastades en altres campanars de la Comunitat Valenciana, en una empresa d’Alemanya, exclusivament dedicada a aquesta feina, i que ha soldat més de 3.500 campanes amb èxit en els cinquanta últims anys.
3. La Campana de Sant Pere no té el menor interés en ser conservada. Cal documentar-la, com és evident, ja que es tracta d’un objecte amb connotacions epigràfiques, sonores i fins i tot sagrades, d’un passat recent, però segurament el seu metall té tan poca qualitat que no pot ser reutilitzat amb èxit.

Per tant hi han uns temes diferents: el canvi de les instal•lacions i la soldadura o refosa de les campanes. Queda clar que si no es canvien les instal•lacions, encara que se refacen les campanes, estes i les altres seguiran trencant-se.

El projecte de restauració de les campanes podria fer-se de la següent manera:

1. Canvi de les instal•lacions. En dues fases: la primera canvi de motors i desequilibri de les truges, ja que aquestes, com estan de contrapesades continuen sent perilloses per a les campanes i per al trencament de batalls. Els motors han de substituir-se per altres d’impulsos, és a dir tècnicament de “parell variable”, que tiren de la campana quan cal i la deixen lliure quan no actuen. Les truges de ferro es poden conservar, de moment, però desequilibrant-les més. En una segon fase es deurien canviar per truges de fusta, més sonores, segures, i fins i tot estètiques (encara que aquest punt és el de menor importància i transcendència, ja que cal mirar primer la sonoritat, després la seguretat i finalment l’estètica).
2. Soldadura de la Campana Grossa. En aquest projecte cal implicar l’Ajuntament, antic patró de la campana. De fet, ella tocava sola quan l’Ajuntament es desplaçava cap a l’Arxiprestal per a la processó del Corpus, si les nostres informacions són correctes. Aquest toc seria una prova del patronatge municipal. Caldria no sols canviar la campana, sinó modificar ja de pas tota la instal•lació (truja de fusta, motor d’impulsos). Mentre no es restaure la campana, cal evitar de tocar-la, per la seua desagradable sonoritat actual, i per el perill d’augmentar el badall, i per tant de fer més cara i complexa la restauració.
3. Refosa de la Campana de Sant Pere. Vist el poc interés de la mateixa, es pot refondre sense més, després de documentar-la. Encara que el seu metall no siga de qualitat òptima, caldrà deduir-lo del preu de la nova. Els preus habituals del mercat espanyol estan en els 1800 pta per quilo de campana nova, i en el cas de refosa en torn a les 950 quilo, al qual cal afegir les pèrdues de pes per fondre-la, que solen ser el 10% del total de la campana. En total, i entre unes coses i altres, i per a una campana d’aquesta grossària, caldrà comptar entre 1000 i 1200 pta quilo, si s’utilitza la vella.

En conseqüència, caldria demanar una sèrie de pressupostos, al menys a tres empreses, per a les diverses fases de la restauració, tot i tenint en compte que:


Des d’un punt de vista arquitectònic, i pensant en la conservació de les campanes, caldria dotar l’espadanya d’unes passarel•les posteriors, lo suficientment transparents per a que no interferiren en els volums del mur, però bastant amples com per permetre un accés segur no sols per mantindre les campanes (cosa que ara significa una aventura) sinó, fins i tot, per a possibles tocs manuals.

En qualsevol cas, i per tractar-se d’un monument reconegut, caldrà demanar els conseqüents permisos a la Direcció General de Patrimoni Artístic, abans de començar els treballs perquè autoritze els projectes i les obres corresponents. Per altra banda, i vistes les limitacions econòmiques de la Direcció General de Patrimoni Artístic, la Basílica podrà acollir-se, de manera independent a les autoritzacions pertinents, a les futures convocatòries de subvencions per a la restauració de campanes.

Evidentment, algun dia caldrà recuperar el campanar de Morella en la seua integritat funcional (sonora, musical), simbòlica i estètica, però aquesta proposta supera àmpliament el propòsit i la voluntat d’aquest informe.

Francesc LLOP i BAYO (04-10-1996)

LLOP i BAYO, Francesc
Generalitat Valenciana (1996)
  • MORELLA: Campanes, campaners i tocs
  • Restauració de campanes: Bibliografia
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Generalitat Valenciana (1996)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 19-11-2017
    Convertir a PDF