Campanes i tocs tradicionals a Culla:
la recuperació d'un patrimoni sonor oblidat

  • Les campanes de Culla
  • Sistema de toc actual
  • Sistema de toc tradicional
  • Els tocs antics: la idea vella del temps
  • Els tocs nous: l'aparició del rellotge
  • Els campaners tradicionals
  • Els tocs fets per a la celebració del 750 aniversari
  • Propostes per a la restauració de les campanes
  • La commemoració del 750 aniversari de la Carta de Població ha servit per a recuperar, al menys de manera temporal, un patrimoni sonor del poble, que estava a punt de perdre's per a sempre: els tocs de les campanes de Culla.

    Estudiarem en aquest article les campanes, els tocs i l'ordenació del temps de la comunitat tradicional, i com la seua "desaparició" no és més que una adaptació a les necessitats i als valors actuals de Culla. També descriurem els tocs realitzats, amb no poc perill, per a la celebració de l'esmentat aniversari, i proposarem una restauració que permeta recuperar els valors i la sonoritat Única de les campanes culleranes.

    Esperem que el nostre treball no siga efímer, com un toc de campanes, del qual sols queda el record, sinó que servesca per a que les campanes de Culla tornen a tocar, regularment i joiosa, a mans, com sempre s'ha fet.

    Les campanes de Culla

    El campanar del Salvador té, a hores d'ara, tres campanes, de les quals les dues majors són antigues. També hi ha una quarta campaneta, aïllada del joc i amb vida pròpia, damunt de la teulada de l'església.

    El joc antic del campanar degué d'estar composat Únicament de les dues campanes majors, com queda demostrat pels tocs tradicionals i per la forma de conservació i instal·lació de les campanes. La tercera campana, menor, però de sonoritat intermèdia entre les altres, està penjada d'una biga i es toca amb el batall. Com a fet totalment inusual cap de les tres campanes porta el nom de l'autor, tot i que les tres porten l'any de fosa, i sols la més nova porta el nom d'un sant, prova de la seua modernitat, ja que les campanes antigues no estaven dedicades, sinó ostentaven invocacions, per a defendre a la comunitat dels seus enemics, sobre tot els sobrenaturals.

    Santa Bàrbara
    La campana menor mesura 56 cm de diàmetre, tenint un pes aproximat de 102 quilos. Té l'ansa superior mutilada, i de les tres anelles originals en conserva una, la central, per la qual cosa l'han penjat d'un ganxo a un tronc de fusta. Sols té una breu inscripció, SANTA BARBARA ANO 1921. També té una creu, un anagrama de JesÚs (JHS), un anagrama de Maria (MA) i un Cor de Maria, traspassat per una espasa. Es tracta d'una típica campana dels Roses, fonedors d'Atzeneta d'Albaida, encara què el seu nom no hi figure.
    La Mitjana
    La campana mitjana mesura 75 cm de diàmetre, la qual cosa li atorga uns 244 quilos de pes. Es tracta d'una campana especial, tant per la seua inscripció com per les altres característiques epigràfiques i iconogràfiques. Com hem dit és de tonalitat més aguda que la menor, el que certifica el seu gruix (en dues campanes del mateix diàmetre, la què té les parets més grosses és la més aguda, malgrat el que puga paréixer).
    La seua epigrafia, en magnífiques majÚscules humanístiques, diu IHESVS * NAÇARENVS * REX * YVDEORVM * MISERERENOBIS * AÑO * 1732 *. És a dir; "JesÚs, el Natzarè, rei dels jueus, teniu misericòrdia de nosaltres". A més té una creu, a la banda exterior, un relleu de Sant Roc a les 3 hores (considerant la campana com un rellotge vist des de dalt), un relleu de Santa Bàrbera a les 6 hores (és a dir a la part interior del campanar) i un altre relleu de Sant Antoni Abat a les 9 hores.
    La campana té una magnífica "truja" o contrapès de fusta, de bellíssima forma, tot i que en molt mal estat de conservació, com direm després. El batall, també relligat per nosaltres, disposa d'un "soquet" o trocet de fusta entre el batall i l'anomenada "ansa batallera", de manera a aïllar acÚsticament la campana del martell. El soquet també serveix per a fixar millor el batall i fer-lo que es moga en el sentit adequat per al toc.
    La campana té un doble sistema de toc a distància: una corda lligada al batall, així com un martell exterior, a les 4 hores, de manera que toque els quarts. Aquest martell, com en el cas de la campana grossa de la qual parlem tot seguit, està disposat de manera a poder-se llevar i poder voltejar la campana.
    La Grossa
    La Grossa és una de les campanes més extraordinàries de la Comunitat Valenciana, i una de les més antigues i de millor sonoritat. És una pena de no haver-la dut al Pavelló de l'Expo de Sevilla, junt a les altres campanes que van anar, la qual cosa haguera servit no sols per a fer-la conéixer, sinó per restaurar-la ja que, malgrat el seu estat impecable de conservació, la truja, que també és magnifica, ha de ser refeta totalment. Té 91 cm de diàmetre, la qual cosa fa preveure uns 436 quilos de pes per al bronze.
    La Grossa és una campana què es troba entre mig de dues èpoques: encara gasta, i és una de les Últimes, l'epigrafia majÚscula gòtica (uns pocs anys més tard aquesta serà minÚscula, fins a molt avançat el segle XVII). Ja té relleus, com les campanes del XV, però encara no disposa de una gran creu exterior ni tan sols d'una mena de cintura, amb "l'ave Maria" repetit, com fan les seues germanes uns pocs anys més tardanes.
    La inscripció, en majÚscules gòtiques, està en dues línies, seguides. En la segona figuren els quatre signes de l'any, la qual cosa ha fet que molt li llevaren quatre anys de vida. Cal remarcar que l'Única paraula no llatina està en valencià. Les separacions entre paraules, que ací senyalarem amb dos punts, estan constituïdes per tres, l'un damunt de l'altre: + IHS : XPS : REX : GLORIE : UENIT : IN : PACE : ET : DEUS : HOMO : FACTUS : EST ANY MCCCC IIII. És a dir JesÚs Crist Rei de la Glòria va venir en pau i Déu es va fer home. Any 1404.
    Hi ha un altra inscripció, aquesta volta en el braç de fusta, on posa "Año 1839". Sembla que és una data important, ja que podria ser la reposició de la campana, després que Cabrera, en aquell any les manara baixar per fondre-les per a fer canons. Afortunadament aquesta campana grossa es va salvar de la fosa.
    La campana, a banda de tindre el batall lligat a una corda per a tocar de baix, té un martell exterior, a les 4 hores, per tocar les hores.
    La campaneta de doblar
    Aquesta campaneta, situada al bell mig de la teulada, i damunt del presbiteri, sols pot oscil·lar com és usual en aquest tipus de campanes. No poguérem arribar a ella, però pareix, vista de lluny, semblant a la menor del campanar, és a dir feta pels Roses en els anys 20. Conserva una corda que cau del centre de la volta i arriba a un costat de l'arc del presbiteri. Funciona prou malament, segurament per la falta d'Ús.

    Sistema de toc actual

    Les tres campanes actuals tenen cordes connectades als batalls, les quals van horitzontals fins a sengles politges, que modifiquen el sentit de tir fins a la verticalitat. Abans de la nostra actuació les cordes estaven lligades als batalls, però ara tenen sengles ganxos, de manera a poder-los llevar per voltejar les campanes.

    Sistema de toc tradicional

    Les tècniques per a voltejar
    Les dues campanes grans voltejaven per a les festes. Tenien una llata preparada a la part alta del capçal de manera que, tirant d'ella, alçaven la campana, deixant-la preparada per al toc. Després hi havia una espècie de ferro que deixava fixa la campana en aquesta posició invertida.
    La tècnica del toc venia, segurament, determinada per la posició relativa de les campanes. La grossa, més baixa, era tocada de fora cap a dins, és a dir voltejant cap a natros, o siga anant a buscar a l'exterior la truja o contrapès de la campana. Per voltejar aquesta campana calia dos homes, i entre toc i toc la deixaven preparada. Després de l'Últim vol posaven un altra volta la llata per baixar la campana.
    La mitjana, més alta, era voltejada en l'altre sentit, "cap a fora", és a dir espentant-la. Inicialment calia un sol home per tocar-la, però en els Últims temps, pel seu mal estat, calen dos. Inclòs fa un parell d'anys o tres que no se toquen voltejades.
    La tècnica de voltejar anava acompanyada d'una important norma estètica: les campanes rodaven alternades, de manera que anaven acompasades, l'una a la velocitat de l'altra. No hi havia cap repic abans i després del vol, i es deixaven en posició normal una vegada havia acabat el toc.
    Les tècniques per a repicar des de dalt
    Per a fer els tocs de missa major calia pujar dalt. Un dels campaners antics, l'abuelo Batiste, tenia una corda per a cada ma, lligada a les campanes menors, i un altra amb els peus per a la grossa. També gastava la mateixa tècnica per a tocar a mort: per als adultes utilitzava les tres campanes i per als xiquets les dues menors.
    Les tècniques per a repicar des de baix
    Les campanes no es podien tocar des de l'església per què no hi havia un sistema de cordes per l'interior del campanar, com ara. Únicament la campana mitjana, la qual està damunt de la porta principal de l'església, tenia una corda lligada al batall, mitjançant la qual es podia tocar des del carrer.
    La introducció del rellotge va anar unida al canvi de cordes: la corda exterior desaparegué i es passaren per dins les cordes de les tres campanes de la torre. També canviaren els tocs, com veurem a continuació, quedant com els actuals.

    Els tocs antics: la idea vella del temps

    Els tocs antics indiquen, de manera implícita, un altra idea del temps i de la comunitat, en uns moments en els quals no havia rellotge, ni pÚblic ni privat.

    Al llarg del dia el toc d'oració marcava la meitat de la jornada, amb tres campanades de la mitjana. La referència per saber què eren les dotze estava en l'anomenada "Roca de Mig Dia", que era il·luminada de manera especial pel sol en aquest moment.

    De la mateixa manera, els tocs de festa es feien la vespra a les dotze, i el mateix dia a l'alba. Possiblement el dia començara a les dotze de la vespra, en les quals es toca perquè ja és l'altre dia.

    També la distinta idea del temps es reflectia en els tocs de la missa major: dos repics de les campanes, sense voltejar, batall i avant, una mitja hora i una estona abans de començar. El segon toc anava remarcat per la primera "doblada" de la campaneta de doblar, instal·lada damunt del presbiteri. L'Última doblada, que era la segona vegada que tocava la campana, marcava l'inici de la missa, el moment en el qual ja estava eixint el capellà.

    Per tant, les campanes voltejaven, dos o tres vegades quasi seguides, durant uns dos o tres minuts, a les dotze de la vespra i al fer-se de dia, és a dir en dos parts "naturals" del dia: quan el sol està alt i quan torna a aparéixer. Després eren els tocs "a batall" els qui anaven marcant les parts del dia, fins i tot el dia de festa. I per la nit, un altra vegada, el repic de les campanes avisava per al rosari, una volta acabat el qual començava la processó. En aquest moment tornaven a voltejar, alternades, les dues campanes majors, al menys a l'eixida i a l'entrada de la processó, i depenia de lo que durava la processo i de les ganes que tenien de tocà, es tocava seguit, o bé paraven un poquetet, tocaven un altre rato i després a l'entrar.

    Els tocs de mort es feien des de dalt, i marcaven dues característiques importants per a la comunitat: el sexe i l'edat. Per als majors es tocaven les tres campanes, començant i acabant per dos o tres colps de totes, segons fora el difunt una dona o un home. Després les campanes sonaven alternades, prou ràpidament, en l'ordre 2 - 3 - 1, considerant les campanes de menor a major.

    En el cas d'angelet, és a dir per als menors, no hi havia distinció de sexe, i tocaven sols les dues campanes menors, en un ritme alternat, molt més ràpid.

    Un Últim toc es feia, en cas de focs o altres alarmes: les batallades ràpides de la campana segona, mitjançant la corda què arribava fins al carrer. No hi havia altres tocs, per als quals calia, a tot cas, haver fet un concert en la gent del poble, per associar un significat a un ritme concret i nou. Però no, per tradició, per costum una cosa que hi ha fija, només era el toc de mort, d'anar a missa i el de foc.

    Els tocs nous: l'aparició del rellotge

    La innovació del rellotge, tan tardana què l'han conegut els informants encara vius, suposa una forma distinta de concebre el temps i de tocar les campanes. Ja "no cal" el toc de mig dia, associat al moment central de la jornada, marcat pel sol, perquè el rellotge, automàtic i mecànic, encara que de corda manual, indica el pas del temps.

    Al mateix temps s'introdueix el toc a distància de les campanes, privatitzant-les d'alguna manera: la corda, abans accessible a tothom per trobar-se al carrer, és passada a l'interior, quedant el seu Ús restringit. I sonen "els tres tocs de missa", els quals transmeten la idea del temps regular i mecànic del rellotge, desapareguent l'Ús de la campaneta de doblar, que servia precisament per a marcar un altra categoria temporal: el temps ordinari, ja que sonava per a les misses diàries, i sols si anava precedida per toc de les altres campanes, marcava l'inici de les misses majors. (Aquelles en les quals calia anar a missa, és a dir les festes de precepte).

    La desaparició dels vols manuals es justifica pel mal estat de les campanes, però aquesta falta de conservació es deu, precisament, a la desaparició dels tocs, a la falta d'interès comunitària en un instrument què ha perdut el seu valor central com a coordinador de la comunitat.

    Els campaners tradicionals

    Els campaners antics eren treballadors municipals, en un moment en el qual la comunitat estava més organitzada, perquè era més viva: l'escolà era el qui tocava de batall, i també voltejava la campana menor, mentre què els serenos tocaven la Grossa.

    La desaparició d'aquestes institucions obligà a buscar altra gent, pagats o invitats a dinar, tenint sempre un mirament... Sobre tot la desaparició de la colla de campaners ha resultat en la falta de conservació d'unes campanes, de les quals els accessoris (truges, ferratges, cordes) estan pràcticament destruïts.

    La falta de campaners oficials propicià la vinguda del Gremi de Campaners Valencians, per a la interpretació dels tocs del 750 aniversari.

    Els tocs fets per a la celebració del 750 aniversari

    Per a preparar la celebració anàrem a Culla el 6 de març, recomanant la neteja de la sala de campanes, tota plena d'enrunes, i l'aplicació de gasoli a les campanes i a les truges, per netejar les unes i per alimentar la fusta de les altres, així com per a protegir els ferratges del rovell.

    L'equip de treball estava format per Francesc Xavier MARTÍN NOGUERA i per Francesc LLOP i BAYO, acompanyats de les respectives dones, Casta ALUJER MARÍN i Mari-Carmen ÁLVARO MUÑOZ, les quals s'encarregaren de documentar en vídeo tot el procés de manteniment i dels tocs.

    El 25 de març, vespra de la festa, férem una primera conservació de les campanes, relligant els batalls i canviant les cordes (les antigues, especialment de la mitjana, la que pega al carrer, estaven podrides). També tractàrem de falcar les campanes a les truges, cosa pràcticament impossible ja que els ferratges estan pràcticament soldats, posant una sèrie de cales de ferro i fusta. En el cas de la campana grossa, aquesta quedà perfectament fixada al seu contrapès, al menys per aquell dia, mentre que la mitjana necessità més d'una dotzena de falques de ferro per deixar fix l'eix, falquetes que anava escopint conforme anava voltejant la campana.

    Ja de nit, i després de les tres batallades reglamentàries de l'àngelus, voltejaren les dues campanes alternades durant tres tocs, cosa que no era massa fàcil per l'absència total de llum al campanar.

    El 26, ja de dia, fou possible de continuar la conservació de les campanes, especialment de la mitjana, a la qual feu falta de posar de bell nou la pràctica totalitat de les falques de ferro. També es repararen les fixacions de ferro que permeten que les campanes no es belluguen per al toc dels quarts i de les hores.

    Els tocs d'aquest matí festiu foren també de les campanes alternades, introduint, però, algunes novetats pròpies de la excepcional celebració; es començà amb un toc "de batall" de les tres campanes, alternades, de manera rítmica i ràpida, compost per a la data. Després voltejaren les dues campanes, alternativament, tot i que de vegades eren dos voltes de la gran i una de la mitjana, o viceversa, fins i tot en algun moment es tocaren "apianades", és a dir les dues al mateix temps, a l'uníson.

    El toc es va realitzar tot el temps "anant a buscar les campanes", tant la gran com la mitjana, per ser més fàcil, degut al mal estat de les truges. No obstant, un home sol sobrava per cada una de les campanes, i si hagueren estat ben conservades un podia haver voltejat les dues, tot i que per al toc alternat cal una persona per a cadascuna.

    També es voltejaren les campanes per a la missa i a l'alçar a Déu baixà un dels dos campaners, fent senyal a l'altre amb la campaneta de doblar. Amb aquest toc es volia fer participar també a la quarta campana de la celebració. Per a la Consagració voltejà sola la campana grossa.

    En el moment de l'eixida dels pendons voltejaren les campanes alternades però el mal estat de la mitjana va obligar a prendre una ràpida decisió, ja que seguien soltant-se les falques de ferro, i si no semblava haver perill que la campana es desprenguera, si podia al menys caure algun ferro al carrer, amb conseqüències imprevisibles. Així es que se començà a repicar amb les dues campanes menors, de manera rítmica i ràpida, acomodada al so greu i pausat de la Grossa. En el moment què es va considerar que no hi havia ningÚ baix del campanar, especialment en el moment de la descoberta de la làpida commemorativa del centenar, van voltejar un altra volta les dues campanes alternades, deixant-les finalment fixades per al correcte toc del rellotge.

    En els intermedis dels tocs es varen estudiar, mesurar i analitzar les tres campanes.

    Propostes per a la restauració de les campanes

    Per a la restauració de les campanes cal considerar tres aspectes distints: conservació de les instal·lacions, conservació dels tocs, possible mecanització.

    Conservació de les instal·lacions
    Les instal·lacions, és a dir les truges, els ferratges, els distints elements què determinen la forma i la sonoritat dels tocs, tenen tanta importància i tant de valor com aquestes campanes, les quals cal considerar entre les millors de la Comunitat Valenciana.
    El manteniment antic va permetre conservar unes instal·lacions al llarg de segles, ja que les truges i els seus ferratges, malgrat la data de 1839, són del segle XVII o de principis del XVIII, per la forma dels caragols i altres elements. Així, en algun moment, van eixamplar la caixa de l'eix de la campana grossa, reomplint-la amb fusta nova i tornant a buidar-la.
    Desgraciadament, l'estat actual de degradació és pràcticament irreversible, per la qual cosa es recomana que es facen truges noves de fusta, amb la forma idèntica a les actuals, i mantenint la forma de fixació de les campanes, encara què els ferratges i sobre tot els caragols, puguen ser nous. Així mateix els coixinets, de bronze, i regats a oli, poden i deuen ser substituïts per rodaments a boles, de més fàcil conservació i de menor esforç per al toc.
    No obstant, vista la importància de les truges, aquestes hauran de ser conservades en el necessari Museu local, especialment la grossa. La data què figura en aquesta haurà de ser mantinguda en la nova, tot i afegint-li l'any de la renovació.
    La campana menor planteja un doble problema, ja que no té truja, per faltar-li les anses, i per altra banda no forma part dels tocs tradicionals precisament per l'absència d'aquesta truja de voltejar. Se podria foradar el cap de la campana, sense cap degradació sonora, per fixar dos a quatre caragols per fixar-la a una truja, necessàriament de fusta, que permetera el seu vol. No obstant nosaltres som partidaris de fixar-la dignament a una biga de fusta, però deixant-la immòbil, i no fer-la participar en els vols.
    En quant a la campaneta de doblar aquesta ha de ser restaurada, mantenint la seua instal·lació, és a dir canviant si cal els coixinets per uns rodaments a boles, però deixant que la campana oscil·le i no voltege, com ho ha fet sempre.
    Conservació dels tocs
    Seria convenient, una volta restaurades les campanes, la recuperació dels tocs tradicionals, al menys de l'àngelus a migdia, de voltejar les campanes la vespra de la festa i a l'alba, i de tornar a tocar dos en compte de tres tocs de missa, deixant les tres campanes de la torre per a diumenges i festes.
    La restauració de les campanes ha de permetre la creació d'una colleta de campaners, tenint en compte que ja ara dues persones poden tocar-les, mentre que, desprès de la intervenció no farà falta molta força, sinó un poc d'idea, per poder tocar.
    Seria convenient la creació d'un grup, semblant als campaners de la Catedral de València, als de la Catedral de Segorbe o fins i tot als de Massanassa, encarregats de la conservació i dels tocs locals. Aquest grup podria integrar-se en el Gremi de Campaners Valencians, com ho estan els altres, i aquesta associació valenciana de campaners podria ajudar-los a recuperar les tècniques de l'ofici més alt i sonor de la comunitat.
    Possible mecanització
    La mecanització dels tocs ha de ser molt restrictiva: en el cas què es decidira posar motoret a les campanes, caldria només fer-ho a les dues majors. El motor hauria de reproduir el toc alternat tradicional, i no impedir de cap manera el toc manual, per a la qual cosa es recomana un motor d'impulsos, com l'existent ara a la Catedral de València. També poden haver repics electromagnètics, per a les tres campanes, però els tocs gravats han de ser els tradicionals de Culla, o altres inventats a propòsit per a les necessitats actuals del poble.
    Finalment seria recomanable la introducció d'un ordenador, encarregat de la gestió dels tocs de les campanes i del rellotge, però sempre amb la condició que reproduesca els tocs tradicionals, mantinga les instal·lacions i no impedesca per a res els possibles tocs manuals.

    Francesc LLOP i BAYO
    Publicat en "Imatge de Culla" - Estudis recollits en el 750 aniversari de la carta de Població
    Volum II - f. 693/705 - Culla - 1994
  • CULLA: Campanes, campaners i tocs
  • Campanes (epigrafia, descripció): Bibliografia
  • Concerts de campanes: Bibliografia
  • Tocs manuals de campanes: Bibliografia
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © LLOP i BAYO, Francesc (1994)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 24-11-2017
    Convertir a PDF