Història d’un campanar en pandèmia


Col·locació de la campana Rarímia, octubre 2000. / Arxiu dels Campaners

Aquest article forma part de L’Anuari 2020, editat per Fetasantfeliu. El podeu trobar a la llibreria Ossó i la papereria Carlin.

Un electromartell fa sonar les campanes de la catedral. Resulta que es prem un botó des de la sagristia i l’engranatge s’activa: sentiu la campana de Sant Pere, la Llorença i l’Stella Maris. Toquen rotundament els quarts i les hores. És un so esquerdat i imperfecte que, a aquestes alçades, no necessitem. Abans de la guerra, els campaners havien tocat a foc amb un repic boig que servia per alertar d’un incendi. Apareixia immediatament una munió de veïns carregats amb galledes d’aigua perquè no deurien existir els bombers. Els ciutadans interpretaven perfectament el codi sonor de les campanades, sabien què volia dir cada toc i cada voltejada: s’ha mort algú, n’hi ha dos que es casen, és hora de missa, alegria que és festa major.

La funció informativa de les campanes quan hi ha celebracions o fets religiosos s’ha anat extingint amb el temps i ara, molt probablement, el ciutadà només entén la part civil, que és quan ens diuen l’hora fins a les onze, perquè més tard està prohibit. Entesos, podem fer que callin a la nit, ara no ens fa falta sentir els seus ding-dongs metàl·lics i rústics per organitzar la nostra vida. Des que no ens calen, han passat a segon pla, s’han convertit en una remor de fons de la nostra quotidianitat, en percussions pesants que hem interioritzat fins al punt d’inhibir-les, precisament, perquè sempre hi són.

Com que sempre hi eren, vaig trigar algunes setmanes a adonar-me que les campanes havien deixat de sonar. Va ser a l’abril o al maig, quan encara estàvem confinats. Un dia, no sé per què, m’hi vaig fixar. Suposo que per la mateixa raó que vaig aprendre que a Sant Feliu hi ha una comunitat extensa de tórtores turques. Coses de la pandèmia. Em deuria semblar que el silenci que hi havia a la ciutat era exageradament apocalíptic i això em va estranyar o ves a saber. En tot cas, vaig investigar-ho: les campanes no tocaven les hores ni els quarts des de finals de gener. Un o dos llamps del temporal Glòria van fulminar el circuit de l’electromartell. Algú es va despistar en aquelles setmanes neguitoses de febrer i març i després va ser massa tard, perquè Pedro Sánchez va decretar l’estat d’alarma i cap operari no va poder solucionar el problema a temps. El resultat va ser l’emmudiment del campanar durant mesos. Les campanes van quedar confinades. Es va fer un silenci desagradable a la ciutat.


El mes de setembre de 1936, les campanes van ser estimbades del campanar d'espadanya i foses a Can Beltran per fabricar material de guerra. / Arxiu dels Campaners

Si bé actualment té poca funció pràctica, el so de les campanes és un coixí de civilització, un tros de paisatge invisible, una identitat discreta que podria recrear l’ambient sonor del Sant Feliu del passat. Potser, ara que tot s’ha transformat tant i fa vertigen, consola pensar que aquest so —o un de molt semblant, perquè va venir la guerra— és el mateix que van sentir els nostres avis i els nostres avantpassats mentre paraven taula o arreglaven la roda d’una bicicleta. De fet, les campanes marquen encara un temps que ja no és ben bé seu, perquè es mou a una altra velocitat.

Les campanes es van desconfinar com ho vam fer nosaltres i, cap al maig, l’Estat també va deixar sortir de casa els campaners, que es van enfilar a la torre per fer sonar manualment la Rarímia i la Sant Pere, mentre no s’arreglés l’aparell. Els tocs quedaven encotillats pel protocol sanitari, perquè l’espai d’allà dalt és massa petit. Només hi podien pujar dues persones per fer giravoltar aquestes masses de bronzede 600 i 800 quilos. Algunes tonades eren i són inviables amb tan poc tocador i el repertori s’aprima. Si a algú li agraden, s’hi devia fixar. Les primeres vegades, els campaners hi pujaven cap a les set de la tarda. L’hora estava ben meditada: la intenció era acompanyar els aplaudiments dedicats als sanitaris minuts abans que la ciutat brogís, com una mena de preàmbul per fer germanor acústica. Des de dalt del campanar, el so unànime de la gent era encara més impressionant perquè venia de totes bandes.

La cronologia d’aquesta història continua de la manera següent: al juny, l’electromartell ja picava altra vegada sincronitzat amb el fus horari del meridià de Greenwich. Avaria solucionada. Però aleshores va arribar el setembre i es va començar a restaurar la façana del campanar; per això hi veieu aquesta altíssima bastida que torna a barrar el pas als campaners, com un mal presagi. Ara exhaurim l’octubre amb toc de queda, estrenem una segona onada de dimonis i ells no poden repicar. El que he descobert, però, és que la bastida també permetrà instal·lar un parallamps al cim del campanar. Aquesta tija metàl·lica desviarà les tempestes i protegirà l’electromartell de qualsevol mal. Les campanes ens faran companyia, com ho han fet sempre, a les hores i als quarts.

Aquest article l’he pogut escriure gràcies a una conversa amb en Pere Marañón i en Quim Sedó, a qui agraeixo molt el que em van explicar sobre les seves vivències i coneixements com a campaners de Sant Feliu de Llobregat.

MOLINS, Clara

fet a sant feliu (04-01-2021)

  • Catedral de Sant Llorenç - SANT FELIU DE LLOBREGAT: Campanes, campaners i tocs
  • SANT FELIU DE BUIXALLEU: Campanes, campaners i tocs
  • CAMPANERS DE SANT FELIU (SANT FELIU DE LLOBREGAT) : Tocs i altres activitats
  • Tocs manuals de campanes: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © fet a sant feliu (2021)
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualització: 29-03-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 116 Visitants: 115 Usuaris: 1 - francesc