 |
||
© fet a sant feliu (2022) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 20-04-2024 |
||
Visc a prop del campanar i sovint treballo des de casa. Els quarts i les hores en general ja no els sento, suposo que els tinc automatitzats, però sí que m’hi fixo quan sona alguna cosa diferent. Em passa quan toquen a morts, com aquest dijous cap a les onze del matí. Teclejava a l’ordinador, devia tenir unes quantes pestanyes obertes, tatxava alguna tasca pendent dels últims dies abans de vacances. I de cop aquells dongs greus, seguits, un to diferent que identifiques i et recorda que s’ha mort algú. Em sorprèn -i m’agrada- com es cola un so com aquest en un dia qualsevol en ple 2022, com de seguida saps què vol dir i de cop penses, un moment ràpid, en la mort. Així, en abstracte, i alhora en concret (qui deu ser? gaire gran?), a més dels morts de cadascú que ressonen sempre quan algú parla de la mort.
Del so de les campanes en parlava molt bé la Clara Molins en un article a l’Anuari del Fet a Sant Feliu fa un parell d’anys: “Consola pensar que aquest so —o un de molt semblant, perquè va venir la guerra— és el mateix que van sentir els nostres avis i els nostres avantpassats mentre paraven taula o arreglaven la roda d’una bicicleta”. I afegia que “de fet, les campanes marquen encara un temps que ja no és ben bé seu, perquè es mou a una altra velocitat”.
Un temps que es mou diferent, però que no pot fugir d’aquesta condició òbvia que tot ho universalitza. Ho pensava també l’altre dia al funeral del Ramon Puiggròs, en una cerimònia bonica, emotiva i atípica, com explicava molt bé el Josep Ortega en aquesta carta al diari, però que, de cop, ens recordava com els rituals tenen sentit si els podem fer cadascú a la nostra manera, i m’emocionava sentint tot de gent d’edats diferents -alguns a qui conec, d’altres de vista, d’altres no- cantant les rondes del vi.
També el Jordi Riaza, en aquest obituari pel Ramon Puiggròs, descriu molt bé les sensacions dels dies que venen després de la mort d’algú conegut. Aquesta manera de voler tenir present algú fent les coses que agradava compartir plegats, recordant rituals comuns, pensant-hi, al final.
En tot plegat hi rumiava també la setmana passada, quan vaig retrobar-me per casualitat en un bar santfeliuenc amb una amiga a qui feia més de deu anys que no veia. Posant-nos al dia, vam recordar un cop més l’amiga en comú que va morir ja fa vint (vint!) anys, i com la pensem cada any, i sabem que vam aprendre ràpid que la vida és tan fràgil. I també ho sabem, que sona a tòpic, però que la vida s’ha d’aprofitar.
Aquests dies he tornat a pensar en què passa quan es mor algú que no coneixes gaire però a qui tenies simpatia, perquè l’apreciava algú que estimes o perquè et queia bé quan havíeu intercanviat quatre paraules. He recordat com, al gener, em va impactar quan vaig saber que havia mort el Paco, el luthier de Sant Feliu. L’havia tractat poc personalment, però responia a la idea de veí o saludat, que de cop i volta saps que ja no veuràs més. Tinc present l’últim cop que el vaig veure, un vespre d’hivern que passava per davant de casa. Es va aturar per xerrar un moment amb la meva parella, a qui arreglava les guitarres, i el nostre fill de dos anys li va ensenyar la lluna, que aquell vespre es veia molt nítida des del tros de cel del carrer Joan Maragall. A ell li va fer gràcia.
Tot això m’ha passat pel cap quan sentia, aquest matí, com tocaven a morts. Aquesta tristesa estranya de saber que algú s’ha mort, els morts de cadascú que tornen, la condició de vida fràgil. I he pensat que quina sort que encara el 2022 el so de les campanes en una ciutat com Sant Feliu ens pugui connectar ràpid amb tot això. Com saludar algú quan et trobes pel carrer perquè un dia després de creuar-vos uns quants cops decidiu que ja “us coneixeu de vista”, o arribar tard a algun lloc perquè t’has trobat algú i us heu aturat per parlar de quatre coses. Viure en un lloc com Sant Feliu també és això. Malgrat que també vivim tots ràpid i de vegades tot sembli urgent, hi ha coses petites que no són tan difícils: sentir les campanes, fer cua per comprar els millors tomàquets del Baix Llobregat, mirar la lluna, que avui es veu molt bé.
|
||
© fet a sant feliu (2022) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 20-04-2024 |
||