El campanar de la Seu de Xàtiva: una restauració pendent

Les campanes litúrgiques (1)

  • Les campanes històriques
  • Les campanes actuals

    Les campanes del rellotge (2)

  • Temps litúrgic i temps civil
  • El rellotge de 1665
  • El carilló de 1931

    Els tocs diaris, els de cor i els vols (3)

  • Els tocs diaris
  • Els tocs de cor: el cicle litúrgic anual
  • Els vols de campanes

    Els vols i el "Retorn" (4)

  • Truges de fusta i sonoritat de les campanes
  • Els vols de festa
  • El "Retorn"

    Reparació, restauració o un gran projecte nou? (5)

  • Reflexió final
  • La reparació
  • La restauració
  • El gran projecte
  • Siguem realistes

    En 1596 els Jurats de la Ciutat de Xàtiva acordaren, en consell general, la construcció d'una nova església col.legiata, dedicada a Santa Maria, i coneguda des d'antic com "La Seu". Dos segles més tard. en 1796, començà la construcció de l'actual campanar, acabat cap a 1877. Estem per tant en un any especialment relacionat amb la Seu i el seu campanar. Iniciem una sèrie d'articles per a conéixer la part més sonora, antiga, desconeguda i abandonada del campanar: les seues campanes. En el primer parlarem de les campanes litúrgiques: les antigues i les actuals. En el segon escriurem sobre les campanes de rellotge i el carilló. En el tercer parlarem de tocs tradicionals, i d'una recreació actual d'aquells tocs perduts. Finalment, en el quart article, proposarem el procés de restauració per a completar el que és, potser, el més alt i magnífic campanar de tota la Comunitat Valenciana.

    Recordem que el campanar de la Seu, com la major part dels grans campanars valencians, disposa de dos grups separats de campanes: un nivell més baix, on es troben les "campanes litúrgiques", més o menys afinades, i que poden voltejar, les quals serveixen per transmetre els grans missatges de la comunitat no sols eclesial, sinó de tota la Ciutat de Xàtiva: tocs de mort o de festa, ritmes diaris basats en cicles tradicionals i propis del ritme anual de la natura. Més dalt estan unes altres campanes, fixes, considerades "civils" i dedicades a marcar el temps regular del rellotge.

    Les campanes històriques

    Actualment hi han sols quatre campanes, però abans de 1936 el campanar en disposava de déu segons Salvador BATALLER, el nostre principal informant. La menor era "el Samboriet", que voltejava i estava ubicada en l'interior de la sala, així com un altra fixa, utilitzada per tocar els quarts fins al muntatge del carilló, i que no més era repicada.

    Hi havia huit campanes en les finestres i que podien totes voltejar: les quatre menors, ubicades en la part superior, que tenien el nom, de menor a major, "el Tiplet", "la Morlana" o "Santa Basilisa". "el Vicent" i "la Feliu". Cal recordar que és usual entre els valencians anomenar, en temps actuals, a les campanes menors com "els tiples". No obstant, en temps medievals, les campanes tenien un altre nom, que està també representat ací: "les morlanes". També hem de pensar que és tradicional que les campanes menors no tinguen "nom" - que és una cosa més moderna - sinó malnom, o simple categoria respecte al conjunt: la que és ací "el tiplet" podia ser fàcilment "la grossa", amb la mateixa nota, en un convent de clausura. Estem per tant parlant de sonoritats relatives, i no de notes absolutes. Aquestes campanes foren destruïdes en 1936.Les quatre campanes grans rebien el nom, de menor a major, de "la Sacrament". "la Sant Josep", "el Jesús" i "la Maria".

    El campanar de la Seu fou, possiblement, el primer campanar mecanitzat de la Comunitat Valenciana: encara que no hem pogut trobar altra referència que la memòria, sembla que en 1923 foren instal.lats els motors, aprofitant la reconstrucció de la campana gran, i substituint les antigues truges de fusta o contrapesos, per altres metàl.liques, pròpies de l'empresa Murua de Gasteiz - Vitoria. La mecanització tenia una particularitat única: no tractava de substituir al campaner, sinó d'ajudar-lo, ja que seguia fent els repics amb cordes des de dalt, però tenia els interruptors per voltejar una o l'altra campana segons el toc.

    Les campanes actuals

    En l'actualitat hi ha quatre campanes, totes mecàniques, i que tenen els noms de Sant Miquel i Sant Felip (1); Sant Josep (2); Jesús (3) i Maria (4). Les tres campanes menors tenen una sonoritat més que dubtosa, encara que la primera i la tercera siguen antigues. La Maria, la millor campana del conjunt i una de les més sonores de la Comunitat Valenciana, està badada i per tant muda, des de fa més de quaranta anys. Es tracta d'un conjunt de gran interés documental, però d'un mínim valor sonor i musical, que cal restaurar.

    Sant Miquel i Sant Felip (1)
    La campana menor de les existents, "Sant Miquel i Sant Felip", és antiga, però pareix que ve d'algun altre campanar. En l'acta del Capítol de la Seu d'1 de febrer de 1940, hi figura la següent referència, proporcionada com les altres bibliogràfiques pel Director del Museu de l'Almudí, Marià GONZÁLEZ BALDOVÍ: "El Sr. Presidente dio cuenta del ofrecimiento que D. Francisco Arnau Pbro., Delegado del Excmo. Sr. Arzobispo de esta diócesis en la representación de Campanas, le ha hecho, para poder retirar del centro de recuperación de Valencia y con destino a esta Colegiata de una Campana de 400 Kilos y por unanimidad se acuerda aceptar el ofrecimiento". La campana té les següents característiques: diàmetre 86 cm; pes aproximat 368 quilos; any de fabricació 1791; fonedor desconegut; inscripció "STI MICHAELI ET FELIPE ORATE PRO NOBIS * AÑO DE 1 * 7 * 9 * 1". Té una garlanda d'estreles i una Creu gran orientada cap a l'exterior. La truja metàl.lica o contrapés és d'autor desconegut.
    Sant Josep (2)
    La següent campana fou refosa en un moment indeterminat, ja que no hi consta l'any. El seu diàmetre és de 117 cm i pesa 927 quilos. Autor Salvador Manclús de València. Inscripció: "JOSE ". La marca de fàbrica és "FUNDICION DE SALVADOR MANCLUS C. INDUSTRIA, 27 VALENCIA" i té una imatge de Sant Josep. La truja metàl.lica porta la inscripció "ROSES ADZANETA (VALENCIA)" i és d'aquesta empresa, desapareguda ara fa vint anys.
    Jesús (3)
    Es tracta de l'única campana procedent del joc original de 1752. La seua existència com a document és molt important, ja que ens confirma l'autor del conjunt i ens dona informacions de gran interés. Mesura 138 cm de diàmetre i pesa aproximadament 1521 quilos. L'autor fou Guitarte, un conegut fonedor de l'època, el qual va fer les campanes en Sant Francesc. Les inscripcions indiquen qui va pagar la campana, qui la va fer i on, i després porta una sèrie d'invocacions al nom de Jesús: " * SE * HIZO * * A COSTAS * DE * LA * IGLESIA * AÑO * 1752 * * MEFECIT * GVITARTE * EN * SAN * FRANCISCO * * * * VOCATUM EST NOMEN EIVS IESVS * * VT IN NOMINE IESV OMNE GENVFLECTATVR COELESTIVM TERRESTRVM ET INFERNORVM * ET OMNIS LINGVA CONFITEATVR 9VIA DOMINVS IESVS CHRISTVS IN GLORIA EST DEI PATRIS" (El seu Nom ha de ser Jesús. I que en el Nom de Jesús tot ésser en el cel, en la terra i en els inferns s'agenolle. I que tota llengua confesse que el Senyor Jesús està en la Glòria amb Déu Pare).També porta una sèrie d'imatges: Sant Josep, un Apòstol, Sant Cristòfol i Sant Antoni de Padua. També té, cap a l'exterior, una gran creu vegetal, un relleu del Pilar i Sant Jaume, un Crucificat sense creu i una Mare de Déu de peu amb l'Infant. És una pena que el seu so no corresponga a una decoració tan complexa i interessant. Tant aquesta campana com la major tenen una truja metàl.lica fosa per Murua, el primer responsable de la mecanització.
    La Maria (4)
    La campana major de la Seu està lamentablement badada, però es, pel volum, la major de les campanes de voltejar de la Comunitat Valenciana, i la tercera de diàmetre, després de les fixes del Micalet de València i de la Campana Gorda de Santiago de Villena. Té un diàmetre de 152,5 cm i un pes aproximat de 2053 quilos. Sols coneguem l'any exacte de la seua fabricació, 1923, ja que les seues decoracions i inscripcions són mínimes. Nosaltres havíem cregut sempre que era una campana de Murua de Gasteiz - Vitoria, però hi ha unes referències de premsa, equívoques, que assenyalen a Manuel R. Santos, de Albaida, com el seu fabricant. Desconeguem si hi hagué la dita foneria, en Albaida, ja que la família Roses estava en Atzeneta d'Albaida, en Silla i en València, però en tot cas es tracta de Manuel Roses Santos, el qual va tenir una fàbrica en València després de 1939. L'única referència que tenim no és directa: és un retall de diari sobre la fosa de la campana "Maria" de la Seu de Xàtiva en 1923: "En la noche del miércoles al jueves de la presente semana se verifico la fundición de la famosa campana María en los talleres que en Albaida posee el acreditado y competente técnico, D. Manuel R. Santos" (El Obs. Set. 25/08/1923). Sols té una creu a la banda exterior, una imatge de la Mare de Déu de la Seu a la banda interior, i la següent inscripció: "NUESTRA SEÑORA DELA SEO PATRONA DE JATIVA 1923". La campana degué de badar-se per culpa de l'electrificació, ja que la truja està molt equilibrada, la qual cosa sol causar trencament de batall o fins i tot arriba a badar el bronze, que perd així la seua veu.

    Temps litúrgic i temps civil

    En aquest segon article descriurem les campanes del rellotge de la Seu de Xàtiva, així com el seu estat i importància actuals. Cal considerar prèviament que el temps tradicional, marcat per les campanes litúrgiques, és molt més humà, al mateix temps que més diví, ja que parla d'uns moments més o menys irregulars, però més adaptats al ritme continuat de la vida i de la mort, de la persona i de la comunitat. Es tracta, com el cicle litúrgic anual, d'un "temps" relacionat amb els cicles naturals: en conseqüència els "dies" (o millor dit les jornades) d'estiu són més llargues, i tenen les parts del dia (les antigues "hores romanes" o litúrgiques) més allargades, per adaptar-se a la llum solar.

    El temps del rellotge, però, és cruel i no té en compte les necessitats ni les passions humanes: totes les hores són iguals, les del dia i les de la nit, en estiu o en hivern, amb alegria o amb dolor.

    El rellotge de 1665

    La ciutat de Xàtiva va manar construir, com diu SARTHOU, un rellotge amb les campanes corresponents per als quarts i les hores, en 1665. Aquest rellotge, com els antics, no més tocava les hores i els quarts, i molt probablement no repetiria les hores (costum molt més tardana, que apareix a principis del XIX, amb motiu d'innovacions tècniques).

    De fet aquell rellotge no tindria pèndol (encara no estava inventat) amb la qual cosa la seua exactitud seria molt variable, però l'existència d'un rellotge era més cosa de prestigi de la ciutat que de necessitat urbana, ja que els tocs de les "altres" campanes eren els que regulaven realment la vida quotidiana.

    De les dues campanes queda una, la de les hores, que al llarg dels tres últims segles llargs ha estat sonant el pas impertorbable del temps, per damunt de guerres, incendis i victòries. Aquesta campana de les hores té un diàmetre de 145,5 cm, la qual cosa la converteix en la segona de grossària del campanar, i un pes aproximat de 1783 quilos. La seua inscripció és " * SEPTEM * BRIS * 1 * 6 * 6 * 5 * A * VEMARIA * GRACIA * PLENA * DOMINVS * TECVM BENEDICTA TV IN MVLIERIBVS SNAT MA ORA PRO NOBIS" (Déu vos salve, Maria, plena de gràcia, beneïda sou entre les dones. Santa Maria, pregueu per nosaltres). Està ornada per una creu, un relleu de la vinguda de la Mare de Déu al Pilar de Zaragoza, un anagrama de Jesús (JHS). La campana té una sonoritat molt disminuïda, segurament per què el martell que la fa sonar està mal posat, i per què la mateixa campana penja d'unes bigues de ferro que es mouen a cada batallada. La campana dels quarts, com ja sabem, fou baixada a la sala de campanes per a repicar, i desaparegué durant la guerra civil.

    El carilló de 1931

    Potser per eixò, per donar un altre ritme a la monòtona repetició de les hores, es va construir el què és, fins ara mateix, el carilló més gran de la Comunitat Valenciana, i què, quan funcionava, marcava amb complexes melodies quatre hores de cada dia. Les campanes són vint, i van des del Fa# de la campana major fins al Re# de la menor, omplint totes les notes i els semitons corresponents. La menor té un diàmetre de 29 cm i un pes aproximat de 14 quilos, mentre que la més gran té 90,6 cm de diàmetre i uns 431 quilos de pes. La única inscripció, en la campana gran, que identifica el conjunt, és "PARA HONOR DE LA SMA. VIRGEN DE LA SEO UTILIDAD Y LUSTRE DE JATIVA. * SE CONSTRUYO ESTE RELOJ Y CARILLON A EXPENSAS DE D. JOSÉ REIG GASCÓ. FUE ADQUIRIDO POR SU ALBACEA D. FRANCISCO DE DIEGO SIENDO ABAD DE LA COLEGIATA D. FRANCISCO IBÁÑEZ Y PRESIDENTE DE LA JUNTA DE OBRAS DE LA SEO * * EL ALCALDE D. JULIO RIU AÑO DEL SEÑOR 1931 * " La campana té una garlanda amb 4 medalles semblants a un Ecce Homo en les hores corresponents. També té una Mare de Déu Milagrosa. Aquesta és l'única campana que té la marca de fàbrica: "ECEA Y MURUA - VITORIA".

    Es conta que el carilló fou fet per una fàbrica de Suïssa, anomenada Rüetschi, però que es posà el nom dels distribuïdors en España, en l'única campana amb inscripció. La Generalitat Valenciana va encarregar un estudi acústic per conéixer les característiques de l'instrument i la seua possible restauració, treball que fou fet per Jean Pierre CAZARRÉ, de l'empresa FRANCE CARILLONS, especialistes en el manteniment i restauració d'aquests instruments musicals. La conseqüència principal d'aquest treball, que va consistir en l'anàlisi de cadascun dels cinc "parcials" o harmònics de les campanes (és a dir l'octava baixa o "Hum"; la prima o fonamental, la tercera menor, la quinta i l'octava superior o nominal) de totes les campanes del carilló va ser que les campanes estaven "fora de norma"; que no tenien una afinació constant, i que no constituïen un instrument musical coherent. Per altra banda, malgrat intents de modificar el so (algunes campanes tenen "mossos" en la boca, per tractar de millorar el timbre) les campanes són "inafinables", és a dir que encara que es tornejaren, com es sol fer amb els carillons, mai arribarien a tindre una sonoritat musicalment perfecta.

    El cas es que, encara que les campanes estiguen "desafinades", la seua sonoritat ja forma part del subconscient sonor de Xàtiva i caldria que seguiren tocant les melodies que es podien programar en un enorme mecanisme de tambor, paregut a una caixa de música, i que pot rebre uns piuets de certa forma que, per un sistema de palanques, actuen sobre el batall (o batalls) exteriors de les campanes: normalment dos, però algunes arriben a tindre tres, per augmentar la velocitat del repic. El sistema, primitiu, només funciona amb un manteniment constant, ja que hi ha moltíssimes articulacions que cal conservar amb oli. Encara que el mecanisme siga, hui en dia, difícil de programar i de mantenir, és un tresor que ha de ser conservat.

    Les campanes de carilló, ben tocades, suposen una forma de marcar, de manera creativa, el pas del temps. Si estan, per altra banda, a una altura tan considerable com aquestes, la seua música no molesta, i podrien tindre melodies per marcar els quarts i les hores del dia i de la nit.

    Un altre problema es la possibilitat de poder interpretar melodies de manera manual, amb un teclat, com fan els carillons per tota Europa. és un tema delicat, per la sonoritat especial del conjunt, i per la forta inversió que suposa, però ja tornarem a parlar en el moment de les propostes de restauració del conjunt.

    Seguint la sèrie d'articles que tenen com a motiu el despertar l'interés cap a les campanes de la Seu de Xàtiva, i com a finalitat proposar idees per a la "restauració", és a dir per a la recuperació de les campanes, de les instal·lacions i dels tocs tradicionals, anem a reflexionar hui sobre alguns dels tocs antics: els tocs diaris, els de cor i els vols.

    Els tocs diaris

    El nostre guia ha segut, com en els articles anteriors, el nostre amic Salvador BATALLER, el qual ens va fer arribar, ja fa temps, una relació mecanografiada dels tocs, que després va publicar en una revista editada amb motiu de l'encontre anual dels Cercles Catòlics d'Obrers, i que va fer-se a Xàtiva el 31 de maig de l'any de 1992. No transcriurem els tocs, ja publicats, però tractarem de reflexionar sobre ells, per tractar de comprendre el seu significat.

    En primer lloc, els tocs ritmaven, molt més que el rellotge, el temps de la comunitat de Xàtiva, entesa en el sentit més ample. Primer estaven els tocs diaris, que anaven marcant les etapes quotidianes, els diversos moments de la jornada. El primer toc, al fer-se de dia, era l'àngelus, amb tres batallades de la Maria, repetit a mig dia, és a dir a les dotze, i al fer-se de nit. Per tant, un toc central, ja que les dotze signifiquen, de manera certa, i sense que calga un rellotge, el moment més alt del sol, i per tant el de la parada per dinar. I dos tocs que marquen el principi i la fi de la jornada, és a dir el moment del dia en el qual el sol està fora. Per a nosaltres aquesta distinció té poca importància: si es fa fosc, podem encendre la llum, però a penes fa setanta o vuitanta anys, l'absència del sol significava, de certa manera, la parada de les activitats, ja que difícilment els carrers s'il·luminaven (només els carrers principals, i per a festes extraordinàries), i dins de les cases i dels temples, els ciris i les llànties eren poca cosa en comparació amb qualsevol llum elèctrica del nostre moment.

    Però si la jornada estava emmarcada per tres tocs d'oració, altres dos, també de pregària, marcaven uns moments menors però no menys transcendents: a mig matí (l'hora de l'esmorzar, però també el moment del silenci en el mercat) sonaven sis batallades, més seguides, de la Maria: estaven "alçant a Déu" en la Missa Conventual. I quan ja era de nit fosca, sonava el toc de queda, que marcava el tancament de les muralles, amb batallades de la Josep, cada volta més accelerades, i que acabava amb una oració pels morts, el toc d'ànimes, amb la Maria. Començava la nit, el temps dels morts, de la foscor, del silenci que només es podia trencar en cas de foc o d'alarma: l'anunci d'una mort, per important que fora el difunt, sonaria a l'endemà, després del toc d'oració i una volta retornada la seguretat i la normalitat de la claror del sol.

    Els tocs de cor: el cicle litúrgic anual

    Però tot temps no és el mateix temps. Així com el cicle litúrgic reflexava i era reproduït pel cicle de la natura, de la mateixa manera els tocs diaris no sols marcaven el ritme de la jornada: també reproduïen el moment de l'any. Hi havia, al menys dos vegades al dia, "cor" en la Seu, és a dir la reunió dels canonges per a la pregària en comunitat: sovint el cor del matí a les nou coincidia amb la missa major o "conventual", mentre que el cor de la vesprada (allà a les tres i mitja o les quatre) solia ser per a les "vespres". I segons la "classe" del dia, és a dir segons la celebració, segons el moment de l'any litúrgic, es tocava d'una manera o d'un altra, amb més o menys campanes. Els tocs de cor "diari", que corresponien als dies anomenats "Simples, Semidobles, Dobles i Dobles Majors" eren només amb dues campanes: voltejava 30 i 10 minuts abans de l'hora el Tiplet, mentre repicava la campana dels Quarts, ara fixa, i en la sala. Després del segon toc, i sense tall, es feia un breu repic amb la campana dels Quarts i la Jesús.

    Els dies de "Segon Classe" ja tenien major complicació: per al cor es voltejava la Morlana, i després del segon toc i abans del repic final voltejava la Feliu, repicant en tot moment la dels Quarts.

    Per a la "Primera Classe" voltejava la Vicent, i després del segon toc la Maria (per a les festes majors) i la Jesús (per a les festes menors, tot i que de primera). El repic canviava: ja no eren sols dues campanes, sinó les quatre grans i la dels Quarts, que feien una combinació més llarga i en la qual el campaner podia expressar-se millor.

    Els tocs de cor, relacionats amb el cicle diari, suposaven a més una sorprenent idea del temps: no tots els dies tenien la mateixa duració. No he dit la jornada, variable com sabem al llarg de l'any, sinó el dia: els dies de primera classe començaven a les primeres vespres, és a dir per la vesprada del dia anterior, i podien arribar a tindre "segones vespres", el mateix dia de la festa per la vesprada. A vegades podia passar que un dia simple només tinguera unes poques hores, si l'anterior havia durat fins a les "segones vespres", ja que les vespres del mateix dia corresponien a l'endemà. Naturalment, totes aquestes variacions es reflectien en els tocs de les campanes.

    Els vols de campanes

    Tots els tocs dels quals hem parlat, es feien manualment, amb un entramat de cordes, que en alguns llocs diuen "encollat", i que es tocaven per un únic campaner.

    Per a voltejar les campanes, era tot un altra cosa. Calia primer "alçar-les", és a dir deixar-les boca per a dalt, la qual cosa suposava un gran esforç, sobre tot per a moure la Maria, ja que feien falta dos o tres homes, tirant d'un parell de cordes. Després, amb les campanes "dretes", voltejar-les era cosa fàcil - i un sol podia dur la campana grossa "a manotades", però anava molt lenta. El toc lluïa més si es tocava enrotllant i desenrotllant les cordes al braç, fent girar la campana primer en un sentit i després en l'altre, a velocitat variable, però més ràpida i amb un ritme canviant.

    L'electrificació, potser la primera de les terres valencianes, va acabar parcialment amb estos esforços, però suposà al mateix temps uns tocs monòtons i repetits. Ja no calia vuit o deu homes per voltejar les campanes - un sol, el campaner, connectava els interruptors, que tenia en la mateixa torre, i elles s'alçaven i voltaven a la primera, però sempre en el mateix sentit i a una velocitat regular. A més, va fer falta canviar les antigues truges de fusta per altres de ferro, i equilibrar moltíssim les campanes, perquè els motors no patiren tant... Es guanyava en "comoditat", però els tocs perdien en riquesa i en variació, i, sobre tot, les campanes quedaven exposades al risc de trencar-se. Perquè, si els antics es complicaven la vida deixant les campanes desequilibrades, i posant un jou de fusta, devia ser per alguna raó! Les generacions avantpassades no disposaven de tanta energia com nosaltres. Però els seus coneixements, no escrits però tan "científics" com els nostres, estaven basats en una llarga experiència. Ells, que eren capaços de fondre grans campanes, perquè no feien les truges de metall? Ells, que podien equilibrar més els jous, per evitar esforços, per què no ho feien? Per dos motius mol senzills: per seguretat i per sonoritat. Per que sabien que les campanes, amb jou de fusta, i l'eix per damunt de les anses, sonen més i millor, i queden aïllades acústicament. I per altra banda, si estan molt equilibrades trenquen els batalls o trenquen la campana, cosa de la qual tenim dolorosa constància en la Seu.

    Sense voler, el tema s'allarga, i no esgotem encara els tocs. Però crec que hem arribat a un parell de conclusions importants: els tocs de campanes, com a missatge, reprodueixen els ritmes temporals i les necessitats d'organització de la comunitat. I, per altra banda, els tocs de campanes depenen directament de la instal·lació: les antigues truges estaven posades de certa manera per a produir, amb un esforç relativament major, una intensitat sonora més potent i una major diversitat musical. Les actuals campanes, pel contrari, sonen sempre igual. I com és massa fàcil de tocar-les, toquen massa sovint, oblidant tocs "que no avisen", però plens de significat com els de l'àngelus o l'Oració per les ànimes.

    Seguirem parlant de tocs, de mort i de festa, en un pròxim capítol.

    Truges de fusta i sonoritat de les campanes

    Començàrem, en un article anterior, parlant dels vols de campanes i de les limitacions de les campanes voltejades amb motors. La comoditat dels mecanismes va exigir el canvi de les instal·lacions, amb la tecnologia dels anys vint, la més avançada del moment però hui totalment obsoleta. És a dir, per a poder voltejar les campanes pensaren que calia equilibrar-les moltíssim per a que la rotació fora immediata. No obstant, com la massa era important (en el cas de la Maria, entre campana i truja pesaran entre 3000 i 3500 quilos) calia uns motors potents, amb unes fortes reductores (per a disminuir la velocitat i augmentar la força). Aquesta reductora tenia (i té, ja que les campanes de la Seu encara conserven aquest mecanisme) un greu defecte, i és que impedia la lliure oscil·lació de la campana, el seu moviment dinàmic.

    Perquè, i cal insistir, si els antics podien fondre campanes tan grans com aquestes, també podien haver fet les "truges" o contrapesos de ferro fos. Però les feien de fusta, i a més voluntàriament desequilibrades. Naturalment ells no pretenien començar a voltejar a la primera, ni tampoc parar la campana en sec, però sabien que si anava descompensada (ni molt ni poc, hi havia una relació precisa) les campanes sonaven més, trencaven menys o tan a penes els batalls, i (cosa curiosa) calia un esforç menor per a voltejar-les. Per aquesta raó - i també com a signe de festa - entre toc i toc, si no calia repicar, les campanes es quedaven "dretes", "boca per a dalt", preparades per al toc. "Alçar" la Maria antiga, quan tenia la truja de fusta seria cosa de dos a quatre homes, però per a voltejar-la segurament dos, amb cordes. serien prou i en casos concrets un sol home, amb molta experiència, podria pegar-li unes quantes voltes "a mans".

    Parlarem a continuació dels "vols de festa", sense oblidar l'inevitable "Retorn".

    Els vols de festa

    Hi havia, com ja hem dit, dos nivells de campanes que podien voltejar: les quatre menors de dalt i les quatre grans de baix. També hi havia un "Samboriet", en la part baixa de la sala, que només voltejava per al "Retorn", com veurem més tard.

    Amb un cicle litúrgic anual semblant al nostre (no podia ser d'un altra manera ja que els Misteris celebrats són els mateixos), però amb una major distinció entre les festivitats, els vols de campanes representaven també, per quantitat i per duració, la "classe", la categoria litúrgica del dia respecte al cicle anual.

    En principi els vols eren tocs que marcaven l'inici de la festa. Com recordem, al mig dia s'acabava el dia litúrgic, si era de classe menor, i a les vespres ja es celebrava la festa de l'endemà, si tenia una categoria major. Per tant, en les festivitats menors anuals, després de les batallades de l'àngelus del mig dia i de la nit, voltejaven les quatre campanes "de dalt". Cada "vol" de campanes tenia tres parts (que en València diem "parades"): després de les batallades, al quart i al segon quart. Si no hi havia que tocar un repic o un cor fins al pròxim toc (estem parlant de les manuals, naturalment) les campanes quedaven "dretes", com a signe de festa... i per a evitar l'esforç d'alçar-les. Si hi havia que tocar amb elles per al repic o el cor, es "deixaven caure" en l'últim toc, deixant-les oscil·lar sense connotació mortuòria sinó com un aspecte tècnic necessari. Una sola festa tenia vol exclusiu per la nit, la vespra de les Quaranta Hores - costum que encara es manté en molts llocs com la Catedral de València.

    Si les festes eren de major "classe" o categoria, entraven també tres campanes de baix, les menors, i el toc tenia igualment tres parts. La Maria, la campana grossa, només formava part de les festes centrals de l'any litúrgic: segons BATALLER, i seguint el seu ordre, es tocaven les vuit campanes per a la Mare de Déu de la Seu, el Corpus, l'Assumpció de la Mare de Déu, Pasqua de Resurrecció, l'Ascensió, la Pentecosta, Nadal, l'Epifania i el Santíssim Crist del Carme. És a dir les festes majors del cicle litúrgic anual i els dos patrons. Com hem dit adés, les festes s'anunciaven segons la classe, amb més campanes i temps de toc:

    Tercera classe
    les quatre de dalt, tres tocs
    Segon classe
    set campanes, tres tocs
    Primera classe
    vuit campanes, tres tocs
    Primera classe privilegiada (Corpus i Mare de Déu)
    vuit campanes i cinc tocs, és a dir un "vol d'un hora", tocant a cada quart.

    Els anglesos diuen que "Christmas is a time of bells" (Nadal és temps de campanes). Els francesos tenen molt present el silenci en la Setmana Santa de les campanes (que ells no substitueixen per matraques) i el toc gloriós del dia de Pasqua, "quand les cloches retournent de Rome", quan les campanes tornen de Roma. Per a nosaltres, però, i sense oblidar el cicle anual, les dues festes majors, en quant a campanes i a fastuositat litúrgica, son el Corpus i la Mare de Déu. I amb la festa de la Mare de Déu va unit, indefectiblement, el "Retorn".

    El "Retorn"

    El "Retorn", amb eixe nom, no és un costum exclusiu de Xàtiva, ja que se'n troben restes del toc en tota la Diòcesi. Però hi han dues particularitats del "Retorn" de la Seu que el fan únic.

    En primer lloc, els origens: en la Consueta de la Catedral de València es parla d'un retorn, semblant a aquest, i que tocava durant tota la nit de la vespra de les tres festes majors: Corpus, Mare de Déu de l'Assumpció titular de la Catedral, i Nit de Nadal. Aquell toc començava a la una i durava, amb diverses combinacions de repics i de vols fins a que es fera de dia, i ja començaven els vols normals de dia de festa. Rafael AGUADO, un dels últims campaners tradicionals, escrivia en 1923 "Aunque dichos toques están en desuso en esta Santa Iglesia, no será de sobra que el campanero conozca el modo de tocarse por si ocurriera el caso... Estos toques todavía suelen hacerse en las parroquias el día del Santo Titular si bien muy abreviados pues suelen comenzar media hora o tres cuartos antes de la del Alba". Es tractava de tocs durant "tota la nit" fins a la pròpia alba de la festa, i possiblement foren prohibits per un Edicto sobre toques de campanas del arzobispo Fabián y Fuero (1790), el qui mana que els tocs no passen de cinc minuts, inclòs les festes majors, i tocant dos vegades en dos quarts, sota pena d'Excomunió Major!

    Però el "Retorn" de Xàtiva, com el "Retorn" d'Algemesí o "l'Albada" de Campanar es toquen l'antevespra, ampliant un dia més el temps de la festa i anticipant-lo. En Algemesí, a la poqueta nit del 6 de setembre, fan el repic "de la xirivia", i a partir de les dotze es passen la nit voltejant les campanes, cosa la qual té ara poc de mèrit, ja que toquen elèctriques. A Campanar, antic poble de l'Horta, i actualment barri de València, a les 00:00 hores del 17 de febrer voltegen, també mecànicament, i durant uns trenta minuts, sense parar, les tres campanes de la torre, anunciant la festa de la Mare de Déu del dia 19.

    El Retorn de Xàtiva també era (i serà, n'estem segurs) l'alba de la vespra de la festa. Primer es tocava l'àngelus. Després voltejava "el Samboriet" uns quants minuts. A continuació venia allò que deien "el despertar de les campanes": anaven pegant batallades primer lentes i després més accelerades unint-se les campanes, fins a que tocaven totes a un temps. Després venia un repic corregut: de nou de menor a major, però d'una en una campana. Recomençaven "de dalt a baix", repicant des de la Maria al Tiplet. A continuació es feia el repic, del qual ja hem parlat, amb les nou campanes: les quatre de dalt, les quatre de baix i la de repicar. Les mateixes operacions (toc de menor a major i després de major a menor, en solitari) tenien lloc voltejant les campanes. I, finalment, venia el vol general, al qual s'afegia el Samboriet, que era la primera campana que voltejava, unint-se a les vuit altres, que voltejaven, acompanyant a la Maria, uns quants minuts. El toc es feia tres vegades, amb un quart d'hora de diferència.

    El significat del "Retorn" és evident: és una preparació sonora i rítmica, a la festa més gran de la ciutat. Amb eixe motiu sonen "totes" les campanes, inclòs aquella que està silenciosa tot l'any.

    Què queda d'aquell retorn? No res. No tenim deu, ni nou, ni vuit, ni set, ni sis, ni cinc, ni quatre campanes en el campanar, ja que la Maria està badada. Sols en queden tres, i aquestes actuades per uns mecanismes deficients, que impedeixen qualsevol ritme festiu i encara menys creatiu.

    En el pròxim article proposarem com restaurar el conjunt - o millor, els dos conjunts de campanes de la Seu de Xàtiva - de manera que recuperem una dignitat sonora i simbòlica actualment perduda.

    Reflexió final

    Hem recorregut, en els quatre articles anteriors, l'estat de les campanes tradicionals, les campanes del rellotge històriques i el carilló. També hem parlat de tocs de campanes diaris, setmanals i anuals, i hem apuntat alguna de les possibles adaptacions als temps moderns del conjunt.

    Però ens falta d'aclarir la part més dura de totes, aquella que suposa una reflexió per part de la comunitat - no sols parroquial: de tota la societat de Xàtiva, ja que a tots afecta. Es tracta de triar si volem reparar el que hi ha, si volem restaurar les campanes o si volem directament començar de nou. Vegem les diverses alternatives.

    La reparació

    Les campanes litúrgiques necessiten ser reparades. Cal soldar o refondre la "Maria", cal repassar el conjunt de motors continus que tenen, així com els martells electromagnètics.

    Respecte al carilló el tema és més complicat: ja es va fer una reparació provisional per a estudiar-lo, però els seus mecanismes, de gran interés històric i industrial, són de difícil manteniment. Recordem, a més, que el canvi de la melodia del tambor mecànic és costós i difícil, ja que pot suposar més d'una setmana de feina.

    Per tant, la reparació resoldria pocs problemes i en causaria molts. La "Maria" tornaria a sonar (però soldar-la o refondre-la ja costa 2 o 3.000.000 de pta) i la reparació dels altres mecanismes i posta en marxa costaria no menys d'1 milió i mig o dos. Ara bé, com el sistema de toc de les campanes litúrgiques no canviaria, estaríem en el mateix cas d'ara: possibilitat de trencament de les campanes, sonoritat defectuosa, gran dificultat per al toc manual, resposta musical del carilló molt limitada.

    La restauració

    La restauració va un poc més enllà. Naturalment cal soldar o refondre la "Maria". Però es tracta també de reposar les "truges" o contrapesos de fusta de les campanes així com de refer les cinc que falten: quatre menors per a la part alta de les finestres així com una fixa per als repics. Naturalment els motors serien diferents - els nous "d'impulsos", que fan oscil·lar progressivament les campanes i les fan voltejar després. El conjunt tindria que ser manat per un ordinador el qual podria encarregar-se també del toc del carilló, amb martells electromagnètics, i del moviment de les agulles del rellotge i tocs horaris. També es podria posar un teclat elèctric per interpretar melodies des de la sagristia amb les vint campanes poc afinades de l'antic carilló, posat com ja sabem en la terrassa superior del campanar. De manera complementària caldria renovar l'estructura metàl·lica de la qual pengen aquestes campanes. El manteniment dels martells per tocar és pràcticament inexistent, mentre que l'actual sistema de transmissió és complicat i està pràcticament desfet. Per altra banda els electromalls tenen una velocitat de resposta molt més ràpida; per tant amb un sol per cada campana seria suficient, el qual podria anar per dins (i no per fora com ara) alleugerant el conjunt de pes i de vista. L'actual rellotge mecànic i el tambor de tocs, peces importants, podrien quedar-se en el campanar i arribar a ser visitables: baixar-les i tornar-les a muntar en altre lloc suposaria una despesa prohibitiva, i també la probable destrucció dels mecanismes.

    Ara ja parlem d'una quantitat molt més important: l'automatització de les vint campanes del carilló pot costar uns tres milions, les truges i els motors nous entre cinc i deu milions, i finalment, si conservàrem les tres campanes existents, i afegirem sis (la "Maria", les quatre de voltejar de dalt i la fixa de repic) ja hauríem de parlar d'uns deu milions més (sempre recordant que la campana grossa pot costar cinc milions amunt o avall).

    Per altra banda la sala de campanes quedaria molt més neta, amb la desaparició de la xemeneia central de ferro, que pareix una escultura moderna fora de lloc, i que en realitat servia per a que caigueren les peses del rellotge i del tambor del carilló.

    Així i tot, i malgrat els milions gastats, el resultat sonor seria poc agradable, ja que les tres campanes que queden no són gens bones (deixant a banda el carilló, acústicament defectuós però ubicat en altra banda i amb altres finalitats).

    El gran projecte

    Sempre ens queda el gran projecte: conservar les dues campanes antigues de baix, dedicant-les a altres ocupacions (els quarts? altre campanar?) així com el carilló, que podria sonar en un altre lloc de la ciutat, com a unitat pròpia, i fer un nou conjunt de campanes, totes noves i afinades a l'estil de carilló, de manera que tinguérem un instrument litúrgic i musical al mateix temps.

    La campana grossa seria de l'estil de la Maria, un Do3, d'uns 2.100 quilos, i a partir d'ella, podria haver de quatre a sis octaves (perquè no somniar?) Cadascuna octava són dotze campanes (amb els tons i els semitons) i les vuit majors, o millor, les vuit notes que es triaren voltejarien per als tocs litúrgics, mentre que la resta estarien fixes, totes, juntes, en la mateixa sala. Imagineu, un conjunt de trenta o quaranta (o cinquanta!) campanes, penjant d'una estructura, i connectades a un teclat manual, de manera que pogueren vindre carillonistes internacionals a fer concerts cada temps! Normalment els carillons disposen de 4 octaves (49) però els hi ha que arriben a les 6 octaves (72 campanes!)

    Deixant lliure (encara més!) la imaginació podria haver un músic, encarregat de tocar, com en els Països Baixos, cada setmana, durant un hora (hi ha llocs que toquen cada dia!) diverses melodies de temps, autors i estils diferents! Hem parlat de teclat manual, perquè sense ell no vindria cap professional, però algunes de les campanes estarien connectades al rellotge per tocar automàticament diverses melodies, que podrien variar al llarg de l'hora, del dia de la setmana o del temps de l'any!

    Ara bé, aquest somni no es resoldria, siguem concrets, per menys de quaranta o cinquanta milions (la "culpa" la té la "Maria" per ser tan gran: si començàrem amb campanes menors…). Però no es tractaria de fer-ho tot d'un cop! Ara estan començant a fer un conjunt de campanes d'eixes característiques en Vila-real, per a la Basílica de Sant Pasqual; de moment comencen per les dotze majors (amb un Do3 semblant a la "Maria"), les quals estaran instal·lades en els dos campanars nous que estan construint i que volen inaugurar per a novembre. Eixes dotze campanes ja són una octava musical, i els permetran de tocar melodies i de voltejar-ne vuit. L'import és gran: estem parlant d'uns vint a vint-i-quatre milions, però han aconseguit diversos "patrons", per què cadascú pague una sola campana. I volen continuar, més avant, per tindre un instrument musical de la major importància. Tot és qüestió de constància i de tindre un projecte concret. I també és important que les campanes, totes elles, siguen fetes, d'un cop o poc a poc, pel mateix fonedor, perquè tinguen la mateixa sonoritat i timbre.

    Siguem realistes

    Com hem vist, el pressupost es dispara, conforme augmenta la importància del projecte (els antics no feren la Seu en un any… ni en un segle. Però tenien un "pla director", com dirien ara els arquitectes).

    Podíem trobar una solució molt més raonable - parlant econòmicament i acústica - entre les tres alternatives. Recordem els punts als quals no hi ha possibilitat de renunciar:

    1. La "Maria" ha de ser refosa o soldada
    2. Els actuals motors de les campanes tenen moltes possibilitats d'acabar trencant-les. També limiten la sonoritat i el toc; per tant cal canviar els motors i les truges per altres de fusta
    3. Les campanes litúrgiques actuals no fan conjunt, encara que la grossa siga refeta. Tampoc fan conjunt amb el carilló ni amb la campana del rellotge.
    4. El carilló té uns mecanismes, de gran interés històric, però de difícil (si no impossible) conservació. Cal canviar l'estructura i posar electromartells, perquè l'ordinador puga "tocar-ho tot": esferes, hores del rellotge, melodies del carilló, tocs diaris, setmanals i anuals litúrgics.
    Per tant anem a fer una proposta intermèdia, més realista. Sense renunciar al gran projecte final de tindre un carilló nou de no menys de cinquanta campanes afinades, i instal·lades en la sala central del Campanar de la Seu de Xàtiva, de moment podem:
    1. Fer un joc nou de nou campanes, afinades a l'estil de carilló, amb truges de fusta, i partint d'un Do3, gran com la "Maria". En un futur, el joc podria anar creixent i acabar substituint el carilló vell, que podria destinar-se a un altre edifici de Xàtiva. Les dues campanes velles del conjunt actual haurien de destinar-se a altre lloc, ja que tenen certa importància, però no tenen la sonoritat per integrar-se en un bon joc musical de campanes. Tant la grossa com la "Sant Josep" poden refondre's sense cap remordiment (des d'un punt de vista històric i musical. La campana de les hores, amb un martell restaurat deu seguir exercint la seua feina).
    2. Mecanitzar el carilló vell, de manera que toque diverses melodies, a certes hores, en coordinació amb les altres campanes. Els mecanismes serien conservats "in situ", però els tocs fets per martells nous i elèctrics.
    3. Netejar la sala de les campanes i tot el campanar, per fer visites sempre acompanyades, especialment durant els tocs extraordinaris (que haurien de ser manuals)
    4. Creació d'una colla local de campaners perquè toque en les grans ocasions, com fem en la Catedral de València (on sols hi ha una campana amb motor per als tocs de cor diaris, i tots els tocs del cicle litúrgic anual són interpretats manualment).

    De qualsevol manera caldria tindre "in pectore" el projecte del gran carilló i anar completant-lo, poc a poc, gràcies a generosos donants (associacions, empreses, particulars, i sobre tot l'Ajuntament i les institucions), que podrien figurar en la campana corresponent. Deu ser un gran goig llegir el propi nom, escrit en bronze, i saber que, segurament, hi continuarà, dos o tres segles més tard, acompanyant el so de la campana.

    Francesc LLOP i BAYO
    Publicat en "Caminem junts" nº 27 - Parròquia de Santa Maria Església Col·legial Basílica de Xàtiva - març/abril 1997 - f. 9/10; 15/16

  • XÀTIVA: Campanes, campaners i tocs
  • Restauració de campanes: Bibliografia
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © LLOP i BAYO, Francesc (1996)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 23-09-2017
    Convertir a PDF