Buscant un "vol" perdut

Reflexions sobre els tocs tradicionals de Burriana

Introducció

Potser un dels problemes que planteja el coneixement del Campanar i dels tocs de Burriana és, per estrany que parega, l'excés d'informació. A través de la memòria popular, i dels articles publicats especialment en "Buris-Ana", així com les publicacions fetes amb motius puntuals (com la visita pÚblica del Campanar en 1995), podem reconstruir una gran part dels tocs tradicionals. Es tracta, segurament, i per diverses causes, del Campanar millor documentat i publicat de la Comunitat Valenciana. Podem saber moltes coses - però ens falta la principal: com era "el vol"?

Reflexionarem, per tant, buscant aquell "vol" perdut, que no acabem de trobar, però que podrem, segurament, amb algun esforç, recuperar.

Les campanes del Campanar

Una primera reflexió entorn al vol, podria basar-se en les campanes per tocar-lo. De quines campanes estem parlant? No oblidem que totes les grans actuals són posteriors a la reconstrucció del Campanar - i que les anteriors, que tampoc eren les originals, ja es varen electrificar en 1932. Però comencem per parts.

Sembla que el Consell Municipal, en 1770, va fer un emprèstit de 1.000 lliures per comprar metall per a la construcció de campanes del Campanar renovat. Considerant, per analogia, els fonedors que treballaven per casa nostra en aquells anys, és molt probable - i segurament els arxius ho podran demostrar - , que aquestes campanes foren fetes per Josep i Ramón Roses i per un tal Tormo, com l'actual "Maria" del Campanar de la Vila de Castelló, de 1789.

El cas és que, per motius desconeguts, però possiblement relacionats amb les Guerres Carlines, les campanes que existien abans de guerra no eren del segle XVIII sinó del XIX, i molt tardanes, és a dir entre 1866 i 1888. Quatre foren fetes pels Roses, en aquell moment fonedors de Chella, i més tard d'Atzeneta d'Albaida i de Silla, fins als anys 60 del nostre segle. La cinquena fou fosa pel Miquel Monzó, fabricant del mític "Eloi", procedent del campanar de Santa Caterina de València i ara dipositat en el Campanar de la Catedral o Torre del Micalet de la mateixa ciutat.

Hi havia, per tant, en el campanar antic, o si voleu en el campanar d'abans de guerra (ja que tampoc era el gòtic original, però si s'anem aturant a cada pas que fem no arribarem mai a retrobar el "vol" perdut), cinc campanes, que tenien uns noms no sempre relacionats amb l'advocació de la campana:

NomAdvocació FonedorAny pes aprox.
La TipleVicente Roses? 1888210
La RondanaSanta Bàrbara Miguel Monzó1866 270
La BlaiaSant Blai Vicente Roses1872600
La Mare de DéuMater Misericordiae Vicente Roses1872?725
El Nostre SenyorEl Salvador Antonio Vicente y su hijo José Roses 18881000

Cal destacar el "sexe" de les campanes: al contrari de altres tradicions, "la" Tiple és femenina (sol ser "el" Tiple, no sé massa per què), així com "la Blaia". Aquesta tradició és pròpia de Castelló, de donar sempre un nom femení a la campana. No obstant la campana major conserva la tradició valenciana de donar el sexe relacionat amb el nom de la dedicació: "el Nostre Senyor".

Hi han al menys dues reflexions a fer sobre aquestes campanes. Per una banda seguien una tradició, segurament escrita, dels grans campanars de tota la Corona d'Aragó els quals, a partir del XIV, tenen "cinc campanes grans o senys". És de veres que les catedrals solien tindre, a banda, sis menors - com ara València, Barcelona, Ciutat de Palma, Zaragoza, Tarragona, Lleida o Girona - però també és ben cert que les catedrals tenien - i tenen - una vida cultual i litÚrgica més intensa.

D'altra banda, les campanes menors tenen dos noms diferents, també com era - i encara és - usual en molts campanars de la Comunitat Valenciana. La menor es el tiple, en aquest cas "la Tiple", la més aguda. Però la segon té un nom molt característic i què els investigadors locals hauran de justificar: la "Rondana". La gastaven per al toc de ronda? No sembla, ja que el toc de tancar les muralles es feia amb les dues campanes majors, com veurem més tard, per tant queda en peu la incògnita. Però hi havia cinc campanes, i amb elles l'Últim campaner tradicional construïa els tocs... i el vol.

Després de guerra se'ls ocorre de posar dues campanes més al Campanar, acabant amb una tradició secular, i trencant l'harmonia històrica i musical del "vol".

En les entrevistes al campaner, després de guerra, ell continuarà assignant el nom tradicional a les campanes noves, que en tenen un altre, i oblidarà, en les seues relacions, les dues menors... així com el vol. El nom de les campanes noves és el següent:

NomAdvocació FonedorAny pes aprox.
El Cimbolet menorSantísimo Cristo de la Providencia Salvador ManclÚs de València 197464
El Cimbolet granSan Vicente Anònim187986
La TipleSantísimo Cristo de la Providencia Manuel Roses de València1941 275
La RondanaLa Filla del Senyor Manuel Roses de València1941 422
La BlaiaMaria Misericòrdia Manuel Roses de València1941 633
La Mare de DéuEl Nostre Senyor Manuel Roses de València1941 1077
El Nostre SenyorSant Blai Manuel Roses de València1947 1332

Realment era difícil canviar els noms de manera que cap de les campanes estiguera dedicada al seu titular original - però el campaner, amb insistència, descrivia les campanes i els tocs, amb els noms antics, com si les modificacions no foren cosa d'ell.

Per tant cal observar tres importants canvis respecte a les campanes anteriors: augmenten les campanes, augmenta el pes i canvien els noms. Encara més: entre la publicació de l'article de GALLEGO i ORTS, i l'electrificació final, hi ha una dolorosa substitució: l'antiga campaneta del Calvari, el Cimbolet Menor, que era de 1837, fou refosa per Salvador ManclÚs en l'any de l'electrificació. Millor dit, fou refosa un any abans i "reaprofitada", ja que la inscripció està incisa i és per tant posterior a la fosa del bronze. Per altra banda és sabut que l'empresa Salvador ManclÚs era la successora de l'anterior Manuel Roses, ubicada en el mateix edifici, i que és traspassada d'uns als altres, canviant de nom però no d'activitat.

Si els noms no coincideixen amb les antigues, tampoc els pesos són els mateixos. Cal dir que la gent sol exagerar el pes de les campanes; per tant és probable que les anteriors al 38 foren del pes i volum indicats o una miqueta menors. Però per les mesures podem deduir que tenien unes notes segurament molt més seguides (i encertades) que les actuals. Possiblement les majors no eren tan "baixes", no tenien una sonoritat tan greu com les actuals, augmentada i distorsionada per la nefasta motorització.

Des d'un punt de vista històric, l'augment de pes del conjunt tenia una relativa justificació: si el Campanar era més alt, calia que les campanes foren majors, ja que estaven més allunyades de la població. En conseqüència la seua sonoritat arribaria molt més lluny.

Però la introducció de dos cimbolets en el Campanar era (i és) negativa per dos motius: en primer lloc perquè distorsionaven la sonoritat del "Vol", modificant la seua tonalitat original més baixa. Per altra banda els dos cimbolets, si és que han de continuar en el Campanar (cosa que jo no recomanaria), haurien d'estar molt més alts. Recordem que, per causes purament acÚstiques, quan més gran és la campana, més baix, més greu és el seu so. La tonalitat té un curiós comportament físic: per dir-ho de manera senzilla: la veu de les campanes grosses s'escampa en totes les direccions, mentre que el so de les menudes s'estén en línia recta. Per tant, les campanes majors poden estar en baix, mentre que les menors han d'estar, necessàriament, en alt, per a que sonen igual. Dit d'un altra manera: si és que els cimbolets deuen seguir en el Campanar, hauran d'estar, com a mínim, 1,5 o 2 metres més alts, per què sonen com cal. Clar que amb la instal·lació actual, amb una biga de ferro al mig i unes truges també metàl·liques, el seu so està encara més distorsionat, però és un altre tema.

Els tocs de Burriana

Afortunadament la primera i la segon electrificació foren viscudes per un testimoni d'excepció: el campaner Ismael ROIG, que fou entrevistat per Vicent ROSSELLÓ. Les seues paraules ens han servit per reconstruir, més d'una vegada, els tocs tradicionals, amb les limitacions marcades per l'actual mecanització de les campanes.

El campaner parla, amb una premonició desgraciàdament acomplida, de la desaparició dels tocs que ell anomena "romàntics", front als "utilitaris":

L'explicació del campaner, dins de la seua simplicitat, és d'una gran precisió. Hi havia uns tocs "utilitaris", que anunciaven esdeveniments, mentre que altres eren "romàntics", perquè servien per indicar activitats. O encara millor dit per acompanyar-les amb el so de les campanes.

La contradicció actual és que molts d'eixos tocs podrien tornar a tocar - de manera automàtica, perquè hi ha un ordinador que ho pot fer - i que, com no són "necessaris" han desaparegut del paisatge sonor i, sobre tot, de la memòria col·lectiva de Burriana.

Tocs per a marcar el temps que passa
És sabut que la societat tradicional estava ordenada d'un altra manera que la nostra. El "dia" podia tindre vint-i-quatre hores, però la "jornada" variava, de l'hivern a l'estiu. Naturalment hi havia una causa tecnològica, com era la falta d'electricitat, d'enllumenament elèctric, que motivaven que els tocs, a banda del seu sentit religiós que ningÚ li lleva, servien per a delimitar les parts de la jornada - és a dir, de sol a sol.
Sis tocs, d'oració, marcaven els diversos moments:
  1. El toc de l'alba - En el moment de fer-se de dia, la Tiple sonava (el "despertador" de la comunitat - de fet hi havia moltes campanes que rebien, ja en la edat mitjana, el nom de la "Despertadora" o de la "Despertada"). Després eren les tres batallades de l'oració, amb la campana grossa, el Nostre Senyor.
  2. El toc d'alçar a Déu - A mig matí. Marcava el moment central de la Missa Cantada de cada dia. Es convertia en un temps de silenci, molt especial: en mig de les converses i dels crits del mercat, les dones callades s'agenollaven i els homes, també en silenci, es descobrien, llevant-se la gorra. Pensat possiblement amb la doble intenció d'avisar l'alçar a Déu ("per als malalts, per als qui estaven treballant i no podien anar a missa") i possiblement també per fer una parada (que ajudaria a calmar-se a més d'un) en les activitats matinals. Diuen que era també un moment de reivindicació política, en moments de tensions anteriors a la guerra: els "republicanots", els anticlericals, amb moviments exagerats, amb crits més potents, volien mostrar així la seua animadversió contra l'Església.
  3. La batallà - A les dotze en punt. Eren sols tres batallades de la Mare de Déu. Era el toc central de la jornada. Com era a hora fixa (en el moment en el qual el sol està més alt, les "dotze solars") no hi havia un senyal previ de la Tiple. El toc indicava el moment d'anar a dinar, en uns horaris molt més europeus que els actuals (pensem que són les 14 hores actuals, però els europeus segueixen menjant a les 12). La vespra dels dies de festa "la batallà" (les batallades, millor dit) eren acompanyades d'un repic més llarg, tocant la tiple amb les altres quatre campanes, combinant els repics i els "drancs" o toc de les cinc al mateix temps. Aquest toc és el que desperta la curiositat de l'articulista, quan una dona que vivia en una Alqueria li va anunciar que l'endemà seria dia de festa - i que aquest toc, en altres temps, de treball més dur i de comunicacions més limitades, servia per a construir el calendari setmanal, per marcar el ritme dels dies de treball i de descans.
  4. El pa i mel - Molt s'ha escrit d'aquest toc, i creiem que de manera poc encertada. Les paraules reprodueixen, com onomatopeia, el toc de la Rondana. Però no era, de cap manera, un toc per a cridar al treball i/o per a donar de berenar als més menuts. Millor dit, la tornada al treball o el retorn de l'escola era la "segona" interpretació. Però el toc, sense dubte, era un primer i segon senyal de vespres, com direm més tard.
  5. L'Ave Maria o àngelus - És el toc que tanca la jornada, i com el de l'alba, s'adapta a la distinta duració de la llum solar. Per tant, com és un toc d'horari variable, té un senyal previ, amb la Tiple. Aquest toc, com ja diu el campaner, marcava el temps de tornar a casa.
  6. ànimes o Tancament de les Muralles - L'Últim toc de la jornada marcava tres coses al mateix temps: l'inici de la nit, i per tant el començament de l'imperi dels morts, i per tant l'oració pels difunts. I, així mateix, el tancament de les muralles. La vila quedava tancada, protegida i en silenci, que no es podia trencar ni en cas de mort. Únicament el senyal de foc, que no es podia deixar per a l'endemà, sonava si feia falta.
Els tocs setmanals, els tocs anuals
Ja hem dit que alguns tocs, diaris, canviaven segons el dia de la setmana. És el cas de la "batallà" del mig dia, que anunciava el dissabte i les vespres de les festes la importància de l'endemà.
És el cas de les vespres, que cada dia eren anunciades amb el toc del "pa i mel", però que els diumenges, i segurament també la vespra, es convocaven amb un toc de complexitat creixent, segons la importància festiva. El toc de les festes menors era paregut al repic dels dissabtes, en tres parts, però en les festes majors voltejava la campana gran, alternant amb els drancs de les altres i el repic de la Tiple. Cal recordar que aquesta és la forma més comÚ i festiva de tocar dels valencians: la trobem des de Segorbe a Xàtiva, des de Burriana a València, passant per Llíria, i altres més. Evidentment la forma canviava, segons la població i la quantitat de campanes: a Campanar, ara barri de València, repica la Tiple, volteja la gran i es fan drancs amb la tercera campana que queda, però en resum es tracta del mateix toc de festa. Cada tercer diumenge de mes es celebrava la festa de la Minerva, en la qual l'Ajuntament assistia en ple, com a patró de l'església (patró és una paraula antiga que ara ha canviat de sentit: el patró d'un edifici religiós, que ara diríem el "sponsor", el mecenes, a canvi de participar en la conservació de l'edifici i en les despeses del culte, tenia certs privilegis).
Els mesos de Maig, dedicat a Maria, i els de Juny, dedicat al cor de JesÚs, tenien tocs diferents per a la missa diària, semblants als de diumenge.
En la Setmana Santa les campanes callaven i eren substituïdes per les "barjoles" o "batzoles": un instrument de fusta, en forma de creu i amb una sèrie de martells, el qual sonava els dies que Nostre Senyor estava mort, i fins la seua Resurrecció.
Tocs d'espai: tocs de foc, tocs de processó
Altra sèrie de tocs indicava espais concrets de l'antiga Vila de Burriana. Per exemple el toc de foc, anunciat pels tocs urgents de la campana de Nostre Senyor, seguits per unes batallades de la campana de la Mare de Déu, que indicaven el barri. Curiosament, molt anys més tard, quan les campanes estaven electrificades, eren unes sirenes, encara presents en el Campanar, les que tocaven a foc, però el codi havia canviat: un toc llarg primer, i una sèrie de tocs curts, assignats a barris diferents.
SenyalsCampanes Sirena
1La VilaVila
2Barri d'Onda Onda
3Barri de València València
4Barri de la Mar Mercè
5Alqueries de Santa Bàrbara Grau i Malva-rosa
6Grau i Malva-rosa Santa Bàrbara
7PortPort
8Alqueries de Ferrer Alqueries València
Els tocs de processó tenien també una noció espacial molt clara: potser el més evident era el toc de la Blaia (encara mantingut) quan Sant Blai passa pel Pla. També es tocava el "vol", el diumenge de la Minerva, quan la processó pegava la volta a la plaça, i hi havia altres tocs especials indicant ocupació de l'espai: per exemple quan es duia el "Combregar", que voltejava la Rondana mentre el sacerdot estava pel carrer, tant a l'anada com a la tornada de la casa del malalt. Igualment es tocava, durant els enterraments, tot el temps que els sacerdots estaven en el carrer. Alguns autors antics, del segle passat, com FRAZER, interpretaven aquests tocs com "de protecció": les campanes sonen, mentre la cosa sagrada (el Santíssim, la imatge, el mort) va pel carrer, per protegir-la del mal, representat pels dimonis i altres bèsties immundes. Segurament aquesta era la intenció original, però no cal oblidar tampoc la indicació "espacial", és a dir el lloc per on passa, o l'espai on es troba certa imatge o persona important, en aquell moment, per a la Comunitat.
Els tocs de mort: la representació social
Curiosament la societat tradicional no tenia uns tocs en altres llocs molt populars, però desconeguts entre nosaltres: no hi havia tocs de bateig ni de casament, els quals podien ser una font d'ingressos, com assegurava el campaner:
  • ¿No ha pensado nunca que deberían «tocarse» los bautizos y los casamientos?
  • No sería mala idea dar cabida a unos cuantos toques alegres. Por otra parte, ello me abriría las puertas de algÚn que otro banquete.
Els Únics tocs que interpretava el campaner, relacionats amb les persones, eren els tocs de mort: ni el naixement ni el casament, potser per què aquestos tocs podien tindre un significat privat, mentre que la mort afectava a tota la Comunitat... Es diferenciava el sexe, l'edat i la "dignitat" de la persona, la seua posició social.
Com a regla, es tocava més per als homes que per a les dones, per als adults que per als infants, per als rics que per als pobres i per als clergues que per als laics. I, finalment, es tocava més per anunciar una mort i pel propi enterrament que per les misses de difunts. Vegem els distints tocs, segons queden molt ben explicats pel campaner: Cal avançar que "drancs", suposa el toc conjunt de dues o més campanes, mentre que "passades" significa les vegades que es toquen totes les campanes utilitzades en el toc. De manera general, els tocs de mort anaven precedits i acabats pels drancs corresponents.
EdatToc Drancs HomeDrancs Dona Campanes tocadesPassades
InfantsPrimera 13124 Vol i repic
Segona3 23Sol repic
Tercera3 22Sol repic
Adults1ª o General 13125 10
2ª o Assistència 323 10
3ª o Pontifical 322 10
Hospital4 5
Sacerdot24 510
En cas de l'enterrament es tocaven les passades esmentades, mentre que per al funeral sols es feien un parell de passades. Cal dir que en el cas del Infant mort de 1ª tocava voltejant una campana, la Tiple, mentre que en el de Sacerdot era la de la Mare de Déu la que anava "a mig vol", oscil·lant, i cada dues batallades es pega una batallada de les altres. L'enterrament d'Hospital està, segurament, mal explicat, ja que no s'hi indica el sexe ni la quantitat de passades.
En tot cas, els tocs reprodueixen l'estructura social, la piràmide de la societat tradicional. És una pena que no tinguem gravació dels tres tocs d'infant, els quals serien, com s'indica en l'entrevista, de gran creativitat i ritme, especialment el de primera: El aludido repique varia en intensidad, subiendo del acariciador murmullo hasta el redoble enérgico y vuelta a bajar. Este tobogán de intensidades presta al toque descrito una acusadísima característica que le convierte al más familiar al oído, después del del «Pa y mel» . Finaliza con los drancs de rigor.
Lamentablement, la familiaritat dels tocs de mort d'infant (d'albat?) era motivada per l'acusada mortaldat infantil, justament en els mesos d'estiu, per culpa de diarrees i altres mals de la panxa.

Un vol perdut

No deixa de ser curiós que el campaner, en la llarga relació de tocs, no descriga el vol. No més parla de les conseqüències tècniques del vol, o, per precisar-ho encara més, dels problemes d'organització de la colla d'ajudants per tocar el vol. Parla d'una "plantilla" de voltejadors fixes, que encara no han arribat a la perfecció dels antics, però amb paciència arribaran al domini necessari de l'instrument, que només es deu tocar manualment, per qüestions d'estètica, d'acÚstica, i també de funcionament regular:

Sabem per tant alguna cosa - poca - sobre el vol i la gent que cal per tocar-lo. Per tocar les cinc campanes, ja que els dos cimbolets no compten. Però com tocaven? No ens diu més l'entrevista, que per altra banda és tota una "mina" farcida d'informacions.

Per que la memòria de la gent, allò que els francesos diuen "la petite mémoire", és a dir els records més íntims i personals, no permeten reconstruir el toc. És evident que començava a voltejar la tiple. Seguia la Rondana. A continuació entrava la Blaia. Però, i les grans? Tocaven alternades, com alguna volta ho hem fet (les altres, cadascuna voltejant pel seu compte, i les majors tocant de manera que mentre una sona l'altra està pegant la volta, per a la qual cosa s'han de coordinar els campaners). Altres, en el seu record, reprodueixen un toc encara viu a l'Alqueria de la Comtessa i que consisteix, més o menys, en tin-ton tin-ton bom bom-bom. Però aquells ho fan només amb tres campanes de manera que les dues menors voltegen casi a l'uníson, però lleugerament desplaçades, i contesta sola la campana gran. Com podien fer-ho a Burriana?

A més estem parlant, en l'entrevista, que tocaven "a braços": vol dir que voltejaven les campanes tocant-les "a mans", és a dir espentant-les o tirant d'elles, sempre en el mateix sentit, per què rodaren a velocitat uniforme? O tocaven "a corda", i en aquest cas les campanes rodaven a una velocitat creixent, fins a desenrotllar la corda, i per la mateixa velocitat la tornaven a enrotllar, parant de poc a poc, cadascuna al seu ritme, i canviant de sentit, per tornar a desenrotllar de nou, amb altres velocitats variables, tot i que controlades pels tocadors?

Lamentablement hem perdut el vol. Les darreres gravacions no ajuden gens a saber com fou: es tracta ja d'un equip, d'una colla d'ajudants disminuïda i amb la certesa que poc després anaven a ser substituïts per màquines.

També hem perdut, de moment, els altres tocs, dels quals no més ens queda una relació, afortunadament molt completa, encara diria més, una de les més completes publicades en tota la Comunitat Valenciana. Però els ritmes emprats, les nocions estètiques, la sonoritat, estan perduts.

Una restauració del Campanar, reposant les truges o contrapesos de fusta, i aprofitant l'ordinador, que ja està present en la sagristia, traient-li tot el suc, perquè toque les hores del rellotge i els senyals perduts com les tres oracions diàries, el toc d'ànimes o de tancament de muralles i també el repic dels dissabtes a mig dia, ens servirien per recuperar, poc a poc, la més alta, sonora i antiga mÚsica de Burriana i les Alqueries del seu terme.

Francesc LLOP i BAYO

Bibliografia

  • BORRIANA: Campanes, campaners i tocs
  • Tocs manuals de campanes: Bibliografia
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © LLOP i BAYO, Francesc (2000)
    © Campaners de la Catedral de València (2017)
    campaners@hotmail.com
    : 19-11-2017
    Convertir a PDF