Reflexions per al 9 d’octubre. El patrimoni arquitectònic i la identitat d’un poble


Només vull compartir unes reflexions.

No tinc intenció d’escriure un article sustentat amb documents irrefutables que defensen la solidesa del contingut exposat. Ni sóc historiadora, ni llicenciada en art, ni arquitecta, ni especialista en crítica de res. Sóc una dona de poble, mestra jubilada, escriptora de vocació que estima i valora el patrimoni que li han legat les generacions passades i intenta transmetre’l amb la mateixa estima i cura a la seua descendència. Perquè fills, filles, néts i nétes, infants i joves que he contribuït a educar conserven les arrels, sàpiguen que tenen un passat que els referma en personalitat, confirma en el present qui són i d’on venen, i els pot ajudar a construir el futur sense negar la pròpia idiosincràsia, cosa cada vegada és més difícil d’aconseguir.

La cultura d’un poble no es crea en dos dies ni s’oblida en una nit.

La història no s’escriu en quatre fulls, ni s’esborra amb una gota de lleixiu.

El patrimoni material no es construeix amb cinc pedres ni es transforma des del projecte d’un estudi.

La identitat d’un poble està configurada per una estructura tan complexa que no es desfigura així com així per molt que s’intente despersonalitzar-lo.

Tradicions, història, patrimoni arquitectònic, llengua, cultura configuren una forma de ser, de viure, de relacionar-se, de conviure, que s’endinsen en el caràcter de la gent i conforma la societat d’una població.

Però enfront de la tenacitat per transmetre els legats culturals, hi ha un antic sistema corrosiu que incideix de continu per destruir-los, semblant a eixes gotes imparables que cauen sobre una roca, una i una altra, i una altra seguida d’altra gota fins que la seua impertinència acaba per foradar la pedra, …o fins a esborrar la identitat d’un poble.

Ho hem patit valencians i valencianes al llarg dels segles. I seguim suportant-ho, aguantant menyspreus, discriminacions, relegacions, però sobrevivint i fins i tot avançant.

I és que contra a la impertinència destructiva hi ha l’escut protector de la perseverança, del convenciment, del creure en tu mateixa, de l’estima per la cultura, la història, la identitat, recolzada en elements emblemàtics que ens serveixen d’icones representatives, fàcils d’identificar i ben necessàries en el món actual on domina la força de les imatges.

A Xàbia, amb totes les transformacions sofertes durant les últimes dècades del segle XX pels canvis de poble agrícola a turístic, hem sabut mantenir “cert equilibri” entre modernitat i tradició històrica.

Puc posar com a exemple la salvaguarda dels riuraus. Però hui parlaré del conjunt antic de la vila que, salvant algunes malifetes, ha sigut fidel a la imatge que la identifica. I com una icona representativa ha mantingut el perfil arquitectònic de cases encimbellat pel monument de l’església fortalesa, al recer del Montgó i el seu conjunt muntanyenc.

Personalment he dedicat temps, classes, empenys, debats, accions, lletres, en guardar eixe equilibri entre les transformacions de la modernitat econòmica i la identitat històrica, patrimonial i cultural, sempre des de la perspectiva de justícia i igualtat.

En aquest complicat any de 2020, quan la pandèmia està sumint a la humanitat sencera en un drama terrible, que augura un futur incert i arrossegarà canvis imprevisibles, necessite més que mai sentir que pertany a un poble valencià, a un País Valencià responsable, sensat, seré, respectuós, que cura i protegeix als que hi vivim, que guarda el seu entorn, que procura la bondat dels seus referents i conserva el millor de la seua personalitat i identitat.

Per això em resulta insuportable la imatge terrorífica i bel·licosa, pròpia de temps de confrontaments passats i superats, que se li ha donat al perfil de la vila coronant amb tosques estranyes el campanar (altrament dits merlets de torre medieval).

Què mal pinta sobre la vila una torre emmerletada de castell guerrer! De veritat em trenca el gust, el cor i l’ànim. I quin dolor en pensar que un monument construït al llarg de segles pel poble de Xàbia, va passar fa a penes unes dècades a ser propietat privada de la jerarquia eclesiàstica, i ara ens imposen una imatge que trastoca tots els referents de l’església fortalesa i del casc antic de Xàbia.

Abans, quan enfilava la baixada del Colomer, carretera d’entrada a la vila des dels vessants sud del Montgó, la imatge del campanar senzill i harmoniós amb les teulades del poble, em feia sentir acollida i rebuda amb una abraçada de tosca enlairada al cel que saludava complaent a qui hi entrava. Enyore eixa imatge, forma part de la identitat de Xàbia, i desitge tornar a ella.

Que dur resulta a vegades ser del poble pla.

Feliç celebració del 9 d’Octubre, Dia del País Valencià.

GUARDIOLA, Pepa

Xàbia al Día (09-10-2020)

  • XÀBIA: Campanes, campaners i tocs
  • Restauració de campanars: Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © Xàbia al Día (2020)
    © Campaners de la Catedral de València (2021)
    campaners@hotmail.com
    : 20-01-2021
    Convertir a PDF