Fa uns anys l’Arquebisbat de València, aprofitant-se dels avantatges atorgats per anteriors governs, uns feixistes, altres de dretes -qüestió de noms-, s’apropià, mitjançant escriptura pública autoritzada pel mateix arquebisbe, de l’església-fortalesa de Xàbia, davant la passivitat -i la connivència- dels aleshores governants locals. Davant el rebombori que ocasionà aquest robatori i el conseqüent refús d’alguns ciutadans, la propietat canvià d’amo: passà de ser propietat de l’església arquebisbal a ser propietat de la parròquia de sant Bertomeu. Detall d’estratègia que pretenia tapar la qüestió i fer callar les protestes: com la parròquia és el poble, l’església era del poble. Poble entès com a “pueblo de Dios” com si tothom fóra feligrès i practicant, i no com a comunitat civil representada per un ajuntament, que ho és de tots, moros, cristians i altres parròquies. Així la qüestió, un nou ajuntament en ple decidí “emprender las medidas necesarias para retornar la propiedad a la situación anterior”. I així va ser. Però els informes pericials desaconsellaren qualsevol iniciativa perquè la qüestió legal estava “atada, y bien atada”.
Canviaren -per fi!!- al retor autor del robatori i de la desfeta pastoral, i ens en vingué un altre, més conciliador, més obert i més diplomàtic: “ah, si per mi fóra!…”; “això és cosa de dalt…”; “si és de la parròquia, és del poble…” i es posà de seguida a recuperar parroquians i també al negoci de restaurar la nova propietat a causa de les goteres i els clevills, aconseguint diners i permisos per a fer les obres pertinents. I les obres començaren amb potència de materials i, sembla, que ben dirigides, perquè la nova propietat, una església-fortalesa dels segles XIV-XVI i monument nacional, requereix almenys una seriosa i obligada supervisió tècnica. Fins ací res a dir: és de l’església; tenen dinerets i compleixen la norma. Avant.
Però, de sobte, mirant cap amunt ens sorprèn el campanar coronat -mai millor dit- amb merlets nous que mai no havíem vist i que sembla, a ulls parroquians i no parroquians, que mai no estigueren allí. La sorpresa trenca amb la visió tradicional del monument i la imatge fixada en la memòria col·lectiva. Que l’edifici tingué merlets és indiscutible, però sobre la ronda perifèrica dels “montons”, és a dir el terrat, primer de la torre del segle XIV i després de tot el recinte del segle XVI, sense teulada precisament per facilitar-ne la defensa. El campanar o torre de guaita, rematat ja en el segle XVII, no necessità, per la seua altura i funció, els merlets postissos que ara li han posat els sabuts i tècnics oficials, els quals n’hauran de demostrar la seua existència anterior. Això, almenys, pensa un ciutadà de carrer.
És de suposar, si és que la qüestió va de rigorosa restauració històrico-militar, que també tindrem merlets per tota la ronda perimetral dels “montons” perquè allí sí que n’hi havia i encara es poden observar els senyals. I posats ja a la reconstrucció imaginària, els tècnics podrien també afegir els balcons amb matacans de fusta i cadafals que, sens dubte -perquè senyals també n’hi ha-, estaven disposats per a la defensa vertical. Esperem-ho, perquè així tindrem el castell preparat per a la guerra, i així canviarà totalment la visió i la imatge tradicional: a nou propietari, nova imatge. Clar, que la qüestió antinòmica no li quadra a l’església: un castell eclesiàstic? Des de quan l’església construïa castells per atendre els seus feligresos? És que el retor vol fer ara “moros i cristians” per tal de recuperar la clientela?…..I, en aquest sentit, també fan aigua els raonaments político-legals de l’església per confirmar, sense cap documentació històrica o actual, l’apropiació amb notable traïdoria d’aquest monument i de tants d’altres al llarg i ample de l’Estat espanyol. Perquè el poble, inclòs el de Déu, no té les llums intel·lectuals necessàries per a comprendre i acceptar aquests canvis i pot pensar malament. I això no és bo ni per a l’església ni per als ciutadans. Per això cal preguntar.
Esperem amb ansietat parroquiana una explicació suficient del propietari i dels tècnics per a tothom: poble de Déu i altres ciutadans -perquè a més a més l’edifici és monument nacional. Caldrà, per una part, demostrar amb documentació històrica i tècnica la preexistència de merlets i la seua reposició -que no restauració- sobre el campanar de l’església-fortalesa de sant Bertomeu de Xàbia i, per l’altra, si és o no oportuna l’actuació, després de la consolidació de la imatge en la mentalitat col·lectiva i seguint també criteris ben actuals, sobre la restauració de monuments. Esperem-ho.
 |
||
© Xàbia al Día (2020) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 20-04-2024 |
||