Campanar i campaners

Torno a un tema que he tractat altres vegades. No ha d'estranyar com a targarí que sóc i enamorat de les nostres coses. Però avui m'hi porta un altre fet. Resulta que a conseqüència de l'enderroc de la fàbrica d'alcohol el perfil de la part baixa i antiga de la nostra ciutat, de l'església, el cimbori i el campanar, els darreres del carrer d'Agoders i al fons Sant Eloi, des d'allí on visc s'han trobat nets de cap destorb. De la panoràmica n'incloc una fotofrafia que ho demostra. I vist tan netament el campanar, m'han vingut a la memòria els campaners.

Abans de res, però, vull advertir que em doldria com sempre si bé més que mai, qualsevol omissió, malgrat que ho he consultat. I em sembla que almenys els campaners com a tals, no en deixaré cap, encara que és probable que no anoti tots els qui en determinada època, mancats de campaner, es cuidaven que no es perdessin els tocs principals en qualsevulla celebració.

Començo, com deia més amunt, per la desaparició de la fàbrica d'alcohol. La fassina, com per allà als anys trenta l'anomenaven popularment i encertadament la gent del veïnat, perquè inicialment es tractava d'una fàbrica de licors destil.lats. I en les campanyes que es feren per la molèstia dels seus fums, verbalment sempre en contra els fums i els olors de la fassina. L'encertada demolició, a més de l'excel.lent espai aconseguit d'Ús pÚblic, ens ha proporcionat la neteja de la silueta que apuntava al proemi. I des de migdia, tot el conjunt del temple i campanar encara es veu més voluminós i alt. Que, altrament, tornant a l'intent d'acabar el campanar, confesso una vegada més que em vaig equivocar quan opinava que no. I insisteixo novament a dir que s'hauria d'acabar segons el projecte. Només cal mirar l'esmentat perfil de l'acabament de l'església i la forma cònica del cimbori, per adonar-se que el vuitavat del campanar, per acabar el conjunt, necessita de quelcom en forma de punxa que el remati. No entenc en arquitectura ni en art, però el sentit de la pròpia elevació cap amunt crec que ho demana. És clar que molts pensaran que el seu cost bé podria destinar-se a fins socials més directes. Són tantes les necessitats! Però no oblidem que, a més de feina, si els donatius són privats i no pÚblics, moltes vegades provenen dels qui acostumen a participar en altres generoses aportacions. I sempre són un estímul a donar. Com es va demostrar en la bona tasca que portaren a cap els metal.lÚrgics MÚtua, que aconseguiren, per goig i satisfacció general, omplir amb les seves campanes el nostre campanar.

Bé, vaig pels campaners i he de començar pels Arbiell, que de petit coneixia a bastament, ja que endemés eren fusters, que precisament en aquest rengló tots els coneixíem com "el campaner". Ho foren molts anys i quan pujàvem de nens o una mica més grans al campanar, a més del soroll i grandiositat de les campanes i el seu recinte, ens admirava la profusitat dels sogalls que les movien i d'aquell envellit i petit seient de fusta, que en tocava algunes amb els peus. Cap als Últims dels anys vint, els de la puresa dels tocs, li feren algun retret, però ell es defensava per la mancança d'ajudants i sobretot amb uns esplendorosos tocs de festa, dels temps o de la missa de l'alba, encara que la refeta Bou no era la d'abans.

No preciso quan ho van deixar, però el que el seguí era també fuster, Salvadó, dels "Macuco". Que hi posaren cos i ànima per anar conservant l'autenticitat dels tocs, en una feina cada vegada més difícil, pel que hem dit dels ajudants. I és que Tàrrega creixia i lògicament augmentaven els tocs dels enterraments. A més de fuster, en contracte evident amb el nostre comerç o magatzem, jo el recordo quan venia a l'era a recollir uns pocs quartans de gra, com a contribució tradicional del toc de "girar la batuda", com ho feien també els Arbiell. I per raons justificades i pròpies ho hagueren de deixar. I si no vaig errat, se'n féu càrren Carnicer, sabater d'ofici, i altres comesos municipals que aquí no ve al cas. Vingué un moment crític que ens trobàrem sense campaner d'una manera concreta i diem oficial. I fou llavors quan un grup de targarins, enamorats dels nostres tocs, acudiren a fer tot el que pogueren per no deixar mut el campanar i la puresa dels tocs. Ramon Robinat, com en altres coses d'autèntica essència targarina, n'escrigué en aquest setmanari en el seu moment. I Anton Burgués, Josep M. Vidal, Bosch, que crec que havia fet d'ajudant, i no cal dir que Ramon Novell, entre els qui em vénen a la memòria, anaren moltes vegades, i quan més convenia, a tocar les campanes com a bons campaners, procurant, això sí, la perfecció en els tocs, que era el seu propòsit més volgut. Fins que de Bellpuig, on hi feren una estada d'alguns anys, vingué Lluís Fauste i la seva esposa Rosa Pons, que es feren càrrec del campanar. I que de fet no han deixat mai, amb un esperit de servei i voluntat encomiables del toc. Perquè una vegada aconseguit l'automatisme dels tocs, ja que només cal pitjar un botó, reformat i modernitzat ara de nou amb la totalitat de les campanes, Rosa Pons encara va a tocar l'agonia, que no està programada. I a l'Últim Corpus, que és la gran festa de les campanes i el campanar, com tota la campaneria municipal de gran festa, només està programada per un parell de minuts, la Rosa va cuidar-se d'anar tocant el corresponent botó fins que la processó va acabar. I podem dir ben alt que la família Fauste s'ha ben arrelat al campanar. Com ho feren els qui hem esmentat... i els qui m'hagi deixat. Que aquest sí que és el perfil humà del nostre campanar.

Josep CASTELLÀ FORMIGUERA
"Nova Tàrrega" - Tàrrega (29/09/2000)
  • TÀRREGA: Campanes, campaners i tocs
  • Campanes (epigrafia, descripció): Bibliografia

     

  • Tornar cap enrere
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    Buscar campana, campanar, població, fonedor, epigrafia, any fosa, autor, article
    © Josep CASTELLÀ FORMIGUERA (2000)
    © Campaners de la Catedral de València (2018)
    campaners@hotmail.com
    : 19-06-2018
    Convertir a PDF