L'església parroquial dels Sants Joans de Faura

XV: Les campanes

XV.1.- Al servei de la comunitat

A ben segur que aquell 5 de juny de l'any del Senyor de 1571, quan a la vesprada els moros assaltaren la vila de faura i s'emportaren segrestades 21 ó 22 persones, sonaren amb força les campanes, tot avisant del greu perill als pacífics habitadors del nostre poble . I és que les campanes sempre han estat la veu de les necessitats i de les alegries -l'emissora- de la comunitat local.

Sonaven, doncs, en guaitar des del vell campanar, o des de la torre de la casa palau de Faura, o des d'aquella altra, segura i forta, de Benavites, que els moros venien per la costa o que, amagats entre el dia darrere l'horitzó de la mar, pujaven després revestits amb la fosca de la nit per a irrompre de sobte en cases i vides. I sonaven perquè els faurers que es trobaven treballant a la montanya o escampats per l'horta, tornassen encontinent dins els murs de la vila o s'hi ocultassen si temps d'aplegar al poble no hi havia.

Sonaven en jorns d'aire i de tronades, de dia i de nit, per allunyar, amb les seues vibracions, els nÚvols adversos carregats de perillosa electricitat o de pedra. Sonaven en dies de boira per tal d'orientar els pobres caminants, pelegrins i viatgers que per les nostres veredes s'acostaven a la vila. Sonaven en dies d'hivern, en altres segles massa rigorosos, quan la neu, estenent el seu mantell alabastrí, esborrava les sendes humils de la vida, tot animant i guiant amb la seua melengiosa els qui amb neguit passaven pels camins dels seus dies.

Sonaven ací i en altres pobles en aplegar la neu del Xavalambre, o el carbó de les montanyes, o el venedor del peix. Sonaven en aplegar les noves infaustes de la mort de la reina, o en alegries del naixement del príncep, o en les bones noves de la victòria sobre el turc, o en passar la cavalcada reial i, qui sap si també la pontifícia.

Sonaven a les hores de la nit i del dia; sonaven en alçar a Déu, a les avemaries al matí, a migdia i a boqueta nit, i també al toc dels difunts. Sonaven als combregars i quan algun fidel entrava en agonia. I sonava la grossa tots els divendres a les tres de la vesprada, hora de la mort del Redemptor.

Voltejaven dissabtes i diumenges, en els festes i llurs vespres. En Nadal, Pasqua florida i Pasqua granada, al Corpus i la seua vuitava. A Sant Gregori i a sant Joan. A les festes de confraria, processons i comulgars.

Voltejaven a les primeres comunions, visites pastorals, festes centenàries i de benvinguda. Voltejaren quan fórem batejats, i sonaran el dia del nostre adéu. Sonaren i voltejaren des de temps immemorial, i continuen, al costat nostre, al vell campanar de Faura, per a ser, amb la seua veu dolça i transcendent, expressió d'aquella altra amorosa i beatífica del Déu enmig del seu poble.

Què bé expressa la missió comunitària i sacral de les campanes aquella llegenda que hom acostuma gravar al seu bronze:

Vox mea, vox vitae; voco vos ad sacra, venite.
Laudo Deum verum, plebem voco, congrego clerum,
defunctos ploro, nimbum fugo, festa decoro

que traduït vol dir: " La meua veu és veu de Vida: Vos cride als sants misteris, veniu./Lloe el Déu vertader, cride el poble, aplegue el clero/ plore els difunts, faig fugir els nÚvols, done esplendor a la festa".

La vila de faura sempre ha tingut campanes. Notícia de totes, però, no en tenim. Ara exposarem aquelles de les quals ens parlen els arxius locals.

XV.2.-Les campanes del segle XVIII

És la primera que sabem que Diego Pérez era campaner de Faura en 1708, i pel seu salari cobrava cada any 2 lliures. I en aquest ofici i sou continuà almenys fins l'any 1722 en què s'estronca la font documental. Naturalment que el campaner alternaria i completaria aquest mester amb altra ocupació, com veurem més avant, posat que dues lliures era molt poca cosa per a passar un any.

En consell de govern celebrat en 8 d'octubre de 1736, Tomàs Mingarro, regidor primer, exposà que li havien parlat haver-se trobat qui fos campaner, el qual per a exercir son ofici demanava ser franc de tota imposició, més 10 sous de bestreta per temps d'una any a soles. I així acordaren donar a aquell el que demanava, amb l'obligació de guardar els capítols que els demanava, amb l'obligació de guardar els capítols que els mateixos senyors de govern havien confeccionat, els quals foren llegits per l'escrivà de fets a dit campaner que els acceptà en totes les seues parts.

La dècada del 1750-1760 s'hi feren coses notables: fou reposada la campana grossa, celebraren el centenari de la vinguda de la imatge de la Mare de Déu dels Desamparats, començaren l'església nova i agraïren a Sant Gregori, Sant Joaquim i Santa Bàrbara no haver passat res quan caigué la paret de l'església.

Fou en altre consell, el celebrat en 3 de març de 1750, que acordaren anàs al síndic de València a posar un memorial al senyor arquebisbe, que llavors ho era n'Andreu Mayoral, sobre la benedicció de la campana. Un mes i deu dies després, en 13 d'abril, varen llegir en el consell celebrat aquell dia una carta del Dr. Marià Càller, en la qual els deia que dit senyor arquebisbe ja havia beneït la campana de Faura. Llavors acordaren que anàs novament el síndic a València a donar-li les gràcies per dita benedicció, i a fer les providències necessèries per portar la campana a la vila.

Dies deprés ja havien dut a Faura la nova campana major, suposem que amb grans alegries i expectació, i que el senyor rector, mossén Josep Ramon, i el poble congregat en la històrica plaça Major, veurien pujar-la al campanar per a ser la base i el complement de tot el conjunt d'aquelles dolces morlanes divuitenes i de més antigues. Llavors, en 26 d'aquell mes d'abril, el consell considerà i aprovà la proposició feta per dit senyor rector, el qual, fent-se ressó del parer d'alguns feligresos, digué que era convenient posar campaner, ofici que aquells dies vacava, i presentà uns capítols que ell mateix havia fet. Aleshores acordaren posar qui sonàs les campanes donant-li per sou 3 lliures, i amb l'obligació d'observar els esmentats capítols.

En 8 de maig de 1760, vespra precisament de Sant Gregori Ostiense i de fer-li festa en agraïment de quan caigué la paret, l'Ajuntament donà el càrrec de campaners a Joaquim Ximeno i Joaquim Calmon. Llavors el salari pujava a 8 lliures, 6 que en donava el comÚ del poble i 2 la Fàbrica. Per aquest interessant document sabem les festes principals que Faura celebrava. Així, hi havia de tocar i voltejar les tres festes de la vila, que eren Sant Gregori, el Corpus i Sant Joan; a totes les festes de les confraries, als combregars, al Gloria de Dijous i Dissabte Sant. Els primers diumenges a la processó del Roser, i el segon a la de la Mare de Déu dels Desemparats. I en temps de tronades, aires i boira.

L'Ajuntament rebé cinc anys més tard una ordre del reial consell de propis i arbitres perquè rebaixés el sou als servents d'aquell, en especial al mestre de xiquets i al feel de fets o escrivà, i també al campaner. Llavors, 20 d'abril de 1765, determinà consultar amb l'advocat de la vila allò contingut en dita ordre i presentà un memorial a l'intendent general, de la qual gestió no res alcançaren. En 10 de setembre següent s'acordà que el síndic passàs novament a la ciutat de València a presentar un altre memorial a dit intendent, sobre la rebaixa dels salaris del mestre, campaner i altres, per veure si almenys ara podien alcançar el reintegre de dits salaris.

Ser campaner comportava l'art del ben sonar i també la fortitud natural per a resistir els volteigs i sortejar els riscs. Era, doncs, un ofici per a persones amb salut i no entrades en edat de senectud. Per aquestes raons es fa comprensible que no sempre estigués servida la vila en aquest ofici, i cal suposar que no tenint campaner supliria i serviria el campanar la bona voluntat de diferents persones. Així, veiem que, ajustat el consell en 13 de març de 1769, fou exposat que la vila es trobava sense campaner per a sonar les campanes als nuvolats i tota mena de tempestes, i voltejar-les en les festes principals. Llavors, per veu de Josep Clavell, ministre pregoner, s'hi donaren al menor postor, que fou Jaume Gros, sabater, per temps d'un any i salari de 9 lliures, el qual acceptà amb les següents obligacions.

Dit campaner havia de sonar les campanes en totes les tempestats de tronades i d'aire, tant de dia com de nit, i també quan hi hagués boira. Les havia de voltejar en totes les festivitats de la vila, en la vuitava del Corpus al matí i al vesprada quan era posat de manifest el Santísim Sagrament; els tres dies de carnestoltes, el dia de Sant Lluc Evangelista, combregars, Dijous Sant, totes les vespres de les Paques, tots els primers i segons diumenges de mes a les processons que es feien per la plaça; a Nadal, la Trinitat i la vespra dels Reis. I en cas que dit Jaume Gros estigués malalt o hagués de viatjar per algun temps, hi havia de deixar altra persona que el substituís.

Per aquells dies, per aquells anys, voltejaren les campanes en dues ocasions memorables: quan en 11 de desembre de 1774 traslladaren el Santísim Sagrament a la part terminada de l'església nova, i el dia del seu acabament, en 16 d'octubre de 1790.

XV.3.- Les campanes del segle XIX

Tomàs Ramires o Remires fou campaner en 1824 i següents, el trobem documentat fins al 1836 i cobrava 120 rals anuals per son ofici.

En 1826 passaren per Faura Antoni Villamera i Antoni Castellón. El primer cobrà de la Fàbrica 68 reals i 17 maravedisos per dues selletes i metall vell per a les campanes -potser que llavors en refonguessen alguna-; i el segon netejà l'orfebreria i composà la campana.

Als comptes de Fàbrica de 1836 trobem que amb vuit rals varen comprar una corda per a voltejar les campanes, al mode com fan encara en alguna església de València.

En 25 de juliol de 1865 fou beneïda la campana gran que mira a la plaça Major. Varen ser padrins Joana Baptista Ausina i Antigch i Felicià Pérez Alamaà. Pesava la campana 42 arroves i 24 lliures, substituí una latra que hi havia al mateix lloc i va ser fosa en Atzaneta d'Albaida.

Al sendemà 26, dia de la gloriosa Santa Anna, foren dutes les campanes de l'església de Rubau a la de Faura i col·locades a les finestres del vell campanar. Senyal que en aquest llogaret, tant de temps unit i annex a la vila, ja no hi quedava molt de personal. Els pocs habitadors que n´hi hauria vindrien a missa a la parròquia mare, que es féu càrrec de les campanes, ornaments, retaules i imatges.

Una campana fou posada a la part del nord del campanar, i l'altra a la part del nord de la mar, dalt al petril, i servia per a sonar les hores.

Una dienda corre encara als nostres dies, potser nascuda als pobles veïns o entre els pocs que hi quedaren a Rubau arran el trasllat de les campanes, que feia parlar a les de Faura amb aquests versos, des de tons més greus i moviment lent a d'altres més aguts i més a presa, a l'estil de com voltegen:

La campana grossa deia: "De Rubau som, de Rubau som...".
La mitjana: "Ens han furtat, ens han furtat...".
La xiqueta: "Torneu-nos, torneu-nos, torneu-nos...".
I el cimbalet: "No volem, no volem, no volem, no volem....".

XV.4.-Les campanes al segle XX

XV.4.1.-En 1936

No són moltes ja les persones que amb sentiment i emoció recorden el so de les campanes d'abans de guerra, sobretot de la grossa. Han passat cinquanta-tres anys de la desfeta. Aquella campana major beneïda en 1865 i les altres del campanar, i aquelles dos que portaren de Rubau, foren davallades del vell campanar de Faura als infaustos i aciags dies de la guerra civil. Vingueren en un camió del Port de Morvedre i se les endugueren. Només Faura patí l''nfortuni de veure´s sense campanes. També de Benavites s''ndugueren la grossa i la xiqueta, però foren recuperades després, la primera en Algar del Palancia. Les de Benifairó, Quart i Quartell foren respectades. Les de Benifairó, potser perquè servien per a comptar les hores del reg en la Vall de Segó. Les dels altres pobles perquè ja s'havien adonat que el bronze de les campanes no servia per a material de guerra.

XV.4.2.-En 1939

Al Port de Morvedre s'acumularen moltíssimes campanes. Com que en fondre-les hom no acostumava posar el nom del poble i de l'església on anaven destinades, unes foren reconegudes, altres perdudes i d'aquestes els qui no trobaven les pròpies ni en tenien cap, se n'endugueren a les seues parròquies. Així, havent baixat a dit Port amb l'esperança de retrobar-ne alguna de faura, com que la recerca fou inÚtil, de les campanes perdudes i no reconegudes portaren en un carro una campana d'uns 250 quilos, i s´hi fixaren perquè la llegenda d'alguna manera s'adiu amb el poble:

S. CHRISTOPHERE S. BARBARA ET IVCVNDINA ORATE P. NO.
AÑO 1699

És a dir: "Sant Cristòfol, Santa Bàrbara i Santa Jucundina, pregueu per nosaltres. Any 1699". Amida 0,70 m. el seu diàmetre i 0,63 d'altària, nota Re.

XV.4.3.- En 1944

Després es varen fer dues campanes, la grossa i la mitjana, en la fundició de Manuel Roses, i en 13 d'agost de 1944, diumenge abans de les festes majors, foren beneïdes pel rector mossén Vicent Aguilar Bonet, actuant de diaques el P. Anselm Peaquin, prior dels servites de Quart, i mossén Josep Ibàñez Martínez, ecònom de quartell i encarregat de Benavites. De la grossa foren padrins Joaquim Guillem Ferrer, batlle de Faura, que ostentava la representació d'en Domingo Salazar, i Carme Calatayud Daroqui, muller de n'Alexandre Martínez Pons. Nota musical, Mi, pesava 725 quilos, amidava 1,05 m. de diàmetre i 0,90 d'alta, i duia escrit:

SANTOS JUANES
SIENDO ALCALDE D. JOAQUIN GUILLEM FERRER.
FAURA DE LOS VALLES, AÑO 1944.

De la mitjana foren padrins Lluís Ramon Ribelles, cap local de FETS i JONS, i Rosa Beltran Ramon, muller del Batlle. Pesava uns 400 quilos i amidava 0,83 m. de diàmetre per 0,75 d'altària, la seua nota era un La i duia escrit:

MARIA DE LOS DESAMPARADOS. FAURA DE LOS VALLES, 1944.SIENDO ALCALDE D. JOAQUIN GUILLEM FERRER.

Poc després, com que la fusta del contrapés era tendra, cedí, i foren apanyades per dit Roses, posant-hi a la part de dalt, peces de plom abraçades pels mateixos espàrregs per tal que poguessen voltejar millor. Passats els anys la campana major es badà, i a expenses de l'Ajuntament fou baixada, duta a Sagunt i en tren a Tortosa, on Blasco, de Roquetes, la tornà a fondre, però tornant-li a posar la mateixa data de 1944, voltejant-la de bell nou en 6 de gener de 1962.

XV.4.4.- En 1980

En consell parroquial celebrat en gener de 1980 s'acordà electrificar les campanes. Només dues, la grossa i la xiqueta, perquè la mitjana tenia un mos notable al llavi i era badada. Demanàrem dos pressuposts, a IndÚstries ManclÚs i a Lepatrònic. A la fi les electrificà I. ManclÚs per unes 250.000 pts., posant motors de volteig i repics, i, a més, un batall a la campana de 1699. L'estès dels cables va posar la casa Electrificacions Reig de Morvedre, i valgué 140.062, més 28.730 que pagàrem a la Hidroelèctrica.

El dia del Corpus de dit any 1980 es badà, per l'excés del pes del batall, la campana de 1699, i la guardem al museu parroquial.

Dimecres 21 de maig anàrem a Muriedas, Cantàbria, a parlar amb el campaner Mario Portilla Linares, veièrem i sentírem algunes campanes, n'encomanàrem dues i al sendemà ens tornàrem a Faura.

L'1 d'agost, divendres, foren beneïdes i pujades per una grua les noves campanes. La plaça Major era plena de gent, la Banda Joventut de Faura acompanyà i hi portà els padrins des de llur casa, i entre alegries i llepolies, traques i general satisfacció, celebràrem el bateig de les campanes. Els seus autors foren el dit senyor Mario i els seus nebots Marquines i Abel Portilla Bedia. La llegenda de la primera campana deia:

SANT ROC, DE RUBAU, LLOGARET EN ALTRE TEMPS
ANNEX A FAURA
PREGUEU PER NOSALTRES
FAURA, ANY 1981

Fou beneïda per mossén Miquel Cebriàn de Miguel, rector d'Ejulve, la Zoma i Cañizar del Olivar, diòcesi de Terol, amic del rector, i foren padrins els xiquets Joan-Fer Pérez Rodrigo i Maria Pilar Queralt Gómez. Amidava 0,68 m. de diàmetre per 0,58 d'altària. Pesava 145 quilos i la seua nota era un Fa sostingut.

La llegenda de l'altra campana diu:

SANTS DE LA PEDRA GLORIOSOS ABDÓ I SENENT. MàRTIRS,
ADVOCATS DELS LLAURADORS,
PREGUEU PER NOSALTRES.
SANTA COLOMA I SANT CRISTÒFOL, MàRTIRS,
PREGUEU PER NOSALTRES.
FAURA ANY 1980

Els sants de la pedra eren venerats al retaule major de l'església de Faura fins al 1936. Santa Coloma era un llogaret annex a Benifairó, i Sant Cristòfol al patró de Benicalaf. El record d'aquests circumstàncies històriques vam voler perpetuar en aquesta campana.

Fou beneïda pel rector de Faura, i foren padrins Salvador Peiró Belda i Mª Josep Gimeno Guillem. Amida 1,02 de diàmetre per 0,82 d'altària. Pesa 493 quilos i la seua nota Si i també Sol. El bronze d'aquestes campanes valgué 700 pts. el quilo.

XV.4.5.- En 1981

En abril de 1981 tornàrem a santander a veure fondre la campana grossa, i en 23 de maig, dissabte, foren beneïdes i pujades dues campanes més: la de Santa Bàrbara i la dels Sants Joans. Llavors hi participaren també la Banda Joventut de Faura, més els Colombaires, el cantautor Joan Valls, que féu una cançó per a les campanes, i el grup de danses Vall de Segó. Entre una pluja de flors que queia des del campanar eren aquelles enlairades per la grua, a l'ensems que els padrins, com feren l'any anterior esls de les primeres campanes, llançaren caramels des del balcó de la casa abadia i des de la casa nÚm. 3 de la plaça Major.

La llegenda de la primera campana deia:

SANTA BàRBARA, PREGUEU (sic) PER NOSALTRES.
FAURA, ANY 1981.

Fou beneïda per l'abans dit rector de faura, i foren padrins els xiquets Ernest Llusar Soriano i Sandra Bernat Maicas. Amidava 0,74 m. de diàmetre per 0,59 d'altària i pesava 206 quilos. Nota, Do.

La llegenda de la campana grossa diu:

SANT JOAN BAPTISTA I SANT JOAN
EVANGELISTA, PREGUEU PER NOSALTRES.
"MIREU L'ANYELL DE DÉU" "TANT ESTIMà DÉU
EL MÓN QUE NO PARà FINS A DONAR-LI EL SEU
FILL ÚNIC". MARIO PORTILLA ME FÉU. FOREN PADRINS
BAPTISTA FERRER FAET I CARME RAMON GARCÉS.
FAURA ANY 1981

Fou beneïda pel venerable mossén Andrés Estrada Margelí, rector del seminari i canonge de la catedral de Terol i amic del rector de Faura. Amida 1,47 m. de diàmetre per 1,23 d'altària, i pesa 1895 quilos. Aquesta campana ha estat devallada del campanar, dimarts, 21 de maig de 1996, per a ser substituïda per un altra.

En totes dues benediccions vàrem repartir un programa per les cases anunciant la benedicció i elevació de les campanes. Per no estar fet el cimbalet per al dia 23 de maig de 1981, com deia el programa, fou beneïda en son lloc la campana Santa Bàrbara abans dita encara que no estava anunciada en aquell.

En 22 de juny següent portaren el cimbalet i el 9 de juliol el vàrem pujar amb les nostres mans al llanternó del campanar, on fou col·locat a l'obertura que mira a la plaça Major. La seua llegenda diu:

A JOAN XXIII,
1881-1981.
FAURA 1981.

Recorda el Papa humil i bo de tots estimat, i volteja a les avemaries. Amida 0,32 m. de diàmetre per 0,32 d'altària i pesa 17 quilos. Nota, Re sostingut agut. El bronze d'aquestes darreres campanes valgué a 950 pts. el quilo.

Després, en juny de 1984 hi hagué de millorar-se l'eix i polea i canviar el contrapés de la campana grossa, i repassar les latres quatre, les quals coses féu IndÚstries ManclÚs.

Aquell mateix any i mes, acabant de pagar les campanes, que valgueren de fer, pujar, i col·locar més de cinc milions de pessetes, vàrem publicar un opuscle, Campanes de faura, 1980 i 1981, que és una crònica escrita i gràfica i pùblica gratitud al poble i a tots els col·laboradors.

XV.4.6.- En 1989 i 1990.

Els bons amics Abels i Marcos Portilla Bedia, ja amos de la fundició, havent conegut la nostra il·lusió per tenir bones campanes, en 1988 ens van oferir fer-ne alguna nova de qualitat superior a canvi d'altra de les que tenim. Després de comprovar la singular millora en algunes que havien fet amb el material que els proposàrem i l'aleació i proporció que ells sabien, acordàrem fer-ne dues. I en 11 de novenbre de 1989 varen fondre una de 269 quilos, nota Si, i dilluns 13 una altra de 667, nota Fa sostingut, fetes pels dessÚs dits i el seu cosíngermà, Melchor Bedia Oria, en la seua fàbrica de Gajano, Cantàbria.

Dimarts 27 de març de 1990 Marcos Portilla aplegà a Faura amb les noves morlanes. De dimecres 28 a dissabte 31 foren davallades dues campanes -la de Sant Roc i santa Bàrbara, que posàrem en 1980 i 1981- i pujades i col·locades les noves a mig vol. Li ajudaren Josep-Francesc Barceló Badia, obrer de vila, i Josep-Antoni Lluesma i Espanya, llicenciat en història.

Dissabte 31 de març, després de missa vespertina del cinqué diumenge de Quaresma, les vàrem beneir, i la benedicció fou de la següent manera. Havent pujat al campanar els membres presents del Consell Pastoral i el cor parroquial, i les persones que bonament cabien en espai tan reduït, el rector, revestit de capa vermella i assistit pel catequista Antoni gaspar Ramos i escolanets, proclamà padrins de la campana més gran a dit Consell, i de la menor al cor parroquial. Les beneí amb el nou Ritual de benediccions, hi aspergí aigua beneïda i les encensà. Tot seguit Jon-ànder Gómez Adrián polsà el conector i les sonà, fruint els presents que eren al campanar i els feligresos que hi havia a la plaça Major, del so catedralici, medieval, delitós i solemne de totes dues campanes. En sentir-les sonar tothom començà a aplaudir d'alegria. La diferència era notòria.

La llegenda de la campana més xiqueta diu:

SANTA BàRBARA,
SANT ROC DE RUBAU,
PREGUEU PER NOSALTRES. FAURA, 1989,
Abel Portilla me hizo. Gajano.

Amida 0,76 m. de diàmetre i 0,74 d'altària. La més gran amida 1 m. de diàmetre per un altre d'altària, i la llegenda diu:

SANT JOSEP.
MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS.
FOREN PADRINS ELS DEL CONSELL DE PASTORAL.
FAURA, 1989.
Abel Portilla me hizo. Gajano

Al present esperem canviar la campana mitjana (de 493 quilos) i la grossa (1895) per altres de menor pes i d'igual qualitat a les dues noves, més fer-ne una altra per al llanternó. Cal posar les maces per a les hores i quarts, que encara sonen en les de 1980 i 1981.

Tant de bo que sabéssem interpretar la veu de les campanes, que a cada emissió, emotiva i sincera, ens transporta i recorda la felicitat del segle futur.

Dijous 30 de maig de 1996, fon beneïda i pujada al campanar de Faura la nova campana de 1250 quilos, nota Fa natural, diàmetre de 121 cm., aleació 22 d'estany i 78 de coure, feta a Gajano, Cantabria per Abel Portilla Bedia, i pujada per Marcos Portilla Bedia..

Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA

---

© Josep MARTÍNEZ RONDÁN (1996) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 16-04-2024

Convertir a PDF

Connectats: 32 Visitants: 31 Usuaris: 1 - francesc