Os de Balaguer és marc de la Trobada de Campaners de Catalunya, una festa i una reivindicació de l'ofici de fer parlar les campanes
Trobada de Campaners a Os de Balaguer, l´any 1999
Honorata i Tomasa, Roser, Andreua, Maria, Bàrbara, Jaume, Manuel... Les campanes tenen nom propi. Tot i això no existeix cap registre d'aquest patrimoni, d'un paisatge sonor que forma part de la nostra cultura. Només L'inventari d'esglésies de Josep Maria Gavín ens dóna una xifra per a la reflexió: a Catalunya hi ha entre 20.000 i 30.000 edificis religiosos. Alguns sense campanes, d'altres amb més de quatre.
Cada campana té un so que la fa única. L'harmonia entre el bronze, la fusta i el vent produeix un so melòdic, captivador, irrepetible... fins a la propera campanada. Guarden al seu interior una experiència mil·lenària, han estat durant segles les veus dels campanars, les veus del pobles.
A les parròquies, el campanar era la talaia des de la qual s'anunciava l'alegria i el dol, el perill de la tempesta i el del foc. Van arribar a convertir-se en el rellotge que marcava l'activitat quotidiana dels pobles. Voltejaven per anunciar l'hora de llevar-se, d'anar a dinar, d'acabar la jornada, de dormir. Avui encara algunes toquen a mort i el pas, lent o ràpid, de les hores. Com diu David Guillén en el seu treball, Les campanes, la veu dels pobles (segon premi dels Llavor de Lletres als Treballs de Recerca al Batxillerat, 2004): «La gent no només les escoltava sinó que a més n'entenia el significat.» Mil i un tocs que avui dia emmudeixen davant el soroll de la modernitat.
I amb el seu silenci, o la seva mecanització, hi ha un ofici en perill de desaparició. Els campaners voltegen al vent les campanes i d'aquesta manera mantenen viva una feina ancestral. Però es fan grans i les noves generacions hauran d'agafar el relleu d'un art que ha passat de pares a fills durant generacions. Per mostrar l'ofici capaç de traure música de les campanes s'organitza a Os de Balaguer (Noguera) la Trobada de Campaners de Catalunya. Una festa i alhora la reivindicació d'un ofici que no es resigna a desaparèixer.
Potser la referència és la catedral de València, on les campanes encara es toquen a mà totes les festivitats de l'any. «No oblidem que les campanes, ben conservades sonen igual al llarg dels segles i són, per tant, la més antiga música viva, la més alta i sonora vida comunitària», valora Marcos Buigues, de l'associació cultural Campaners de la Catedral de València.
A Cervera (Segarra), on hi ha una colla de campaners que n'assegura la continuïtat, tots els tocs es fan manualment. També sonen a mà les campanes de la catedral de Tarragona. Però la realitat és que de campaners en queden pocs i són grans. A la trobada d'Os de Balaguer enguany hi assistiran 75 campaners de tot l'Estat.
L'ofici de campaner es va convertir en gremial al segle XVI, i generalment formava part de la tradició familiar. Saber tocar les campanes, traure'n música, era tot un art que es transmetia durant segles. Potser és per això que la campana com millor parla és quan és tocada a mà. Per a Daniel Vilarrubias, membre de la Confraria de Campaners de Catalunya, «el més important és recuperar la veu dels nostres campanars i que, com a mínim, els tocs a oració, les hores, a mort i a missa no es perdin; que les campanes parlin i aquest paisatge sonor no desaparegui». De fet, Vilarrubias, juntament amb Pere Casulleras, està elaborant un arxiu sonor i gràfic dels campanars de Catalunya.
Hi ha qui es queixa dels sorolls que brollen dels campanars; per a altres «la veu de les campanes no solament no molesta, sinó que constitueix una melodia que ens recorda la nostra tradició i la nostra història». D'aquesta manera salda la polèmica Maria José Huete, responsable de les jornades de treball sobre campanes, campanars i campaners que tindran lloc demà dissabte, al monestir de les Avellanes, en el marc de la trobada.
Amb història
Les restes de campanes més antigues s'han trobat a la Xina, i daten de l'any 1200 aC. A Catalunya hi ha obres del segle X que parlen de campanars (de torre). Ja al segle XI moltes viles en tenen. Des de principis del segle XIV les campanes s'elaboren tot seguint unes pautes. Així la seva altura, sense la corona, ha de ser el 80% el seu diàmetre.
Pel que fa al material, totes estan festes amb bronze –80 per cert de coure i 20 per cent d'estany–, excepte el batall, que ha de ser de ferro forjat i amb forma de pera. A partir dels anys cinquanta comença l'electrificació de les campanes catalanes. La catedral de Barcelona les va motoritzar amb l'Exposició Universal del 1929.
Dissabte 25
A les 20.30 hores, a l'església parroquial de Sant Miquel, pregó, a càrrec de Josep Borrell i Figuera, catedràtic de llengua i literatura catalanes, escriptor, articulista, exdirector de l'Institut d'Estudis Ilerdencs i membre fundador de l'Ateneu Popular de Ponent.
A les 20.45 h, concert a càrrec de l'acordionista Dragan Vasiljevic.
Diumenge 26
Durant tot el dia, Fira de la Campana i demostració d'oficis antics pels carrers del poble.
A les 10 h, rebuda als campaners per part de les autoritats i lliurament de credencials.
A les 10.15 h, esmorzar de germanor.
Des de les 10.30 h, mostra de tocs.
A les 12 h, missa cantada per la coral Maristes Montserrat de Lleida.
A les 14 h, dinar popular a la pista poliesportiva. I després es retrà homenatge als campaners amb el lliurament d'un obsequi de productes del poble.
A les 16 h, ball final de festa.
A l'església cristiana antiga a les campanes en deien signum, del llatí, «signe, senyal»
Un dels conjunts més bonics i lloc de culte dels campaners de corda en mà és el de Cervera
El campanar més alt de totes les esglésies parroquials és el de Sant Joan, a Valls (74 m)
Abans, quan el soroll no envaïa les ciutats, el repic se sentia a quilòmetres de distància
A qualsevol poble, a cada ermita, a tots els campanars, cada campana té el seu nom
A Artesa de Segre i rodalies hi ha uns quinze campanars amb caps d'obús per campana
D'ofici, campaner
Les campanes tornen a repicar a Os de Balaguer. L'Ajuntament i la Confraria de Campaners de Catalunya han organitzat per aquest cap de setmana la XXII Trobada de Campanars de Catalunya i l'XI Fira de la Campana, un homenatge a tots els campaners i una reivindicació de l'ofici. La trobada s'iniciarà demà dissabte al monestir de les Avellanes amb una jornada de treball sobre campanes, campanars i campaners (cal inscripció prèvia). Part d'aquest patrimoni cultural format per autèntiques obres d'art de diferents èpoques i estils es pot visitar a la sala temàtica de la campana.
La trobada, que va rebre 3.500 visitants en la darrera edició, ofereix activitats complementàries, com ara la mostra de tocs, la qual permet escoltar uns dos-cents tocs diferents de campana, els més antics i típics de cada localitat que hi participa. Des de fa uns anys, la població prepara l'obertura d'un museu dedicat a la figura del campaner, així com al món de las campanes i el seu toc. Aquest estarà ubicat al castell i serà el primer centre especialitzat en la figura del campaner.
Nota de l'editor: la frase en aquest article atribuïda a Marcos Buigues correspon en realitat a una afirmació del Dr. Llop i Bayo, reflectida en la descripció de l'associació Campaners de la Catedral de València que es pot vore a l'index de la web campaners.com.
