El campanario tampoco corresponde al estilo ojival del templo catedralicio, a pesar de ser obra más antigua, de fines del siglo XVI. Su escalera helicoidal cuenta 200 escalones hasta la sala de las campanas, y 86 más desde aquí hasta la galería final, que remata en templete con decapitada estatua metálica de la Fe. La campana mayor horaria mide casi dos metros de diámetro su boca, por algo menos su altura, y tiene un peso de cinco toneladas.

Más interesante que este campanario es la secular torre románica de Carlomagno, que domina el claustro, desde donde puede admirarse mejor su grandiosa hermosura, del siglo XII. Sirve de contrafuerte a la catedral, y consta de seis pisos o cuerpos superpuestos con arquería ciega. Termina en terraza, y es su obra de ladrillo. Fue el campanario de la antigua catedral de su mismo estilo románico, y conserva su escalera helicoidal. Es divisoria del templo y su claustro.

Per tant, perquè estiguin dins, s'ha construït una enorme estructura mixta, amb elements metàl•lics i grans bigues de fusta, que no compleix amb les regles de l'art. L'estructura seria autoportant si les campanes estiguessin fixes, però aquestes es mouen i a més ho fan, pels gustos dels instal•ladors, amb gran desequilibri entre boca i contrapès, amb la qual cosa l'esforç lateral serà major; del mode que està concebuda l'estructura l'esforç es transmet al campanar.
L'estructura tampoc segueix dues regles més: la dinàmica i l'acústica, que en cas de les campanes són complementàries. El normal, en una estructura, és posar els objectes més petits dalt, perquè l'esforç produït pels majors no s'amplifiqui si aquests, les campanes grans, estan en la part superior. De la mateixa manera, per difusió acústica, les campanes agudes han d'estar dalt, per a difondre linealment les seves notes parcials, mentre que les notes de les campanes greus s'expandeixen en totes direccions.
Però hi ha una quarta regla més que no es compleix i és la necessària conservació dels diversos elements: és difícil accedir a les diverses campanes, no sols perquè es troben, sobretot les majors, a altures desmesurades, sinó perquè l'accés per a la conservació es veu dificultat pels cables elèctrics, necessaris per a una instal•lació mecanitzada, que s'han posat sobre les bigues perquè no es vegin: en conseqüència els que han de pujar a conservar les campanes els trepitgen, complicant la seva seguretat o afectant la conservació dels conductors elèctrics, i no diguem més si han de posar, que hauran de fer-ho, alguna petita estructura de biga a biga per a fer qualsevol reparació, ajust o canvi de peces (com els batalls): els cables quedaran picats.
Encara afegiríem una cinquena regla incomplida: una estructura tan potent com aquesta no sols ha de servir per a mantenir les campanes, sinó per a accedir a proximitat d'elles, especialment de la major, la més antiga. Hi ha una tímida plataforma, que permet acostar-se a ella, amb gran perill, però no es pot girar entorn i admirar un dels bronzes més antics. Contemplació que tampoc pot realitzar-se per que la campana no ha sigut restaurada, i s'amaga sota d'una densa capa d'excrements de coloms, alguns d'ells recents ja que les aus acampen per les seues amples dins del campanar.
A açò cal afegir unes serioses limitacions que contradiuen els propòsits d'una restauració: si restaurar significa recuperar els valors originals, aquí aquests brillen per la seva absència. Les campanes no toquen a l'estil tradicional, no poden ser tocades manualment per diversos motius (les majors, dalt no faciliten el toc; no hi ha palanques separades per al toc manual; els electromalls i els motors es troben en costats diferents el que impossibilita col•locar sogues, que per descomptat no poden instal•lar-se en la mateixa roda del motor per seguretat i per conservació de les instal•lacions), i s'ha modificat la sonoritat, no sols per col•locar-les al mig, que és una solució extremadament discutible, però acceptable, sinó per ubicar-les de manera acústicament incorrecta. Tampoc hi ha aquell sistema de corrioles unit al gran batall de la major per a interpretar manualment certs senyals .
Tampoc s'han restaurat les campanes, ni tan sols netejat. En aquests moments alguns discuteixen la neteja de campanes mitjançant un doll suau i humit d'arena; nosaltres creiem que aquest sistema és vàlid en la major part de les campanes, perquè lleva sobretot la tosca acumulada sobre les campanes al llarg dels segles, especialment en les fixes, capa de brutícia que cada vegada amorteix més el so. Però encara que no s'haguessin netejat amb arena, tampoc es van respectar a l'hora de col•locar els jous de fusta de les quatre noves, i taques de pintura i marques de brutícia les cobreixen pertot arreu.
En conseqüència, la bella estructura de fusta no compleix amb cap de les regles de l'art: no és autoportant, té mal ubicades les campanes, aquestes no són accessibles per a la seua conservació i menys encara per a la seua contemplació. Les campanes estan instal•lades de manera que no es reprodueixen els tocs tradicionals, s'ha modificat l'acústica i no poden tocar-se manualment a la manera històrica.
Tot això a la torre. Perquè respecte a les campanes del rellotge del temple el mal és encara major i esperem que no siga irreversible. La catedral de Girona, com la major part de les catedrals, té al seu interior dues campanetes que reprodueixen quarts i hores, alhora que les del rellotge, ubicades uns quants metres més amunt. No cal oblidar que aquestes dues campanes es van salvar en guerra precisament per ser del rellotge, i que a més les dues són antigues. La dels quarts, anepígrafa, no té una clara identificació, però la major té una bella dedicació gòtica, que la fa digna del major respecte (perquè quasi sense dubtar-ho és més antiga que la Beneta, la gran campana de les hores). Cal recordar, d'altra banda, i aquesta és una regla mínima a les instal•lacions de campanes, que el batall ha de tenir el gros de la campana i que probablement la maça externa per gravetat tinga un 150% del gros de la campana, com ocorre amb les dos maces històriques existents en els dos timbres esmentats. Els instal•ladors han decidit, sense cap altre criteri que el personal, que la campana dels quarts no se sent, per tant no ha de sonar, i que la de les hores se sent poc, i per tant cal dotar-la d'un potent electromall i tocar-la per als quarts. L'electromall mesura aproximadament 10 vegades el gros de la campana i és propi per a una campana del menys 150 quilos (aquesta a penes tindrà una dotzena). Per tant el risc de ruptura de la campana més antiga és imminent, i ha de ser immobilitzada immediatament. Hi ha dues solucions respecte a aquestes dues històriques i antiquíssimes campanes: o bé que sonin després de la seua restauració mitjançant les seves maces, de les que pot tirar un mecanisme electromecànic, o bé que passin al museu, i es col•loquin dues majors, perquè sonen més dins del temple.
La segona solució ens sembla exagerada: aquestes són les campanes que han marcat, almenys en els últims cinc segles, la vida capitular, i haurien de ser aquestes les que seguiren fent-ho. I diem restaurades, perquè la capa de pols, que cobreix la campana major, converteix l'epigrafia gòtica i els escuts que l'adornen en una massa grisa i bruta.