 |
||
© Costumari Durbà (2011) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 20-04-2024 |
||
Un costum que no és un costum, sinó més aviat una rutina que es manté inalterada, és aquella que sentim, percebem i escoltem cada dia i cada nit des dels carrers, barris antics i pobles no absorbits per la puixança del progrés i la voracitat immobiliària: ni més ni manco que el so de les campanes. I és que per bé que a molts indrets de les grans ciutats, la contaminació acústica impossibilite sentir-les, també cal dir que, ens agrade o no, les campanes i el seu hàbitat natural, els campanars, formen una part indissoluble del nostre entorn, des que els veiem aproximar-se i allunyar-se des de qualsevol carrer, camí o carretera fins que els saludem o els senyalem quan reposen imponents i il·luminats a la nit. No és qüestió, per això, de ser catòlic o no. N'hi ha prou amb el fet de conviure sense estridències amb tot allò que envolta el nostre discórrer popular, que és molt i de gran utilitat. En aquest sentit, recorde, per exemple, el dia que el meu avi, que de catòlic no tenia res; va tornar a casa sa i estalvi després d’una operació a vida o mort. Va exclamar: mira el campanar, me pensava que no el tornaria a vore! Sí, certament se sentia prop de casa. Així que més enllà de la mort, els campanars també han anunciat, al llarg del temps, altres aspectes no gens menyspreables: vida, identitat, personalitat, pau, què més en sé jo. En el meu poble hi ha una colla de campaners i tot. I qui sap, potser aquesta estima per les campanes és quelcom així com l’afició a la pilota valenciana, a la columbicultura, al rall, o al tir i arrossegament. És a dir, pocs adeptes però molt fidels, no siga cosa que la fama els arribe i passe com a València, que d’El Micalet com a referència han passat al conjunt de monumentalitats absurdes i de funcionalitat dubtosa de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Ridícul, però cert. Siga com siga, des d’aquest costumari, per primera vegada des de la seua creació, se us proposa una activitat: simplement heu de comprovar si el vostre barri o poble pot continuar considerant-se com a tal. No importa d’on sigueu ni on viviu. És molt senzill: a mitjanit, en punt, quan esteu relaxats, pareu l’orella. Sentiu les campanes? Ja m’ho direu. Si la resposta és afirmativa podreu descansar en pau, el vostre entorn encara batega. Amén.
|
||
© Costumari Durbà (2011) © Campaners de la Catedral de València (2024) campaners@hotmail.com Actualització: 20-04-2024 |
||