Totes les campanes m’atrauen. Tots els campanars me recorden que tinc ya prop un temple, una esglèsia, una ermita per a poder resar allí en tranquilitat. Per a reconfortar l’esperit, sí, que també éste com el cos, se sol cansar i pansir. Per les presses, per les preocupacions. Pel treball. Pero, en cada poble tenim la nostra parròquia i el seu campanar. Com el Micalet –en Valéncia- guipant a molts atres; com el templat Fadrí de Castelló fent lo mateix per alertar-te d’un dol com també de l’alegria i el content per vespres i festes ilusionades. D’ahí el revol que les campanes pegaran i el poble vibrarà d’emoció.
Des de dalt del campanar, les campanes t’inviten a l’oració; t’alerten, alegrement, el començament o la fi de la processó; te notifiquen un dol, tocant pausadament, o apressa apressa, te criden l’atenció tocant a foc. Tocar les campanes és un art que no tots coneixen. Menys mal que ací en Valéncia encara tenim prou gent que sap cóm fer sonar una campana i ensenyen a tocar-la, per a que mai se perga esta tradició. Més de 220 campaners componen este gremi fundat en 1989 per a treballar en la noble tasca de recuperar el gust de tocar les campanes manualment. Aixina que cada construcció d’un campanar és un goig. Cada creació d’un temple o restauració de campana, manoll de precs en vol d’ales que testimònia la fe d’un poble que sap cóm treballar la terra i, de pas, pregar a tots els sants. Com escrivia el poeta Badenes:
“Trilleja dolça campana,I foren els centenars de campanars del nostre regne els que li feren escriure a E. Duran i Tortajada:
sone en l’espai ta clamor,
vibre ta veu subirana
mantenint la fe cristiana
en la santa llar del cor.”
“El palmerar de pedra de ValénciaEixes que en l’arribada del pontífex Benet XVI tocaran, durant una hora, a lluminàries.
són els seus campanars altívols, bells,
d’art cristià monumentals joiells
proclamant de l’urbs magna l’opulència.
Graten el cel de pura transparència
i són niu de colomes i d’ocells;
al sol ponent, que reflectix en ells,
tenen d’or vell, color i fulgència.
Sant Martí, Sant Joan o Sant Andreu
Sant Bertomeu o el Carme, forts pilars,
de la Fe són, i de la Pàtria arrel.
I és en vespra de festa, l’ampla veu
de les campanes dels bells campanars,
clam dels valencians que puja al cel.”