LLOP i BAYO, Francesc - Un rayo en la torre del Carmen de València

Un rayo en la torre del Carmen de València
(Campaneros, tormentas y un entierro a principios de siglo)

Concha Piquer, la famosa cantante valenciana, aseguraba que cuando estaba a punto de nacer, en la calle de Sagunto, cayó un rayo que mató al campanero "del Micalet", y que su madre se asustó tanto que el parto se adelantó. La verdad es que el día 8 de diciembre, posiblemente del año 1907 o del año 1908, cayó un rayo y mató a un campanero, pero se trataba de un tal "Visantet, el campaner de Santa Creu".

Conocimos esta noticia entrevistando en 1971 a Manuel ALCAñIZ CANTERO, un antiguo campanero valenciano, que fue testigo de excepción ya que, siendo colaborador del muerto por el rayo, le tocó la dura experiencia de encontrárselo ardiendo en medio de la sala de campanas.

No sabemos, aún, en que año tuvo lugar este accidente. Si coincidió con el nacimiento de la Piquer, esta fecha varía, según las enciclopedias, de 1907 a 1910. Y si fue a la edad de los ocho años de nuestro informante, éste nació en 1893, por lo que pudo ser hacia el año 1902. Dejémoslo entre 1905 y 1908. El caso es que ALCAñIZ, un niño, era "escolanet del Convent de les Monges de la Esperança, que anaven a curar els malaltets, i jo era escolanet d'allí, vol dir que jo antes era escolanet d'allí. I anava a la parròquia de Santa Creu, pues a ajudar els escolanets, ajudar-los a la missa..."

Manuel ALCAñIZ tenía una gran vocación, que le mantuvo ágil hasta el final de su vida: le apasionaban las campanas y sus toques. Prácticamente hasta su muerte, a los ochenta y cuatro años, siguió subiendo a diversos campanarios, para tocar. Cuando era un crío subía a la torre del Carmen, a ayudar al campanero, un tal "Visantet", que trabajaba de barrendero: "Pues a la edat de huit anys pujava ja al Carmen, jo pujava al Carmen. Pujava que era campaner un xicot, un xicot que, en fin, li dien Vicente, li dien Vicent, un xicot jove, que ell, ademés de ser campaner, treballava en la Limpiesa Pública, i els dumenges i eixó pues pujava al campanar i, tots els dies anava a treballar a l'Ajuntament."

El oficio del campanero era (y es) difícil de aprender: no se trata solo de tirar de un badajo, para que suene, o empujar una campana para que gire. En esta insigne ciudad de València se trataba (y se trata) de un oficio complicado que no todos sabían. Por eso había "campaners", los que sabían los toques y sabían tocarlos, especialmente los llamados "tocs de cor", los repiques que anuncian las vísperas y otros cantos en los coros de las iglesias. Y luego estaban los "tiradors": los que sólo sabían tirar de la cuerda, para voltear, al estilo valenciano. Nuestro informante, apasionado por las campanas a pesar de su corta edad, sabía ya los toques, y subía para ayudar al campanero titular, menos práctico en estos asuntos. Recordemos, para tomar el hilo del testimonio, que aquel día 8 de diciembre, había una tormenta, y que la familia femenina de nuestro joven campanero estaba haciendo unos rituales para alejar el temporal:

"S'acaba, encà seguia la tormenta, a les nou, a les nou menos quart encà estava la tormenta. I jo me'n vaig! Me'n vaig, i la meua idea era, perquè jo entonces era molt aficionat a tocar cors, tots eixos cors de primera classe, dominica morà, dominica verda, tots eixos cors jo els sabia i el campanero no sabia res, no sabia res, més que pegar tirons, i jo eixó si que entenia, Visantet eixe, i no sabia res, con que, vaig, vaig a casa, i la meua mare, i les meues germanes, estaven, allí en la còmoda havien encés unes canaletes, canaletes beneïdes el dia de la Candelària, que diuen que fa desaparéixer la tormenta, i estaven allí, resant. I jo "Mare, vinga, donem armoçar!" "Xe, a on te'n vas en esta, en esta aigua a on te'n vas!" "A la parròquia, home!" Que estava propet, al xaflan vivia jo, del carrer, a la plaça del Carmen, estava propet. Ma mare me posà eixò perquè estava tan prop, i me donà l'armossar, i jo, me'n vaig."

La torre del Carmen está situada, como todos sabemos, a los pies del templo. Los campaneros, y nosotros hemos sido testigos de ello, hace casi treinta años, entraban por la pequeña puerta lateral de la capilla, como queriendo evitar el paso por el templo, para llegar más rápidamente al objeto de su pasión, las campanas. Pero Manuel ALCAñIZ se encontró con una sorpresa que no supo interpretar al principio, a causa de su tierna edad: "Jo no entre a la sagristia para res! I allí, com la porta del campanar està a prop de la porta d'entrar a, pues me'n vaig. I vaig, i jo, ja pujant, pujant al campanar jo notava una aulor, una aulor rara! "Xe, i això, serà Visantet, que estarà fumant i s'haurà cremat la camisa i això... a lo millor es que s'ha dormit!" I, bueno, con que jo puge, allí en el campanar del Carmen... se puga, i en el moment que estàs dins de les campanes és quan te dones conter que estàs allí. Fas aixina, fa un recodo, una bovedeta i ensiguida, les cinc campanes o sis... I vaig i veig al campaner allí en terra, entre la Helena i el Vicent, ja te dic, ací estava la Helena i ací el Vicent, i ací l'atra i ací l'atra, i el veig, estés en terra, i ardint, en flama! "Xe, Visantet!" Un xiquet que era jo, ni sabia, ni pa mi que estava dormint allí i estava cremant-se, estava carbonitzat, ja! "Xe, Visantet, xe!" Con que, no me contestava. I enseguida baixe fugint, en una por cerval... Jo baixava l'ascaleta d'allí, de dos i tres ascalons: Bam, bam, bam.... Me'n vaig a la sagristia i allí estava Paco que era el sagristà."

Ante la desgracia evidente se comienzan a avisar a los implicados: el sacristán manda que se llama a la policía mientras que el joven campanero va corriendo a avisar a sus compañeros, para que conozcan el hecho: "Entre jo tot asustat a la sagristia, i Paco estava allí preparant... "Xe, que Visantet està allí ardint dalt del campanar, està allí sec" I diu, "Xe!" li diu a un xiquet, "Ves allí a la plaça i avisa un guàrdia o dos!" Estava plovent encara, no et cregues tu que havia parat, encara estava plovent... Con que entren els sagristans i pugen... Jo me quedí baix ja! Jo me quedí baix per que jo dic, "Pues mira, jo, en un moment aniré als tres o quatre campanars que... que són els que conec jo i el se ho avisaré jo, que Paco el ha mort un raio! I, enseguida, al poc d'eixò ja estava... ja estava la plaça tota plena! Són d'eixes coses que pareix que siga com el aire! I ensiguida estava la plaça tota de campaners i de tiradors, con que... ensiguida ve el forense... I acudim tots allí, i el forense ve, i pugen a dalt al campanar i el reconeix el forense, i hasta que el forense no va, no se pot, no se pot abaixar! Quan ell dona la orden entonces ja se pot deixar a on diguen! I, a, i, i bueno, paca baix el cadàver! I el porten a un quarto, en un quarto que hi ha allí, que ara se usa per a escrivania, pa oficines dels beneficiats, o dels ... i tot això, i està, només puges, i allí està San Elies, veritat que és veritat lo que dic, i ací està un quarto , pues per ahí hi ha una escaleta que pujaves, pam, pam, pam... I, i, a l'abaixen i el deixen allí, que era, que era un quarto de trastos... Bueno, el posen allí! "Bueno, que el deixen pa demà, i demà serà l'enterro, demà li faran un funeral i entonces a continuació l'enterro"

La respuesta del anterior campanero es inmediata: se ha muerto un colega y hay que tocar, a pesar de lo que acaba de ocurrir: "l l'excampaner que era Visantet, perquè eixe, eixe, eixe que morí del raio, eixe era l'excampaner d'entonces. L'home, este home, ah! Fon un rasgue que va fer! Tu conta, quant abaixaren al, al cadàver, allí al quarto de trastos, que havia, el deixaren allí de cos present, i eixe home se presenta allí, eixe que havia segut campaner, que li dien Visantet, "Botifarra" de mal nom, i, se presenta allí, i saluda als que estaven allí, formant un corrillo allí en la porta... Diu "Me'n vaig dalt!" "Però, Visantet, a on va?" "A tocar-li a Visantet!" "Però home, hui... tan, tan recient com està la cosa eixa! I vosté s'atrevix a pujar!" Eixe, aquell home no tenia por! Era un home molt...Tindria por a atres coses, però això dels morts no... I, bueno, hala, sense fer cas a ningú, hala, obri la porta i se'n puja. I toca a mort, eixò de mort, toca a mort. I al sendemà igual, també tocà ell. Comprens! I s'acabà el funeral i cada ú a sa casa."

Al día siguiente tuvo lugar el entierro, y durante el mismo alguien apuntó que se querían llevar al difunto a hacerle la autopsia. Como respuesta, los campaneros se sintieron agredidos, y se llevaron al difunto a hombros hasta el cementerio, a pesar de los baches del camino: "Entonces, al sendemà, a les nou, a les nou o a les deu que era el funeral, pues se feu el funeral. Encà estava, el camí eixe al cementeri, no estava com estava ara, no estava com estava ara, que està tot asfaltaet que pareix un passeig. Entonces, cada clot que hi havia... Aixina eren totes les carreteres... estava ple de batxes, que a voltes, eh, s'estacava un carro en un clot d'eixos i s'estava tot un dia un home pa poder traure l'animal del clot eixe! Uns clots fondos... Pues, el camí del cementeri estava igual, el camí del cementeri estava igual. Pues, bueno, a la missa, el, i no sé si fon versió o fon algú que ho digué, el cas és que mos ve, mos ve a l'oït de tots els campaners i de tots els que estàvem allí que l'anaven a portar al cementeri, per a , pa a la sala d'observació per a fer-li l'autòpsia, que havia segut un raio, una desgràcia, pues conque "No, senyor, no senyor!" Enseguida tots els campaners: "No senyor, home! Que va al cementeri, home! Que va a portar-se'l algú! Nosatros al cementeri directe! I anem a portar-lo en hombros!" Tot el camí ple de batxes! Tu saps lo que patirien els homens! Jo era un xiquet, jo era, tenia huit anys i... Jo m'anrecorde que anàrem allí, i el portarem directe a enterrar-lo... El sendemà. I se va despedir el dol de tots els campaners, allí a la porta del cementeri... ... I allí se fa la despedida del dol, i despedir el dol, i cadascú a sa casa."

El campanero no murió tocando sino entre toque y toque, que es el momento en que se preparan las cuerdas de repicar, para que las campanas toquen coordinadas en aquello que se llaman "els trancs", y que es una de las características de los toques tradicionales de la ciudad de València: "Ell estava tocant, en el trajecte eixe entre el primer i el segon toc, eixe, eixos deu minuts o un quart que n'hi ha de trajecte que se les arregla el campaner p'arreglar els trancs, pa que peguen totes les campanes a l'hora. Això s'estava arreglant-ho ell. Estava a soles el xic. I està que jo vaig ser el primer, no vaig vore a ningú més que a ell, estés allí... Pues... Mira, i aixina... Lo que passa, que són les coses eixes..."

La causa de la muerte del campanero, según nuestro informante, no se debió a la fuerza del rayo, sino a su olor, maligna: "I tenia que morir el morir el xiquillo eixe.... i ell estava arreglant els trancs. I passà un raio per allí, i una de les xispes elèctriques que despedix el raio, broom, broom, se ficà per allí. I començà a ardir. O siga que, a el, a ell l'aulor el matà, l'aulor que despedix el raio, eixes xispes que despedix, despedixen una aulor aixina a sofre, una cosa aixina! I la xispa li tingué que fer, per lo que estava ardint!"

Por lo que se da a entender, el pobre "Visantet" murió entre "el Vicent" y "l'Helena", justo donde ahora hay un agujero, bastante peligroso para los que allí tocamos.

Aquí terminamos el artículo, que nos ha servido para conocer un poco más de la pequeña historia del antiguo convento del Carmen. De paso hemos conocido algunas costumbres de principios de siglo, relacionadas con campanas y campaneros, con tormentas y con la muerte. Esperamos seguir el año próximo y descubrir algo más de nuestra pequeña historia reciente.

Francesc LLOP i BAYO
València - 16/07/1996
  • Parròquia de la Santíssima Creu - VALÈNCIA: Campanas, campaneros y toques
  • VALÈNCIA: Campanas, campaneros y toques
  • Accidentes con campanas: Bibliografía
  • Campaneros: Bibliografía
  • Tormentas y campanas: Bibliografía
  • Francesc LLOP i BAYO: bibliografia

     

  • Volver a la página anterior
  • Menu inicial CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA
    Campaners de la Catedral de València
    © LLOP i BAYO, Francesc (1996)
    © Campaners de la Catedral de València (2024)
    campaners@hotmail.com
    Actualización: 29-03-2024
    Convertir a PDF

    Connectats: 95 Visitants: 94 Usuaris: 1 - Troiano