Devoçió Vicentina

Jo el conec de sempre. Ja el seu pare era un treballaor del meu avi i i de açí me vé, sino la amistat, sí el coneixerlo de veres de tota la vida.
Posats a descriureu tot com a veraços historiadors, direm que al transcurs del sanys si lo seu modo de ser se apartava de les creencies
religioses casi rotundament, en les paraules i ademans i algú que altre aspecte intim era i es encara, pues viu aquest pobre home, un bendito... !
Es un enganyat o com es diga, pero allá en lo fons algo resta.
Ell sempre atacava, pero desalinyadament , en algo de mala sombra —el pobre no té més cultura— a tot alló que si veia mal fet, en
cambi no volia reconeixer lo que es bó, i sí se fá bé en camvi, no volia reconeixer lo que es bó í se fa bé a pesar de tot i a qui com a ell molts el ajudaven en les males époques.
l ara vé el milacre del Sant, cosa que encara a les hores de avuí en aquest barri de la Tapineria i Milacre del Mocadoret ocurrix asovint.
Be, a lo que anava.
Per estos dies en que els carrers nostres es plenen de banderetes, cobertors, olors de murta í traques, de eixa alegría íntima de ser escenari del pas del nostre paisà Vicent Ferrer i Miquel, a este pobre i bon home no el voreu per ahí.
Detesta la festa, el jolgori, mes... en eixes hores-de la matinada del dilluns, cuant tota aquesta encrusijà de placetes, carrerets i racons
dorm i el silenci sembla reviure en el airet abrilenc la seua presència del Sant, cuant ell resta casi asoles en lo seu altar fester, jo el vaig
vore aplegar casi a faltarli poc per a plorar a llàgrima plena.
Estasiat el vaig vore com rahonant en el Sant contantli les seues penes, les seues poques satisfaccions i en un blanch mocador que tragué de son modest i net trage, torcarse —cosa de vells— llàgrimes i babes i mocs..., tot li afluia al rostre mentres casi embobat sonria
tot satisfet al vore l’altar del Mocadoret un any mes./p>